Les dones sovint han estat valorades pel seu cos i la seva bellesa física. La feminitat, és a dir, les normes que la societat estableix sobre com han de ser les dones, s’associa al cos i a la bellesa, i les converteix, fins i tot, en objectes eròtics. Al mateix temps, però aquests patrons de cos i de bellesa esclavitzen moltes dones.
Mercè Rodoreda era una dona atractiva, i no es va lliurar tampoc d’aquestes cadenes socials, com tampoc ho estaven les seves protagonistes. Veiem aquí un fragment de la novel.la de El carrer de les Camèlies.
“Però alguna cosa havia de fer per poder portar aquell vestit rosa que a l’últim m’havia comprat i que em venia tan que m’ho marcava tot. Havia passat la nit mirant-me al mirall i tan aviat em semblava que estava bé com que estava feta una indecència. Vaig voltar magatzems i botigues buscant una cotilla que m’agradés. (…) Me’n vaig quedar una d’aquelles. (…) Me la vaig deixar per dormir i emvaig ficar al llit pensant que aviat em podria posar el vestit rosa. (…) Em vaig despertar com si anés amb una armadura. Tenia el cos adolorit i havia somiat que m’ofegava lligada a dins d’un sac; es veu que la e cotilla m’havia anat estrenyent i me la vaig haver de treure com si m’arranqués una pell perquè la cremallera s’havia espatllat”.
El pas del temps per a tothom és un repte al qual ens hem d’enfrontar en un moment o en un altre, als trenta, quaranta,… a cadascú li arriba el fet d’adonar-se que no serà eternament jove i que el temps com es natural deixa empremtes en el seu físic. Mercè Rodoreda descriu aquest temor al pas imparable del rellotge de la vida d’aquesta forma.
“La por a l’envelliment és molt humana. Un dia o altre la té tothom. Una dona comença a tenir-la més enllà de la trentena, quan s’adona que va passant a poc a poc de fada a bruixa.”
Personalment, no crec que tinguem por a l’envelliment, sinó que veiem que la mort cada cop està més a prop, i això espanta i horroritza a molta gent. Però la vellesa és una etapa de la vida com una altra, igual que la joventut… I deu tenir els seus encants i els seus desencants…Clar que jo encara sóc jove i com quan era petit em deien els grans: “Tu, això, encara no ho pots entendre”. Els estudis de primària se’m van fer eterns… Ara veig com a l’IES els dies em passen molt ràpid… 1r i 2n no, més aviat se’m van fer llargs, molt llargs, però 3r m’ha passat rapidíssim, i 4t… encara no me n’he adonat que ja hem començat el 2n trimestre… Igual em passa amb els estius i les vacances… Potser serà que m’estic fent vell…
Mercè Rodoreda té raó. Segur que hi haurà algun dia de la teva vida que tindràs por a l’envelliment, fet que indica que perds facultats, que la mort s’aproxima, que cada dia et podràs valdre menys per tu mateix… Aquestes coses preocupen a la gent, però hem de pensar que la vida és un camí que comença i acaba, i és per a tots igual. Hi ha persones a qui la vida els passa més ràpidament, i altres a qui els passa més a poc a poc. Jo he experimentat que això ve influenciat per les activitats que fas. Per exemple, una classe que trobes avorrida sembla que no s’hagi d’acabar mai, i una altra on t’ho passes bé sembla que no duri res. Però mirem-nos-ho pel cantó positiu: si no hi haguessin activitats avorrides la vida no duraria res, i l’envelliment arribaria de seguida!
Centrant-me més al text de la par superior, penso que la crítica és del tot correcte. Crec que les dones són una mica esclaves dels homes, perquè s’adapten als estereotips de bellesa física de l’època. Una dona ha de ser com a ella li agradi, no ha de canviar pas per agradar a un home, ha de ser independent!