El jurat ha decidit ajuntar els relats de les categories 4 i 5 en una de sola. Els textos seleccionats són els següents:
1) Era un trozo de papel, pseudònim Princesa Micomicona
2) El millor dels temps, pseudònim Marat
3) Les coses d’en Bernat, pseudònim Noira
4) Temps de saviesa, temps de ximpleria, pseudònim Lúcid
Es poden llegir a continuació. Sort amb el veredicte final!
1) Era un trozo de papel
“Era el mejor de los tiempos, y era el peor; era la edad de la sabiduría y el de la estupidez”. No entendía nada de lo que aquel trozo de papel intentaba transmitirle por mucho que se esforzara. Reconocía las letras, sí ―su abuela, que había aprendido a leer de un lascivo y gordo hombre adinerado, que se había enriquecido gracias a una de sus explotaciones con esclavos negros, y con el que solía yacer en ese desván mohoso en lo alto del edificio de la calle de Simón Bolívar que ella había alquilado por unos cuantos chelines al mes para llevar a sus clientes, había intentado enseñarle a él, su nieto, a leer las cartas lujuriosas de los muchos romances de una noche que ella había tenido a lo largo de los años―, pero era incapaz de ligarlas una detrás de la otra para dotarlas de significado alguno. Justamente ahora, pensó. Ahora que estaba ante toda esa gente de lágrima postiza y de cabeza gacha. Ahora, que lo único que tenía que leer era cuanto había podido mentir al escribir sobre aquel hombre, lascivo, gordo y adinerado, al que había apuñalado cuatro veces. Ahora que, mientras apretaba con fuerza la mano de su devastada hija y futura esposa, intentaba leer aquel trozo de papel arrugado y embustero.
2) El millor dels temps
“Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria.” Era el temps de les tenebres, i era el de la llum que s’entrellucava; era l’edat de la incertesa i la de l’esperança. Els que plantaren les llavors, veieren com moltes germinaven; d’altres trigarien un temps, algunes fins i tot anys; n’hi ha que tot just ara germinen, quan ja n’hi ha que rebroten, però per totes ha arribat la primavera. En veure-les florir, saben que la feina que van començar quan encara hi havia núvols de tempesta i l’hivern amenaçava de fer-se etern, no va ser en va. Van obrir els ulls dels fills als que se’ls havia robat la pròpia història. Va ser un viatge iniciat a l’edat de la ximpleria, on tot estava per fer, malgrat que els falsos savis s’entestaven a ancorar el passat posant benes als ulls a aquells que, fent tentines, començàvem a caminar cap al que crèiem que seria el millors dels temps, perquè intuíem que el pitjor ja no tornaria.
Aquells que ara, a l’edat de la saviesa, miren enrere, saben que fan bé de continuar sembrant, perquè no deixi d’haver-hi primaveres, la foscor amenaçadora de l’hivern no torni més i cada generació camini cap al millor dels temps.
3) Les coses d’en Bernat
Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria. En Bernat, amb seixantados anys a l’esquena, havia passat la vida inventant artefactes casolans però molt pràctics. Solien ser rústics, fets amb material reciclat, i elements quotidians (llaunes, fustes, agulles, botons, piles….. i tot el que us pugueu imaginar).
Els uns il∙luminaven, d’altres tallaven, alguns comptaven, i els més sofisticats fins i tot esclafaven l’aigua, l’aire o l’ambient.
Quan ell era petit, la seva àvia sempre li deia, que si de jova ella hagués tingut la meitat del que ell fabricava, hauria tingut una vida més agradable. Però veurien mai la llum totes aquelles andròmines ?
Segons en Joan, els seu net, no seria mai així.
Ell no entenia perquè el seu avi s’esforçava tant en fer coses que ningú valorava ni a ningú agradaven. Perquè els seus colors no eren vius, no tenien bateries, ni leds, ni memòries ram. No funcionaven amb raigs làser ni amb ultrasons.
Quines ximpleries !
4) Temps de saviesa, temps de ximpleria
Mentre uns s’enriquien, altres patien. Mentre uns arribaven, altres havien de marxar.
Uns ploraven, d’altres reien. Ni els que reien acabarien ploran ni els que es planyien, finalment es conmourien.
Era l’época de les contradiccions i de les paradoxes. Era el moment de ser guanyador i de ser perdedor.
Eren temps de grans egoismes i grans generositats. Herois anònims i famosos indignes.
La història de la humanitat era plena de moments en què pocs tenien molt i molts tenien poc, pero mai tant ràpidament s’havien intercanviat els papers.
Alguns pensaven que els cavallets de la fira giraven ara més depressa.
Altres pujaven i reien.
Molts no entenien què passava.
Les pantalles envaïen la vida, i ho feien tot més fàcil i més difícil, regalant menys temps del que engolien.
Sempre havien manat el papa i el rei. Ara el papa i el rei dimitien.
El que abans beneïa el plat, ara feia fotos abans de menjar.
La gent anava en cotxe al gimnàs i caminava en una cinta sense moure’s de lloc.
Tot es redibuixava en un estrany i incomprensible còmic.
Era el millor dels temps i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria.