Tal i com el professor Oriol Amat va diagnosticar en una recent conferència celebrada a Girona, La reforma comptable i el nou Pla General de Comptabilitat neixen fonamentant-se en un corpus teòric i pràctic derivat de les NIC/NIFF i com a conseqüència d’una sèrie de factors que s’han desenvolupat simultàniament en un mateix horitzó temporal:
1. Aparició d’escàndols comptables molt significatius a nivell internacional i, que tenen com a exponent màxim els problemes que l’any 2001 van dinamitar l’activitat de l’empresa ENRON[1] als EEUU i que, fins i tot, va significar la desaparició d’una firma auditora tan prestigiosa com ARTHUR ANDERSEN[2]. A partir d’aquest moment, les diverses autoritats comptables o organismes independents reguladors de la comptabilitat en els diversos països van començar a plantejar-se l’opció d’adoptar nous criteris o procediments comptables que limitessin la pràctica de la comptabilitat creativa que, ambiguament, propiciava l’aprofitament de la normativa comptable per executar maquillatges comptables legals, els quals podien distorsionar totalment la realitat econòmica i financera de l’empresa. En el nou context es cercaven praxis comptables que reduïssin les possibilitats de poder enregistrar una mateixa operació de formes molt diverses.
Sense anar més lluny, i en un context comptable purament espanyol, podem constatar com segons l’actual Pla General Comptable – que data de l’any 1990- es permet tractar les despeses d’I+D considerant-les com una inversió o com una despesa, la qual cosa pot comportar importants conseqüències sobre el benefici empresarial o en l’estructura patrimonial de l’empresa. Podem afirmar, doncs, que l’actual normativa comptable presenta tanta opcionalitat que si aquest comportament es pogués traslladar a un Codi com el de Circulació, es permetria tant circular per l’esquerra com per la dreta i, cosa que irremeiablement implicaria una situació de màxim caos.
2. Concreció efectiva d’una nova dimensió comercial i empresarial supranacional que està dominada per sinèrgies globalitzadores. La revolució derivada de l’aplicació massiva de les noves tecnologies –especialment les derivades d’Internet- ha incidit de forma quantificable en un creixement exponencial de les transaccions internacionals i en l’aparició de noves estratègies de partició i deslocalització de les activitats productives basades en el outsourcing. En conseqüència, s’ha manifestat la necessitat d’incrementar els criteris de comparabilitat entre les comptabilitats dels diferents països o àrees per tal de potenciar el coneixement de realitats comptables –i econòmiques i financeres- connectades entre si.
A mode d’exemple podem observar com una companyia espanyola, TELEFÒNICA, que cotitza al mercat borsari espanyol però també al nord-americà, presentava benefici si emprava els criteris comptables derivats del Pla General Comptable espanyol i, al mateix temps, presentava pèrdues si aplicava criteris d’EEUU.
3. Superació de l’àmbit de la Unió Europea i la necessitat de introduir criteris de comparabilitat eficients en el nostre entorn social i econòmic. La reforma comptable de l’any 1990 pretenia introduir canvis que propiciessin una major comparabilitat de les comptabilitats dels diferents països que formen la Unió Europea, els quals han acabat, fins i tot, compartint una mateixa moneda o instrumentalitzant polítiques de lliure circulació de persones, capitals o mercaderies. Val a dir que aquest objectiu primari no s’ha aconseguit i actualment encara trobem importants rigideses que dificulten l’objectiu bàsic en referència a la comparació de les comptabilitats nacionals dels Estats membres de la Unió Europea. Per exemple, en un fet relativament tan simple com és la valoració de l’immobilitzat podem trobar una casuística molt variada segons les polítiques comptables aplicades en diferents països:
- Normativa comptable espanyola: Per la valoració de l’immobilitzat s’utilitza el criteri del Preu de Cost amb la possibilitat de poder –en determinades ocasions- aplicar actualitzacions del valor.
- Normativa comptable francesa: Per la valoració de l’immobilitzat s’utilitza el criteri del Preu de Cost però sense la possibilitat de poder –en determinades ocasions- aplicar actualitzacions del valor.
- Normativa comptable del Regne Unit: Per la valoració de l’immobilitzat s’utilitza el criteri del Preu de Mercat.
