[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/colors/001_898180.rm" width="352" height="288"/]

El programa “Colors en sèrie” dedica un capítol especial als colors d’Europa. Aquest documental recorre tots els colors del continent, des del blanc de la democràcia fins al negre de la guerra.

Europa la formen quaranta-nou estats, vint-i-set dels quals han decidit créixer dins la Unió Europea.

L’any 1951, vencedors i vençuts de la Segona Guerra Mundial van signar un tractat per controlar el carbó i l’acer, els dos elements necessaris per fabricar armes. Amb la unió de sis països naixia la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer: l’Europa unida començava a caminar.

A Europa hi viuen més de quatre-cents milions de persones. El seu territori ocupa només el 7 % del planeta.

El programa parteix del color blanc, que és el color de la democràcia. La democràcia, el govern del poble, és un invent dels grecs, com la mateixa Europa.

La mitologia grega explica que Zeus es va enamorar d’Europa, una princesa que vivia a la riba de la Mediterrània. Un dia, Zeus es va convertir en toro, va sortir d’entre les onades i se la va endur volant. Junts van arribar a Creta i van tenir fills. Allà va néixer la terra que avui es coneix com Europa.

Després del blanc es passa al marró, que és la geografia, els conreus, el treball i la immigració; després al vermell, que és la solidaritat; al groc, que és la imaginació; al taronja, que és la innovació i la modernitat, i al violeta, que és la paritat.

També hi ha referències al verd, que és la llibertat; al negre, les guerres i la memòria històrica, i al blau, que és el color institucional d’Europa. A les anelles olímpiques cada color representa un continent, i el blau és Europa. La bandera de la Unió Europea és blava.

Finalment, el multicolor defineix perfectament el lema de la Unió Europea: unitat en la diversitat.

Prenent un format que navega entre el documental i la ficció, i amb un vessant experimental i artístic, cada capítol de “Colors en sèrie” acosta el seu contingut a un color d’una forma diferent. Es fa un recorregut per aspectes antropològics, culturals o psicològics d’aquell color en concret.

Al bloc trobaràs tots els capítols de la sèrie que va emetre TV3 l’any 2007, són petites meravelles.

També pots accedir a la galeria de fotografies de l’exposició que es va fer al Caixafòrum:

Galeria de colors en sèrie

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/colors/001_863187.rm" width="352" height="288"/]

El programa “Colors en sèrie” omple la pantalla de color de rosa, el color més dolç i el color del glamur, amb l’ajuda de l’il·lustrador Jordi Labanda.

És impossible associar sentiments negatius amb el color rosa. Fins i tot s’ha comprovat que és molt més difícil barallar-se amb algú vestit de rosa que fer-ho amb algú que va de vermell. El rosa, el color més dolç, ens torna dèbils. El rosa també és considerat un color de pau, el rosa pàl·lid és un color tranquil·litzant davant del qual ningú no es pot posar agressiu.

El rosa és el color del glamur i, en definitiva, de la vida en rosa. És un color que sempre és positiu i és sinònim d’optimisme: la novel·la rosa sempre s’acaba amb finals feliços i la premsa rosa és plena de personatges amb glamur i sofisticació que viuen la vida en rosa.

Hi ha força expressions positives que utilitzen el rosa: el “think pink” o “pensa en positiu” dels nord-americans, “veure les coses de color de rosa” o “estar com una rosa”.

L’origen del rosa Pompadour el trobem a la cort del rei francès Lluís XV, el color va ser creat per a una de les seves amants, Madame de Pompadour.

Els xiclets i les llaminadures també són roses, en canvi, hi ha pocs animals de color rosa: els porcs, els flamencs i la mítica “pantera rosa”.

Durant la dècada del 1970, el rosa es va convertir en el símbol de l’orgull gai. Al Japó s’anomenen pel·lícules rosa les pel·lícules porno.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/colors/001_863188.rm" width="352" height="288"/]

Una pilota de bàsquet, un intermitent, un anunci d’un pis de lloguer, un semàfor en taronja o la sirena d’una ambulància. Tot això anuncia el mateix: un estat de transició, de canvi. El taronja és el color que analitza aquest capítol de “Colors en sèrie”.

La paraula “taronja” es va crear a partir de la paraula francesa “orange”, nom que s’ha mantingut en molts idiomes.

El taronja, el color dels pèl-rojos, és un color en moviment constant, el color de la transició i els estats momentanis: la primera llum del dia és taronja, els intermitents, un semàfor en taronja, els cons que interrompen el trànsit, els peatges, les sirenes, les flames del foc, els condemnats del corredor de la mort vesteixen granotes taronja, i la tardor, transició de l’estiu a l’hivern, també és vesteix de tons taronja.

La taronja també és la millor medicina per combatre el “winterblues”, desordre afectiu que porta a la depressió i a la tristesa en les èpoques de fred.

A l’Índia, el taronja és un dels colors sagrats i també és el color de la planta de la henna, del budisme i l’espiritualitat oriental.

La pel·lícula “La taronja mecànica”, de Stanley Kubrick, no parla del taronja; el títol té l’origen en una expressió anglesa que designa algú molt estrany. Així mateix, l’expressió “taronja mecànica” també servia per designar la selecció holandesa liderada per Johan Cruyff.

El taronja és el color nacional d’Holanda perquè l’emblema de la casa d’Orange és taronja, com també va ser taronja la revolució ucraïnesa que va aconseguir canviar el govern corrupte que dirigia el país.

En les revolucions estètiques del segle XX també hi predominava aquest color i, així, ara s’associa el taronja a l’estètica retro dels 60 i 70.

Les empreses innovadores fan servir el taronja en el seu màrqueting, i els productes energètics vesteixen els seus envasos de taronja.

El menú monocolor d’Ada Parellada, del restaurant Semproniana, també es pinta de taronja amb carbassa, papaia, mandarines, salmó i taronges.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/colors/001_863185.rm" width="352" height="288"/]

Una de cada deu mil persones no pot veure els colors, hi veu en blanc i negre. “Colors en sèrie” explica com viu els colors un jove amb acromatòpsia.

En el gris plata hi viuen tots els colors. Els colors són una de les primeres coses que aprenem quan som petits. Ens movem seguint tota una sèrie de codis de colors que ens envolten: a les línies de metro, als semàfors, als senyals de trànsit, a les pistes d’esquí, a les arts marcials…

Quan veiem molts colors junts ho identifiquem amb la festa i la diversió. Hi ha espais multicolors arreu del món: les cases del barri de Boca a Buenos Aires, la ciutat de Tirana a Albània o el Museu d’Art Contemporani de Lleó.

L’arc de Sant Martí és una expressió multicolor de la natura. Es forma per la descomposició de la llum quan entra en contacte amb petites gotes d’aigua suspeses a l’atmosfera. La bandera multicolor formada pels colors de l’arc de Sant Martí va ser dissenyada a la dècada de 1970 com a símbol de l’univers gai.

En el dia a dia escollim colors constantment: d’un partit polític, d’un equip favorit, dels nostres cabells quan els tenyim, el color del cotxe o el de les parets de casa.

Una de cada deu mil persones no pot veure els colors, només hi veu en blanc i negre: tenen acromatòpsia. És el cas de Neil Harbisson, a qui fins als onze anys no li van diagnosticar aquesta anomalia. Ara fa servir un càmera que porta al front per conèixer els colors. La càmera funciona com un sensor de colors i els transforma en sons.