Resum global

La reconstrucció històrica, en sentit genèric, és qualsevol activitat que prova de reproduir esdeveniments històrics, normalment amb finalitats pedagògiques i/o lúdiques, actualment en auge a molts països. A més, és una escenificació col·lectiva en què els participants proven de reproduir, amb una certa voluntat de rigor, aspectes d’un esdeveniment o període històrics, majoritàriament de caràcter militar, en general sobre el terreny on succeïren els fets.

“Tornar a representar” seria la traducció del terme anglès reenactment, tot i que ells també utilitzen el concepte de living history, que, al cap i a la fi, és el mateix. En català no hi ha un terme similar, així que s’ha optat pel de reconstrucció, tot i que no n’és la traducció literal.  Nascuda als països anglosaxons (Gran Bretanya principalment, però també Alemanya), la reconstrucció històrica sorgeix després de la Segona Guerra Mundial, impulsada per afeccionats a la història que, organitzats en grups i després d’una àmplia i rigorosa documentació, reconstrueixen amb el màxim de fidelitat possible objectes arqueològics, cerimònies, batalles, etc.

La passió per reviure èpoques passades és inherent en la nostra personalitat, ja que els mateixos romans ja rememoraven batalles lliurades per ells mateixos o pels grecs en el marc de celebracions als amfiteatres, tot i que en aquell moment tenia una funció més aviat política. Més tard, durant l’Edat Mitjana, es reconstruïen escenes bèl·liques del temps dels romans.

Gravat on es representa la reconstrucció d’una batalla naval en un amfiteatre. Foto d’ebling.library.wisc.edu

Però no va ser fins a l’Anglaterra de mitjans del segle XVII que es va començar aquest tipus d’activitats, ja que es van representar dues batalles els anys 1638 i 1645 que van tenir molta rellevància entre la gent del moment, tot i que continuaven tenint un rerefons polític.

Molt més tard, ja al segle XIX, l’interès per l’Edat Mitjana, potenciat pel corrent romàntic, va fer revifar  la reconstrucció històrica, ara ja per pur oci. Entre els anys 1824 i 1839 es van celebrar diversos “combats”, com la batalla  de Waterloo (que havia ocorregut el dia 18 de juny 1815), batalles navals de la Guerrra napoleònica (entre els anys 1803–1815) o el torneig d’Eglinton (recreació d’una justa medieval, que va tenir més de 100.000 espectadors).

Litografia del Torneig d’Eglinton

A finals d’aquest segle, els Estats Units van començar a prendre importància en tots els sentits, i diverses companyies de soldats retirats van començar a recrear batalles i combats que ells mateixos havien lliurat, com per exemple la que van fer els supervivents del 7è regiment de cavalleria dels Estats Units, que recordaven la seva derrota contra els indis cheyenne a la batalla de Little Bighorn. 

Ja a principis del segle XX, es van popularitzar les reconstruccions de totes les èpoques, però continuaven predominant les medievals. Tant és així que es celebraven recreacions de batalles a Rússia (ja en ple leninisme), Anglaterra, EUA i a altres països, però en menys quantitat. Per exemple, la més rellevant va ser la Great reunion de l’any 1913, on es celebrava el 50è aniversari de la batalla de Gettysburg, i on 50.000 veterans unionistes i confederats la van recrear, tal i com ells sabien que va passar.

Foto de grup a la “Great reunion”. Foto de mentalfloss.com

Durant aquestes últimes cinc dècades, la reconstrucció històrica ha anat guanyant proptagonisme, fins al punt que es celebren nombrosos festivals de totes les èpoques i a tots els països desenvolupats.

Un cop revisada la trajectòria d’aquest tipus d’activitats, vull aclarir que no tothom “recrea” de la mateixa manera; hi ha diferents tipus d’aficionats, i als Estats Units en fan una classificació:

  • “Farbs”: Es desconeix l’origen d’aquesta paraula, però designa aquells que no dediquen gaire temps a la reconstrucció històrica, que participen esporàdicament en actes d’aquesta naturalesa i que, per tant, no tenen gaire cura de la veracitat. Es el que jo en dic “reconstrucció de botiga de disfresses”, i sol ser mal vist per la majoria de grups, que donen molta importància a la recerca i a la investigació. El problema és que de cara al públic, normalment menys versat en la història, sembla que aquest tipus de gent passi com a bo.

Foto de segre.com

  • Mainstream: En anglès vol dir “el més comú”, “principal” o “acceptat”, i és el que, com diu el nom, més veurem si anem a la majoria de festivals que s’organitzin. Aquesta gent cuida el vestuari i totes les seves accions de cara al públic, però amb llicències quan no estan “actuant”, sobretot pel que fa a l’alimentació i a la tecnologia, de manera que la seva tasca és d’una veracitat impol·luta, però sense anar massa lluny, com el següent grup.

Creative commons

  • Progressives: També coneguts com a hard-core authentics de manera oficiosa, són els més hard-core (dur), i es caracteritzen per submergir-se totalment en el paper històric que representen, de manera que mengen aliments d’aquella època i estació, viuen en habitatges idèntics als originals… Tot ha de ser igual com ho era en altres temps.
  • Foto de pictures.reuters,com

Un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

 
Go to Top