El jurat ha seleccionat els relats següents com a finalistes del concurs:

1) Monocroma, sense pseudònim

2) El caballero olvidado, sense pseudònim

3) Una de les poques coses, pseudònim Saphira

4) Eclosión, pseudònim Poirot

5) La rutina d’un misantrop, pseudònim Asuna

6) Llàgrimes, pseudònim Papallona rosada

7) Instantes del tiempo, pseudònim Syrinx

8) Tic-tac, pseudònim Cronos

9) A.S.M., pseudònim Asuna

A continuació, els podeu llegir. Sort amb el darrer veredicte!

1) Monocroma

Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la ximpleria. El temps s’havia aturat en un cop de vent; ja ningú no el comprenia i havia decidit emportar-se tota aquella màgica existència d’un passat que diuen que mai havia arribat a conservar.

Pluja a pluja. Record a record… els poetes s’havien amagat sota el desordre de les pàgines perdudes, refugiant-se en els insensats que intentaren escriure l’anonimat d’un llibre oblidat, recolzant-se en el te del qual la seva dolçor s’havia evaporat amb la fredor d’aquell hivern. Cap esforç els elevaria; però sabien quin era el seu camí… i el trobaven en cada mirada. Fugien amb el neguit de trobar-se amb uns ulls de cafè amarg, que els endinsessin al dol, al passat, a la foscor… Però allò era inevitable. Les ànimes s’havien fos en núvols d’instants.

Ningú no els digué res. Intentaren trobar el que ja no existia. Buscaren explicar el que no té sentit. La vida, l’amor, el dolor, l’oblit… I tot va quedar en un últim batec que els parlà de la pitjor cita; aquella que es troba en el silenci.

<<Era el millor dels temps…>>, deia el meu avi. I això és el pitjor.

2) El caballero olvidado

Era el mejor de los tiempos, y era el peor; era la edad de la sabiduría y la tontería.

Los libros le habían hablado sobre la magnificencia de un hermoso pasado que le hacía soñar, que lo evocaba al deseo con el que nació. Con espada de vidrio y sin escudo en el alma, salió en su aventura de nunca volver.

Luchó con las palabras de la soledad; amó a una supuesta divinidad, inmersa en el aire, perdida en un vano recuerdo.

Los murmullos le hicieron elevar su cabeza de aquellos versos. Sus ojos habían estado tan adentro de esas olvidadas páginas que no le dejaron ver la verdad. La verdad de que todo su impulso era un sueño, porque ya entonces nadie había aprendido a soñar. Ninguna alma le había guardado un pedacito de tesoro en el que poder respirar comprensión. Sus labios habían besado un corazón con espinas; era demasiado tarde para detener a su sabia alma.

Muerto en pena, resiguió un camino maldecido, reviviendo las huellas de su pasado. Las voces seguían resonando en las paredes de su locura; pero, ¿quién hubiese querido a un sabio cuerdo?

Roto con su consciencia, su refugio fue la cama y, abrazado a su último sueño, sus esperanzas desplegaron su vuelo en el definitivo latido.

3) Una de les poques coses

Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria. Era l’era dels petits plaers, que passaven desapercebuts entre els grans desastres; de somriures d’esperança, que s’escolaven entre les converses d’aquells que somiaven en una època en la que no els caldria somiar. En fi, eren temps passats.

En Jordi corria carrer amunt, els seus peus descalços i plens de durícies haurien fastiguejat a qualsevol marrec ben acostumat de la seva edat, però no pas a ell, i menys en aquell moment. El vent fred li havia tallat la cara i els llavis, i un regalim de sang al qual tampoc havia parat gaire atenció li queia coll avall. Malgrat el seu capficament, en Jordi sí que era conscient d’una cosa. Tenia el cap molt lluny del que passava al seu voltant, però les campanes que advertien el toc de queda cada nit des de feia mesos sempre aconseguien trobar una escletxa en els pensaments del noi. Li era difícil acostumar-se a les dificultats, fins i tot quan ja havien esdevingut rutina.

En aquella època, poques coses haurien fet córrer un noi com en Jordi pels carrerons empolsegats de Barcelona. Molt poques coses l’haurien fet sortir, de nit, del seu amagatall d’una de les teulades del carrer dels Sombrerers. Però en Jordi havia trobat una cosa extraordinària, un home estava disposat a ensenyar-li a llegir.

4) Eclosión

Era el mejor de los tiempos, era el peor de los tiempos, la edad de la sabiduría, y también de la locura. Solo hacía una semana que había estrenado los quince, y me había desnudado de los catorce como quien tira unes bambas viejas. Además, un misterioso ardor en el estómago me auguraba que un gran cambio estaba al caer. Esperaba con desconcertante ansiedad a que llegara el día. Sí, el día en el que dejaría de ser un capullo. Porque yo ya quería ser mariposa. Las mariposas son libres, se hinchan a beber néctar y son de labia muy enrollada. ¡Qué vida más buena! El hecho es que año tras año había ido cobrando consciencia de que mi metamorfosis se estaba retrasando. ¿Acaso era un rarito? Yo prefería pensar que el tiempo pasa más lentamente para los más veloces, y a ver quién se atrevía a ir contra Einstein. Que listo era entonces, ¿verdad? Pero también era un estúpido. Era un estúpido por no pensar en que hasta las mariposas deben aprender a volar. Ahí arriba hay cuerdas invisibles que se enredan en tus alas y no te dejan avanzar, hay flores de hipnotizante fragancia que te hacen preso de una agradable descomposición. Mi momento llegó, pero la infinidad del cielo paralizó mi euforia en el primer vuelo.