4. Si partim de la idea de que la comptabilitat ha de servir per subministrar “inputs” informatius que ens facilitin el procés de presa de decisions, no és menys cert que el comportament comptable de la nostra realitat empresarial suposa un enregistrament i una valoració massiva de dades que res tenen a veure amb allò que ha de fonamentar un sistema comptable eficient i eficaç. És a dir, ens trobem immersos en un clar procés de manca de rellevància de la informació comptable.
En aquest sentit, podem citar la problemàtica que ha sorgit en els darrers anys en el si d’una empresa puntera com EL CORTE INGLES. Els Estatuts de la companyia obliguen a que qualsevol persona o ens que desitgi vendre les seves accions ho ha de fer, en primer lloc, a la societat. Un seguit d’accionistes minoritaris pretenia vendre les seves accions tot contraposant els seus interessos als de la Direcció de l’empresa. Aquest darrers van decidir valorar les accions segons el seu Valor Comptable, la qual cosa presentava una clara incidència en l’actiu i, conseqüentment en el valor comptable de l’empresa. Els accionistes minoritaris no van estar d’acord amb aquesta interpretació ja que dins l’actiu de la societat, els edificis estan valorats a preu de cost (quedar clar que queden molt juny del preu de mercat) i la marca estava comptabilitzada per un valor igual a zero euros[3]. Irremeiablement, aquest contenciós va tramitar-se a través d’un procediment judicial i, finalment, un jutge ha sentenciar que “la informació comptable del CORTE INGLES no servia, és a dir, li mancava rellevància.
Aquesta suma de factors han introduït dins del sistema comptable fortes tensions que han provocat l’increment de la pressió internacional per millorar la informació financera de les empreses. En aquest context, la resposta dels actors i organismes davant d’una comptabilitat que no serveix a nivell mundial radica en cercar un sistema normatiu que possibiliti l’arranjament de les desviacions o limitacions citades anteriorment. En aquest sentit, l’únic corpus dogmàtic existent a nivell internacional que podia pretendre minorar els efectes negatius que dominaven la praxis comptable actual eren les normes emeses per un organisme privat anomenat IASB[4], les NIC/NIFF[5].
Aquest organisme –creat l’any 1973- ha estat emetent normes des de fa uns trenta anys sense que ningú reparés gaire en les mateixes. Fou a partir de la crisis de l’any 2001 i el cas ENRON quan el món comptable va reparar en que aquesta era la única institució que presentava normes a nivell mundial.
Malgrat tot, l’Estat espanyol no utilitzarà les NIC/NIFF en sentit estricte sinó més bé un dialecte derivat d’aquestes. S’articulat un sistema dual on les empreses que cotitzen a Borsa utilitzen les NIC/NIFF mentre que les altres empreses utilitzaran el Nou Pla General Comptable. Aquest Nou Pla General Comptable presenta més de cent diferències respecte del PGC 1990, essent les més importants la introducció d’una major informació, l’aparició de nous estat comptables com l’Estat de Fluxos d’Efectiu (EFE) o l’Estat de Canvis en el Patrimoni Net (ECPN), l’adopció de nous criteris de valoració com el valor raonable (preu de mercat) o la articulació comptable de nous instruments financers.
Aquest fet representa una novetat dins del panorama comptable espanyol ja que partim d’una tradició iniciada amb el Pla General Comptable de 1973, que tenia un caràcter totalment voluntari però que va ser adoptat per la majoria d’empreses obtenint un èxit molt considerable. No va ser fins l’any 1990, que sorgeix un nou Pla General Comptable (actualment en vigor) obligatori per tal d’adaptar la comptabilitat espanyola a la nova realitat derivada de l’entrada d’Espanya al Mercat Comú Europeu en un clar intent d’harmonitzar les comptabilitats comunitàries i que, malauradament, no ha respost a les expectatives creades.
Personalment considero que el Nou Pla General Comptable millorarà la situació comptable espanyola en determinats aspectes però evidentment no solucionarà el problema de fons de la comparabilitat. Els procediments i criteris que es manifesten en el Nou Pla General Comptable xoquen frontalment amb altres sistemes emprats en països del nostre entorn. Per exemple, a Holanda les empreses utilitzaran exclusivament les NIC/NIFF mentre que Alemanya, de moment, no tindran en compte les NIC/NIFF. Aquest fet genera molta discrepància i, fins i tot, països com Uruguai que l’any 2002 va decidir aplicar les NIC han observat com un any després de les 1.300 pàgines que desenvolupament aquestes normes, van canviar unes 400, amb la qual cosa aquest país va decidir continuar aplicant les NIC2002 fins a nova ordre.
