La presidenta de l’AMPA, Maria Vicente va pronunciar aquest bonic discurs:
Com Començar?….Que difícil… Hola Montse!
Avui a la Junta només ham tractat un tema, potser el més difícil que ens hem trobat fins ara.
Et volem dir unes paraules en nom de tots els pares i mares dels alumnes que han passat per l’escola.
Et recordem cada matí donant el bon dia a tothom i a l’hora de marxar repartint petons a tots els nens i nenes, pobre del que no se’l deixi fer !!! Ells i elles ens diuen que mai els castigaves, els avisaves…
Et recordem amb els massafestes, en les excursions, en les colònies… amb la samarreta de Superman, amb la que vas rebre als nens el primer dia d’escola aquest any.
Cada any, quan acaba el curs, els nostres fills es preparen per córrer la clàssica cursa anual; dorsals, aigua per refrescar, una calor insuportable, nervis per saber quan s’ha de sortir, il·lusió per participar… i la teva veu de fons animant a no rendir-se i a seguir el teu exemple en molts moments de la teva vida.
I les teves llàgrimes inesgotables que cada any formaven part de la festa d’acomiadament de 6è, les abraçades i els missatges que reparties a cadascun dels nens i nenes quan pujaven a la tarima a recollir el diploma, mentre la música de carros de foc sonava de fons. Semblava com si l’haguessin fet expressament per aquest acte, perquè no s’acabava mai….!
Aquesta vegada estem aquí per acomiadar-te a tu.
Et volem donar les gràcies per tot el que has fet i per la teva implicació tant personal com professional, per ensenyar als nostres fills a jugar, a compartir, a créixer i a estimar.
Tots estem segurs que en el cel de les bones persones, hi tenies un espai reservat per a tu!
I, aquí ens has deixat, Montse…parlant de tu,
“PARLEM DE TU, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu…
…de les teves coses, parlem
i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo “
Miquel Martí i Pol (llibre d’absències)