l Grand Palais de París acull actualment l’exposició Carambolages, comissariada per Jean-Hubert Martin, el principal reclam de la qual és que reuneix objectes de totes les èpoques, cultures, materials, valors i procedències geogràfiques en un ordre que s’allunya del cànon tradicional de la Història del art. El títol de la mostra és un préstec del billar (una carambola és el cop de la bola blanca no a una de les boles de colors, sinó a dos) que serveix en aquest cas per anunciar una organització de les obres presents a l’exposició poc ortodoxa, basant-se associacions lliures entre elles, a partir d’un o més detalls. Amb un recorregut lineal, una peça porta a la següent com una fitxa de dòmino determina la que ve darrere. Es tracta d’una proposició lúdica que pretén que sigui l’espectador de la mostra qui desxifri, a cada pas, quin element porta d’un punt al següent.

La intenció del comissari, segons les seves pròpies paraules, és alliberar la visió de l’espectador de les categories tradicionals de la Història de l’Art, basades en aspectes geogràfics, temporals i culturals, que imposen una recepció de les obres segons el seu context de producció. Quasi no cal ni mencionar que la primera sala de l’exposició està dedicada a l’Atles Mnemosyne d’Aby Warburg, referència obligada per a tot aquell que proposi una mirada indisciplinada a la creació artística. L’historiador de l’art alemany va dedicar la seva vida a estudiar la migració de les representacions del passat al present, a través d’una confrontació transcultural de la cultura europea amb els gestos immemorials observats en les civilitzacions “primitives”. Les planxes que formen l’Atles Mnemosyne reuneixen imatges que mostren certa proximitat visual entre elles, organitzades en juxtaposició, sense obeir a jerarquies estètiques i sense respectar les unitats de temps i espai de la creació de les mateixes. Aquesta posada en relació havia de permetre demostrar, de forma visual, la força i intemporalitat dels poders espirituals.