La revista de l'Institut Guindàvols

Fa molt de temps hi havia una noia molt bonica que es deia Sofia. La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tan sovint que tothom li deia la Caputxeta Sofia.

Un dia, la seva àvia li va demanar que portés unes sabates a la seva mare que vivia a l’altra banda d’ un barri, recomanant-li que no s’ entretingués pel camí, ja que creuar el barri era molt perillós perquè sempre anava rondant per allà l’home de negre.

La Caputxeta va recollir els sabates i es va posar en camí. La nena havia de travessar el barri per a arribar a casa de la mare, però no li feia por perquè allà sempre trobava molts amics: el Marcel, la Laia , …

De sobte, va veure l’ home de negre, que era enorme, davant seu.

– On vas, Sofia? – li va preguntar l’ home amb la seva veu ronca.

– A casa de la mare – li va dir la Caputxeta.

– No és lluny … – va pensar el home per a ell mateix, girant-se.

La Caputxeta va deixar les seves sabates al banc i es va entretenir amb els seus amics : – L’ home se n’ ha anat – va pensar -, no tinc res a témer.

Mentrestant, el home se’n va anar a casa de la mare, va trucar suaument la porta i la mare li va obrir pensant que era la Caputxeta.

L’ home va amargar a la mare i es va posar la gorra rosa de la malaurada, es fa ficar al llit i va tancar els ulls. No va haver d’esperar gaire, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.

Sofia es va apropar al llit i va veure que la seva mare estava molt canviada.

– mare, mare, quines orelles més grans que tens!

– Són per sentir-te millor – va seguir dient l’ home.

– mare,mare quines mans més grans que tens!

– Són per a … abraçar-te millor! – i dient això, l’ home malvat es va llançar sobre la Caputxeta i la va agafar el mateix que havia fet amb l’àvia

Mentrestant, un gitano que havia vist com l’ home de negre entrava a casa de la mare i creient-ne endevinar les males intencions, va decidir trucar als mossos d’esquadra i de seguida van arribar al lloc. Van veure que la porta de la casa estava oberta i l’ home recollia les joies de la mare quan els mossos van entrar l’home intentava sortir per la finestra i no el va aconseguir

La Caputxeta i la seva mareno van patir més que un gran espant, però la Caputxeta havia après la lliçó. Va prometre a la seva mare no parlar amb cap desconegut que trobés pel camí.

Wendy Farinango

Fa molt de temps hi havia una noia molt bonica. La seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tant sovint que tothom li deia la Caputxeta vermella.

Un dia, la seva mare li va demanar que portés uns pastissos a la seva àvia que vivia a l’altra banda del bosc, recomanant-li que no s’ entretingués pel camí, ja que creuar el bosc era molt perillós, ja que sempre anava rondant per allà el llop.

La Caputxeta va recollir el cistell amb els pastissos i es va posar en camí. La nena havia de travessar el bosc per a arribar a casa de l’àvia, però no li feia por perquè allà sempre trobava molts amics: els ocells, els esquirols, …

De sobte, va veure el llop, que era enorme, davant seu.

– On vas, nena? – li va preguntar el llop amb la seva veu ronca.

– A casa de l’àvia – li va dir la Caputxeta.

– No és lluny … – va pensar el llop per a ell mateix, girant-se.

La Caputxeta va deixar el seu cistell a l’ herba i es va entretenir agafant flors : – El llop se

n’ ha anat – va pensar -, no tinc res a témer. L’àvia es posarà molt contenta quan li porti un bonic ram de flors a més dels pastissos.

Mentrestant, el llop se’n va anar a casa de l’àvia, va trucar suaument la porta i la velleta li va obrir pensant que era la Caputxeta.

El llop va devorar a l’àvia i es va posar la gorra rosa de la malaurada, es fa ficar al llit i va tancar els ulls. No va haver d’esperar gaire, perquè la Caputxeta va arribar de seguida, tota contenta.

La nena es va apropar al llit i va veure que la seva àvia estava molt canviada.

– Àvia, àvia, quins ulls més grans que tens!