5) La rutina d’un misantrop

Era el millor dels temps, i era el pitjor, l’edat de la saviesa i la ximpleria. Malgrat que realment no sé si era l’edat o la vida mateixa amb els seus cops. Tots els dies, mentre havia de viure els millors moments de la meva vida em passava minuts ignorant les veus dels mateixos bastards, mentre contemplava el món que en veritat s’havia d’anomenar món. Els monstres estan al voltant, mentre fora es viu somiant, com ha de ser. Impossible no odiar el mateix so i a les mateixes rates que sempre corroeixen el que és bell en veritat. Els pensaments se’n van, la música no atordeix les seves veus, els escolto, els visc, intent no mirar-los; impossible. Tots els dies, mentre els nens i les flors creixen i vivim en una època en la qual sortim de la misèria, ells es fan més miserables. Adéu romanticisme real, és hora de baixar del tren, a viure la ficció que es troba en la meva realitat.

6) Llàgrimes

Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria. Els dracs encara existien i la fantasia encara regnava al poble de Bellavista. I així va ocórrer una inesperada nit de març.

El poble celebrava l’arribada de la primavera, una foguera cridava l’atenció al mig de la plaça i tot el veïnat hi ballava al voltant. Ja era mitjanit quan arribà el capellà. Tothom ja estava a punt, només hi faltava ell. Les campanes sonaven, i finalment, entre la gentada, un petit homenet hi tragué el cap. Era el savi dels savis, el més vell de tots els vells i el més menut a la vegada. S’apropà a la foguera ajudat pel seu millor company, el bastó amb el qual havia recorregut mig món. I allí ens trobàvem tots plegats, era l’hora. L’homenet s’enfilà i tothom l’admirava sense gosar dir paraula. Apagaren la foguera i es quedà tot a les fosques.

Un filet de veu sortí de la boca d’aquell vell. La poesia començà i la gent es deixava satisfer amb aquella extraordinària melodia. Llàgrimes d’emoció es deixaven caure avall per les galtes dels que hi eren presents. Com era possible que unes simples paraules col·locades estratègicament commoguessin a tantíssima gent? Només ell en tenia el poder.

7) Instantes del tiempo

Era el mejor de los tiempos, y era el peor; era la edad de la sabiduría y de la estupidez. De repente una luz se reflejaba en sus ojos y les abría un mundo de nuevos conocimientos. Estadística y probabilidad habían dado paso a colisiones y ondas que vibraban al son de los números con los que se explica el universo. Química en sus cerebros habitaba, incluso la gravitación les unía, y el tiempo relativo se acortaba y se expandía. Y en el mismo instante sonidos que no tienen sentido suenan, y en sus cabezas se cuentan historias de niños, princesas, leyendas. Y soñaban despiertos, y de noche se comían la luna, entera. Y se decían te quiero, bajito, a la luz de un reloj de pulsera. Era la edad de la sabiduría y era la edad de la estupidez, era la edad de encontrarse, y encontrar el amor también.

8) Tic-tac

Era el millor dels temps i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i de la ximpleria. Però en aquelles èpoques el més important era el Temps.

Tic-tac. Corríem com formigues nervioses segons abans de la tempesta. Ens esforçàvem per ser els més ràpids, i si paraves tan sols un segon, et trepitjaven sense pietat. És que potser la velocitat ens perpetuava eternament a la vida? Ens feia anar més ràpid que la mort?

Tic-tac. No. A la mort no l’avançava ningú, i ho sabíem. Així doncs, era l’angoixa el que ens feia córrer tant. Una angoixa que ens pujava per les cames i ens paralitzava el cor o el cervell. Quan menys ens ho esperàvem, aquells petits instants que tant ens omplien, que ens feien esclatar… marxaven i deixaven d’existir, per sempre més. Quin dolor tant fort no poder agafar-los per viure’ls eternament. Girats cap al passat intentàvem escanyar-los amb les mans plenes de fúria, però s’esmunyien entre els dits com l’aigua cristal·lina. Amb els anys l’experiència ens va endurir el cor i ja no en volíem saber més, d’aquests màgics instants. Els giràvem la mirada i canviàvem de carrer quan els vèiem a cent metres. Així passava la vida quan de cop quèiem del precipici més alt. I de sobte ho veiem tot: I llum, i vida, i plors, i música, i amor, i somnis, i crits, i força, i colors, i carícies, i pell, i mar, i fred, i mirades, i pau, i foscor, i caic i… TIC-TAC.

Ja no veiem res.

9) A.S.M.

Era el mejor de los tiempos, y era el peor, era la edad de la sabiduría y de la tontería. Se podría decir que éramos más tontos que sabios, y que los tiempos buenos se fueron directos al cubo de la basura. Todos elegimos lo mismo, cansados de la miseria, de la forma en la que vivíamos. Pocos comprendimos en verdad que eran unos farsantes, que nos harían daño, que los niños no jugarían más en los parques, y que pocos quedaríamos en pie. Nos engañaron. Quisimos sacar a la luz la verdad pero eran demasiado poderosos; no tuvimos miedo, pero tampoco fuerzas. El nombre de los culpables lo sabíamos todos, A.S.M. pero nadie quiso hablar. Los otros que alzaron la voz sucumbieron, y yo, mientras intento decir la verdad, puedo oír como vienen. La confesión de esta carta será destruida, al igual que quien la escribe, porque ellos ya están aquí.