El jurat ha seleccionat com a finalistes de la categoria 1 els relats següents:
1) Cloca de raïm i l’home amb jaqueta, sense pseudònim
2) L’anarquia, pseudònim Shin Chan
3) Carreteres, pseudònim Ginny Stone
4) El món a l’inrevés, pseudònim Dolses Lletres
5) Lo que la vida se llevó, pseudònim Shin Chan
Els podeu llegir a continuació. Sort amb el veredicte final!
1) Cloca de raïm i l’home amb jaqueta
Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria. En un poble molt petit anomenat Cloca de raïm hi vivien uns habitants molt trapelles. A tots els havien fet fora dels altres pobles. A més a més, allà també hi vivien uns quants savis. Aquests ja havien tirat la tovallola perquè havien vist que no podien fer-hi res amb aquests nens.
Un dia, quan ja estaven del tot desesperats, el millor de tot va venir. Va aparèixer un home amb jaqueta de motorista amb ratlles de zebra i va treure una guitarra i es va posar a tocar. Seguidament, tots els nens trapelles el van seguir fins a una aula on els volia fer estudiar. Inexplicablement, els nens van concentrar tots els seus nervis i es van posar a escriure. Quan els savis van arribar-hi van quedar sorpresos del què veien. Cada nen havia escrit un diccionari diferent. Per això ara hi ha tants diccionaris al món.
2) L’anarquia
Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria… Tothom vivia en pau i harmonia, sense regles ni controls. No hi havia polítics ni democràcia. No hi havia classes socials, tothom era igual, i això era un avantatge pels que
es podien controlar, però un inconvenient pels que no podien. La gent era feliç però altres no sabien conviure sense que ningú els manés, així que, en poc temps, la tranquil·litat va desaparèixer i el terror s’estengué pels carrers de les ciutats. La població no sortia de les cases per por a què els hi passés alguna desgràcia. En
aquells temps, sortir al carrer era com sortir a un camp de batalla; els joves i no tan joves, anaven pels carrers armats i cometent delictes, però, per a ells era com jugar a un joc, un inútil i simple joc; si mataves a algú, tenies més vides; si et tancaven a la presó, reiniciaves partida; així és com vivia la majoria de gent, altres passaven la vida tancats a la penombra de les cases, amagats i incomunicats.
Tot això passà en un món sense control, sense democràcia ni corrupció, però en un lloc d’inseguretat i por, en què la gent no s’atrevia ni a sortir de les cases…
3) Carreteres
Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria. Estava descalça en una carretera, enmig del desert i feia dues hores que no passava cap cotxe. Ja començava a donar-me per vençuda quan vaig sentir el so d’un cotxe. Quan va parar vaig desitjar que hagués continuat el seu camí. I es que dins s’hi trobava el motiu pel qual havia marxat de la primera ciutat. Als 16 anys em vaig enamorar de l’Alec. Sempre em tractava com si jo fos la més important del món i jo ho hagués donat tot per ell. Vam estar junts durant molt de temps però va arribar la meva graduació i vaig saber que l’Alec portava dos anys sortint amb la meva millor amiga, ella ho sabia i no li importava perquè deia que jo m’emportava la pitjor part.
Llavors vaig fugir per primera vegada, vaig anar a moltes ciutats, buscant-ne una en la que em pogués quedar, però sempre trobava algun motiu per fugir d’allà. Sempre feia servir el mateix mètode per viatjar, les carreteres i això em va portar al lloc on em trobava en aquell moment.
Davant de l’Alec.
Havia après moltes coses durant aquell temps, havia madurat i m’havia tornat més sàvia. No me’n tornaria a enamorar.
Però llavors vaig alçar el cap i els nostres ulls es van trobar i vaig fer la més gran estupidesa, li vaig somriure i vaig entrar al cotxe.
4) El món a l’inrevés
“Era el millor dels temps, i era el pitjor, era l’edat de la saviesa i de la
ximpleria.” Va ser el que vaig llegir en l’aparador d’una llibreria, aquella la frase em va fer pensar molt, perquè era el que estava passant en aquests moments, s’havia tornat boig el món. Els nens eren els que anaven a treballar, i els pares a l’escola.
Tot va passar per culpa del Jonn un nen de 15 anys, que li apassionaven els coets . Doncs vet aquí que un dia en va robar un
de la NASA i es va enlairar a l’espai. En aquell instant li va caure un meteorit, era diferent als altres. Del cop es va partir en trossets caient sobre la terra, des d’aquell moment la terra va començar
a actuar diferent, tot al inrevés!! Ara sóc jo la que li diu a la meva mare quan ha de tornar a casa, amb qui ha de sortir…, la renyo quan no fa els deures o quan no ha recollit l’habitació. Però una part d’això no m’agrada. Perquè haig de pagar factures, cauen com mosques!, anar a comprar, fer la feina de casa, anar a treballar i aguantar el meu gerent i un gran etc… Tots els meus companys estan al·lucinats, però si us dic la veritat , a mi m’agradaria que tornes el món com estava, jugar amb els meus amics, fer festes. És el que desitjo realment.
5) Lo que la vida se llevó
Era el mejor de los tiempos, y era el peor; era la edad de la sabiduría i de la tontería… Llevaba mucho tiempo sin ver a mamá y a papá, concretamente seis meses. El abuelo decía que ahora estaban en un lugar mejor, pero yo nunca acababa de entender sus palabras; ¿que quería decir el abuelo? ¿que papá y mamá se han dado cuenta de que están mejor sin mi, y no quieren volver? No lo sé. Y no creo que logre entenderlo. Lo único que sé, es que los hecho mucho de menos, y me gustaría volver a verlos. En realidad, no me gustaría, lo desearía. No habría nada en el mundo que deseara más.
Lo que me preocupa es que no vuelvan, que les haya pasado algo, alguna desgracia. ¿Y si es eso lo que me quiere decir el abuelo? ¿Y si no los vuelvo a ver? ¿Y si el abuelo también me deja? ¿Que seria de mi? Ahora mismo estoy demasiado confuso. No puedo pensar claramente. Son tantas cosas… A veces me gustaría meter la cabeza bajo la almohada y no volver a sacarla nunca… Pero no lo haré, no, porque sé que mamá y papá no querrían eso. Sé que querrían que levantara la cabeza y mirara hacia delante, hacia el futuro. Y sé que, estén donde estén, nunca me olvidaran y me seguirán queriendo
siempre, vuelvan o no a verme.