La gran feblesa que presenten les NIC/NIFF radica en el fet de presenten una gran variabilitat d’alternatives. És a dir, podem registrar un mateix fet des de perspectives molt diverses. S’estima que les NIC/NIFF permeten unes 122 possibilitats o alternatives. Aquesta problemàtica –la gran opcionalitat- es fonamenta en el fet de que quan aquest organisme va començar a emetre les normes ningú els hi feia cas; fet que obligà als responsables de l’organisme a establir un llenguatge que incorporés nombroses opcions per tal d’assimilar la forma d’actuació comptable de diversos països. A mode d’exemple, i centrant-nos en un tema com la valoració d’estocs, observem que cada país empra mètodes diferents: al Japó utilitzen el valor estàndard, a Holanda el Preu de mercat (valor raonable) i a Espanya el preu de cost. L’IASB es va veure obligada a adoptar diverses opcions per tal de acontentar a tothom. Amb tot, podem preveure que, conforme els diferents països vagin adoptant els criteris derivats de les NIC/NIFF, aquesta opcionalitat seguirà un comportament invers i tendirà a reduir-se.
[1] Empresa de compravenda de serveis energètics amb seu a Houston (Texas). L’any 2001, aquesta empresa va protagonitzar la major fallida empresarial de la història dels EEUU i va destapar un escàndol amb possibles implicacions polítiques, donades les relacions dels seus executius i també dels seus comptes bancaris amb molt polítics del país i amb el finançament de les campanyes polítiques de republicans i demòcrates. [2] Val a dir que aquesta empresa auditora fou acusada de persuadir “de forma corrupta” als seus treballadors per tal que destruïssin, mutilessin i ocultessin documents relacionats amb ENRON. La sentència de juny de 2002 condemnava a la principal empresa de serveis professionals del món i significava el final d’una organització ja molt desgastada per aquest escàndol. Tres anys després, el Tribunal Suprem dels Estats Units va revocar la sentència condemnatòria amb l’argumentació de que el jurat no va disposar de proves suficients per emetre el veredicte. Massa tard: Andersen ja havia desaparegut.
[3] Aquest contenciós s’arrossega des de l’any 2005, quan César Areces i els tres germans van presentar una demanda civil contra EL CORTE INGLES tant per les diferències de valoració de la seva participació de més del 2,5% del capital com per la impossibilitat de vendre-la a persones alienes a la família. Pels Areces Fuentes, el valor de mercat de EL CORTE INGLES es situa entre els 14.700 i 16.600 milions d’euros, 2,3 vegades més d’allò que indiquen els llibres, mentre que el CORTE INGLES valora el grup en 5.573 milions d’euros. D’aquesta manera, per aquests accionistes, la diferència significa passar d’ingressar 419,27 milions d’euros a 159,9 milions d’euros per la venda de la seva participació. Els Areces Fuentes –nebots del fundador Ramon Areces i cosins de l’actual president de EL CORTE INGLÉS, Isidro Álvarez- també s’oposaven als nous estatuts que va aprovar la junta d’accionistes després de que la companyia deixés patent del seu desacord amb la valoració que feien de la seva part del capital. Segons els nous estatuts els títols es valoraven pel seu valor en llibres en lloc de basar-se en el seu valor de mercat, com estipulaven els anteriors.
[4] Internacional Accounting Standards Board. L’objectiu d’aquest organisme passa per desenvolupar estàndards comptables de qualitat i de compliment forçós, que requereixin informació d’alta qualitat, transparent i comparable dins dels estats financers per tal d’ajudar als participants en els mercats globals de capital I altres usuaris de la informació comptable en la presa de decisions econòmiques. D’altra banda, la seva activitat cerca cooperar activament amb els emissors locals d’estàndards de qualitat amb la finalitat d’aconseguir la convergència definitiva de les normes comptables en tot el món.
[5] Normes Internacionals de Comptabilitat / Normes Internacionals d’Informació Financera.
Lluís Hernández – Economista i Politòleg. Professor Comptabilitat Escola Gestió Empresarial de Girona.