Les dones de principis del segle XX, accedien a l’educació i , també, al mercal laboral. Les dones de les classes populars havien treballat sempre i, en aquests anys, ho comencen a fer noies de classes mitjanes i burgeses. Ho fan però a través, només, d’algunes professions. Cal parar esment en l’opinió que expressa Mercè Rodoreda al 1934 sobre el fet que les dones treballin fora de casa. Sobta, potser pel fet que si pensem en les seves pròpies vivències, en cap cas s’adiuen al model que aquí ella ens defensa. Potser també perquè en la seva vida hi va haver massa frustracions que ella va viure de forma obligada i que sol podia canalitzar a través de la literatura.

“Que bonic que és la dona a casa i l’home al carrer. Crec que les dones no haurien de sortir-ne -de casa, no dels carrer.

Us estranya que digui això? Potser a mi també: però sóc fidel a la sinceritat. M’agrada tot el que és modern, tot el que significa avançar; m’agrada que les dones se sentin valentes, amb ganes de lluitar, de triomfar, de fer prevaler els seus drets; però en el fons, sense adonar-me’n, o adonant-me’n massa, em dol. La dona ha triomfar a dintre de casa seva: per bondat, per simpatia, per traça a saber-se fer estimar… I avui, aquest triomf, són poques les que l’assoleixen. La dona en política, en arts, en lletres? Sí… ja fa bonic… però… Què voleu que us digui, no massa. Crec que és millor saber de cosir que no d’escriure. Crec que té més talent la qui ambiciona d’ésser mestressa de caque no la qui fa el pallanga pel carrersa – en el bon sentit de la paraula – que no la qui fa el pallanga pel carrer.”