El triomf de les tropes franquistes i la seva repressió contra el bàndol vençut va comportar que moltes persones partidàries de la República, per evitar la mort o la presó, fugissin cap a l’exili. Després de creuar la frontera, eren tancades en camps de concentració i en camps de refugiats. Mercè Rodoreda va passar els primers mesos de l’exili en una residència a França amb d’altres intel.lectuals de Catalunya, entre els quals estava, Armand Obiols, el seu gran amor i mentor.

Després va instal.lar-se a París, però l’ocupació dels nazis la va obligar a tornar a fugir cap Ginebra. En les cartes que, des de l’exili francès, escrivia a la seva amiga, i també escriptora, Anna Murià, exiliada a Mèxic, Mercè Rodoreda va explicant les peripècies i vicissituds que pateix per sobreviure.

“Vam deixar París amb una gran recança… Vam passar els primers dies de viatge ficats en un tren que vam trobar per casualitat, ple de soldats en retirada, i al cap de tres dies vam deixar el tren perquè gairebé no ens havíem mogut de lloc. Ja anàvem bruts i estàvem cansats”.

“Per terra, obstruint el pas, hi havia carretes en cendra i cavalls morts amb els ulls menjats de mosques voltats d’un bassalt de sang. Davant nostre, a l’altra banda de carrer, asseguda en una cadira, tota vestida de negre i amb les mans blanques i encarcarades sobre la aldahi havia una vella morta. Ningú no gosava ni acostar-s’hi”.

“Tu estàs cansada d’Amèrica, jo estic degouté de França. No saps mai si demà menjaràs. La vida és dura i desagradable.”

“Treballo fins a l’embrutiment per al mal viure. Faig camises de dormir i combinacions per a un magatzem de luxe.”

“Després de set anys, em trobo com el primer dia, però més vella; faig una vida d’esclava, sense cap goig; només feina i feina. Hi ha qui troba molt natural que sigui així, que no concep que una dona pugui tenir il.lusions i ganes de somiar una mica.”