Un autor no és Déu. No pot saber què passa per dintre de les seves criatures. Jo no puc dir sense que soni fals: “la Colometa estava desesperada perquè no donava a l’abast a netejar coloms”. Tampoc no li puc fer dir directament “jo estava desesperada perquè no donava l’abast a netejar coloms”. He de trobar una fórmula més rica, més expresiva, més detallada; no he de dir al lector que la Colometa està desesperada sinó que li he de fer sentir que ho està. I perquè el lector vegi la desesperació de la Colometa em veig obligada a escriure: “I va ser aquell dia que vaig dir-me que s’havia acabat. Coloms, veces, aveuradors, menjadores, covadors, colomar i escala de paleta, tot a passeig!”(…) Jo no puc dir de la Cecília que “la primera vegada que va pujar al terrat va veure una estrella molt grossa cap a la banda de la muntanya” perquè no puc saber si va veure una estrella molt grossa en pujar al terrat. Però sí que li puc fer dir: “La primera vegada que vaig pujar al terrat vaig veure una estrella molt grossa”. És a dir, el personatge d’una novel.la pot saber què veu i què li passa, l’autor no. D’aquesta manera el lector sent una veritat o, si es vol, més veritat. Tota novel.la és convencional. La gràcia consisteix a fer que no ho sembli. No he escrit mai res de tan alambinat com La plaça del Diamant. Res de menys real, de més rebuscat. La sensació de cosa viva la dona la naturalitat, la claredat d’estil. UNA NOVEL.LA SÓN PARAULES.