– Són per a veure’t millor – va dir el llop tractant d’ imitar la veu de l’ àvia

– Àvia, àvia, quines orelles més grans que tens!

– Són per sentir-te millor – va seguir dient el llop.

– Àvia, àvia, quines dents més grosses que tens!

– Són per a … menjar-te millor! – i dient això, el llop malvat es va llançar sobre la Caputxeta i la va devorar, el mateix que havia fet amb l’àvia

El llop se’n va anar de la casa corrent i es va trobar amb un caçador. El caçador li va disparar amb l’escopeta una bala i el llop la va esquivar. Aleshores, el llop va atacar al caçador i se’l va engolir. Se’n va anar corrent a la casa de la mare i també se la va menjar. Avui dia, el llop és conegut mundialment per ser l’animal més carnívor.

Carles Palacios Cano

24-1-2014

Un dia una llebre es burlava del lent caminar d’una tortuga.
La tortuga, sense sentir-se gens ofesa, li va replicar:
– Pot ser que siguis més ràpida, però jo et guanyaria en una competició.
I la llebre, totalment convençuda que allò era impossible, va acceptar el repte. La tortuga, tant convençuda estava de guanyar, que va deixar a la llebre triar el recorregut i on seria la meta que havien de tornar al mateix punt de sortida.
I la llebre va triar un camí ben fàcil per a ella, però ple d’obstacles per tal que la pobra tortuga, amb les cames tan curtes que tenia, s’entrebanqués tota l’estona.
En arribar el dia de la cursa, la tortuga va ser molt astuta i quan li van donar el crit de sortida, ella em sabia que la llebre sortiria volant i ella es quedaria a la meta con si hagués guanyat.
La llebre, que va sortir molt ràpida, al pensar com deixava enrere la tortuga, va aturar-se a descansar i es va quedar adormida al costat d’una pedra.
Quan va despertar, va mirar darrera seu per veure on era la tortuga, però no la va veure.
Espantada, va mirar endavant i tampoc va veure res, va córrer i córrer tant com va poder, però no va poder fer res perquè la tortuga ja estava a la meta esperant-li molt contenta.
I així fou com la tortuga es proclamà vencedora.

Yolenny.

En el cor del bosc hi vivien tres porquets que eren cosins. El lleó sempre els perseguia per menjar-se’ls. Per poder escapar del lleó, els tres porquets decidiren fer-se una casa. El més petit va fer-se una casa de palla, per acabar abans i anar-se’n a jugar.

El mitjà es va construir una casa de fusta. Al veure que el seu cosí petit havia acabat ja, s’afanyà per anar-se’n a jugar amb ell.

I el més gran treballava en la seva casa de totxos.

– Ja veureu el que fa el lleó amb les vostres cases   va renyar als seus cosins mentre aquests s’ho passaven la mar de bé.

El lleó va sortir darrera el porquet petit i el perseguí. El porquet va córrer i córrer fins a la seva caseta de palla, el leó s’aturà i va començar a bufar i bufar fins que la caseta de palla va caure.

El lleó llavors perseguí al porquet petit pel bosc, que corregué a refugiar-se a casa del seu cosi mitjà. Però el lleó tornà a bufar i bufar fins que la caseta de fusta va caure. Els dos porquets van sortir disparats d’allà.

Gairebé sense alè, amb el lleó enganxat a les sabates, van arribar a casa del cosí gran.

Els tres entraren i tancaren bé totes les portes i finestres. El llop bufà i bufà, però la casa no queia. Bufà i bufà, però la casa aguantava. Cansat i sense alè el lleó va començar a donar voltes a la casa, buscant algun lloc per on entrar. Amb una escala llarguíssima va pujar fins al teulat, el  lleó va començar a foradar el teulat amb les seves garres, perquè  sabia que els porquets eren intel.ligents. Al final va entrar a la casa i els tres porquets el van apedregar i a cops de pal. Va fugir d’allà amb uns terribles udols que se sentiren per tot el bosc, i es diu que mai mai més va voler menjar porquet.

IVAN MODOL