De la categoria 2, els relats seleccionats com a finalistes són:

1) La bella vellesa, pseudònim Rínxols d’Or

2) Coses de la vida, pseudònim Fresa

3) Contradiccions, pseudònim Fra Martí

4) La fase, pseudònim Qwerti4

5) La llave hacia mi madre, pseudònim WK15

Els podeu llegir a continuació. Sort amb el veredicte final!

1) La bella vellesa

“Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria”. Era l’edat de conèixer coses noves i d’acomiadar-ne moltes de velles i també d’afrontar molts canvis en molts aspectes de la vida. Era l’edat de la vellesa.

La vellesa és una edat curiosa. Un dia no pots parar de riure i l’endemà els ulls no et paren de plorar. Pots fer tot el que t’agrada com i quan vols, però t’has de preocupar de donar un bon exemple als néts que se t’han donat. També és l’edat de recordar vells costums, com canviar els bolquers o preparar purés i d’oblidar-ne d’altres, com la rutina dels dies de feina o les presses per no arribar tard enlloc. És el temps de passar hores al sofà llegint aquell llibre que t’agrada tant o mirant aquella sèrie que t’emociona a la televisió. És l’edat de disfrutar amb la família i els amics i de fer tot allò que sempre has volgut fer, com agafar la maleta i marxar de viatge sense avisar a ningú o apuntar-te a classes de ioga per fer alguna cosa però no arribar-hi a anar mai. També és l’edat de patir pels fills i d’ajudar-los en tot el possible.

Sense dubte, és la millor i la pitjor etapa. La millor perquè reculls els fruits de tot el que has fet durant la teva vida i la pitjor perquè no saps quan temps et queda per viure-la.

2) Coses de la vida

Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria. Tot era un conjunt d’emocions que ella era incapaç de descriure. Era una noia normal i corrent, però tenia petites coses que la feien ser molt especial.

Era molt insegura sobre ella mateixa i això li generava molts problemes a la vida, però era molt forta i mai s’ho agafava malament, creia que les coses passaven per alguna raó que tothom desconeix i que per tant estaven escrites a les estrelles, i que potser estava passant una mala època perquè després n’havia de venir una de bona. Creia molt en les coincidències però sobretot en el destí. Creia que totes les persones tenim un destí i que ens passem una part de la nostra vida intentant descobrir quin és fins que el trobem, i a partir d’aquell moment la vida comença a tenir sentit, tot es qüestió d’esperar i viure el present.

Per això creia que s’ha de viure la vida al moment i gaudir-la al màxim sense planejar el que faràs tant en el present com el futur, simplement deixar que les coses passin sobre el temps, perquè al cap i a la fi la vida són quatre dies i tres plou.

3) Contradiccions

Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria. Era el temps de la democràcia i el de la dictadura. Eren temps d’abundància i d’escassetat. Era el temps de la llibertat, i el de l’opressió. Era el temps de la pau i el de la guerra. Era el temps dels religiosos i el dels ateus. Era una època estranya que ningú sabia definir.

Ningú va gosar dir-li que aquella empresa era una ximpleria. Tothom el veia passar cansat, desesperançat, abatut… però feliç; tant, que ningú li volia dir com arribar a l’altra ciutat, sols li deien que vigilés amb l’aigua.

Fins que se li va acostar un bon home que es va oferir a acompanyar-lo. Per sort, li digué, anar a l’altra ciutat és gratuït, igual que la companyia.

I van caminar durant dies i dies per un desert. L’home veié que l’aigua de la cantimplora minvava de pressa, malgrat que amb prou feines en bevien. I ja quasi mort de set, caigué estès al terra. Llavors, el seu company li digué: “Heu pecat d’ingenu: no es pot anar a l’altra ciutat perquè no existeix. L’aigua és un bé massa preuat per deixar-la escapar.”

I quan l’home ja estava a punt d’expirar digué que ja sabia a quina època estaven: la de les contradiccions.

4) La fase

Era el millor dels temps, i era el pitjor; Era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria. Era l’edat de la bogeria i de la reflexió; era l’edat de deixar-se morir. Era la història d’en Quim, un home centenari  que va morir emboirat per l’Alzheimer. La història de la Dolors, una dona de noranta anys que va morir de càncer  i la història d’en Valeri, un home  que va morir d’un infart als vuitanta anys.

I qui sóc jo? Jo sóc la infermera que cuida els malalts que estan en aquella fase. On  encara que, com en Quim, no recordin qui són o què han fet, saben que han viscut una vida, que han fracassat i han guanyat, que han comès errors i han fet moltes coses bé, que eren són i seran estimats. Cuido malalts, com la Dolors, que tot  i haver canviat físicament no tenen força per aixecar-se del llit, i amb llàgrimes als ulls et miren i diuen “ja he acabat la meva feina aquí”. I cuido malalts que, com en Valeri, fins i tot mig apagats  per culpa de  les medicacions tenen els ulls brillants i savis, els ulls d’una persona que espera amb ànsies la seva següent aventura.

I sí, estic orgullosa del que faig. Perquè sóc la persona privilegiada que veu la saviesa, la ximpleria, la bogeria, l’alleujament, la tristesa, l’emoció i la satisfacció manifestant-se a la vegada dins d’aquestes persones.

5) La llave hacia mi madre

“Era el mejor de los tiempos, y era el peor; era la edad de la sabiduría y la de la tontería” esta era la frase que siempre decía mi abuelo. Los días de mucho frío nos sentábamos al lado de la chimenea, él en su butaca y yo, delante de él, sentada en el suelo, tapada con la manta, no una cualquiera sino con el único recuerdo de mi madre. Con un vaso de chocolate caliente entre las manos escuchaba noche tras noche como me explicaba una historia diferente y como siempre las acababa con esa frase. No fue hasta los 14 años cuando me pregunté por qué siempre terminaba sus historias así. Un día, entre que tuve una intuición extraña y muchos nervios dentro de mí, le pregunté por el significado de esa frase. Al hacerle la pregunta, me miró y empezó a reír, yo, perpleja le pregunté: -¿Abuelo, por qué te ríes?- me respondió con lágrimas en los ojos que en aquel momento no supe interpretar – Ya era hora de que me lo preguntaras…-.