Mercè Rodoreda literaturitza al llarg de la seva obra la difícil relació de la dona amb la feminitat, amb l’amor i amb la diferència de sexes. En aquest sentit, per a les seves protagonites, les maneres que la societat els posa a l’abast per tal de fer amb l’amor , amb la feminitat i amb la maternitat fracassen perquè aquestes mai no arriben a saturar, ni a suturar, un nucli íntim d’experiència que roman sovint sota les formes més dures i crues. Efectivament, les heroïnes rodoredianes són personatges a voltes cruels, profundament tràgics, sovint disposats a infringir la mort ( la pròpia i la de l’altri). Algunes malden per vestir aquest nucli ferotge amb els vels més preciosos i subtils. D’altres els mostren de la manera més descarnada. Només al capdavall, l’escriptura mateixa es revelarà en l’obra de Rodoreda com l’únic vel que pot aturar la seva pròpia mort i destrucció.

Mercè Rodoreda transmet un profund pessimisme pel que fa a la condició de la dona, però també a la condició humana en general. No sembla que ni l’amo, ni l’amistat puguin endolcir de cap manera la duresa de l’existència. Les relacions entre els sexes estan abocades al fracàs, però també les relacions paterno-filials.

Finalment, doncs, Rodoreda sembla concloure que el destí més suportable per a la dona és la solitud, ja que les dones que triomfen en les seves novel.les ho fran pagant el preu de no conèixer l’amor o d’aïllar-se del present. És per això, que Mercè Rodoreda ens deixa un llegat literari a voltes enigmàtic, no del tot desxifrat ni, segurament, desxifrable, però que ens interroga encara sobre allò més inquietant de l’existència; l’amor, la sexualitat, el llenguatge…