Mercè Rodoreda (1908-1983), de la qual hem commemorat el centenari del seu naixement aquest 2008, és una de les escriptores catalanes contemporànies més importants i amb més ressò internacional de casa nostra. Ara bé, quan ella va començar a escriure, als voltants dels anys 30, les dones eren encara una excepció en la literatura professional. Escriure, i més encara editar llibres, eren àmbits masculins i per això algunes de les primeres autores, entre finals del segle XIX i començaments del XX, van haver d’utilitzar pseudònims ( recordem Caterina Albert, altrament coneguda com a Víctor Català).

El camí no va ser fàcil, sinó ple de traves i crítiques, ja que durant molts segles s’havia afirmat que la intel.ligència i, per tant, la creació artística i cultural no eren patrimoni de les dones, sinó més aviat dels homes. Pensem en quantes escriptores coneixem, i ara comparem-ho amb quants escriptors. Segur que la diferència entre els dos exercicis mentals que acabem de fer ha estat prou evident per corroborar aquesta afirmació. Si això ara ho traslladem a qualsevol àmbit cultural, social, … la certesa d’aquesta afirmació encara serà més contundent.

Així doncs, figures com la de Mercè Rodoreda tenen una doble rellevància i es mereixen un doble homenatge. D’una banda el reconeixement històric que es fa d’aquestes, indistintament del seu gènere, i d’una altra el triomf d’aquestes en un món eminentment masculí, el qual no ha tingut altra sortida que reconèixer allò que és més que evident, que la intel.ligència, la imaginació, la creatibitat, la genialitat,… no distingeix el gènere d’aquelles persones que les posseeeixen.