La mitologia catalana

Les autores del treball som  Victòria Monsó, Blanca Perdices i Núria Solé.

JUSTIFICACIÓ DEL TREBALL

El nostre treball tractaria la mitologia catalana que, la veritat, es un tema pel qual les trem sentim curiositat.
Ja fa uns dies vam iniciar una petita cerca d’essers mitològics, va ser just en aquell moment quan ens en vam adonar de que la mitologia catalana era un món bastant desconegut; Aquest fet ens animava el doble. Amb un parell de minuts vam llegir una llista enorme de noms d’essers mitològics de la qual només vam poder reconèixer quatre. Amb tot això el que volem dir es que el nostre gran objectiu es conèixer i descobrir el màxim possible aquest món del qual tant poc es parla i tant poc es mostra. Per una altra banda també ens fa gràcia el fet d’anar a uns quants llocs, a llocs on se suposa que són originaris aquests essers. Bé doncs, resumint tenim moltes ganes de fer aquest treball.

GUIÓ DEL TREBALL

1.Introducció
2. Mitologia a Catalunya
3. Éssers mitològics a Catalunya
3.1. Ánima de Cantinet
3.2. Barrufet
3.3. Carmençó
3.4. Dip
3.5. Dona d’aigua
3.6. Espantamainades
3.7. Follet
3.8. Gambutzí
3.9. Home de neu
3.10 Home del sac
(…)
4. I aquests éssers, són coneguts? (entrevista)
5. Conclusións de la entrevista

INTRODUCCIÓ

 mitologia1.jpg

 Els mites sempre responen a una veritat considerada transcendental, per això van més enllà de la simple narració.

Hi ha diferents mites que expliquen diferents històries, Els més general són:

Mites sobre l’origen, que inclouen relats sobre la creació del món o la fundació d’una ciutat o raça

Mites rituals, que expliquen el perquè de determinades pràctiques, usualment per acontentar un déu o recordar un fet per tal d’evitar desgràcies

Mites de culte a una divinitat, on s’explica la seva vida i poder

Mites de prestigi: parlen del llinatge reial o d’herois nacionals, estan molt relacionats amb l’èpica i són posteriors a la resta

Mites escatològics: expliquen la fi del món o de la pròpia civilització

Mites socials: justifiquen determinades pràctiques socials i els valors imperants, solen ser semblants als de culte i recorden el risc que suposa la transgressió de la norma.

1. MITOLOGIA A CATALUNYA

L’origen de la mitologia possiblement recollís part de les creences preromanes integrades en el paganisme romà, és el cas de les faies. Els lar haurien derivat cap a les figures dels gnoms i follets, les nimfes derivarien a moltes figures lligades a l’aigua com ara les alojes o bé les dríades derivarien a esperits del bosc com ara les fades.

La crema d’objectes durant el solstici d’estiu és un ritual habitual des de temps prehistòrics al Pirineu català. (Haro de Les, 2008)

La cristianització de l’Imperi Romà i especialment l’edicte de Milà del 313 condemnarien a la pràctica aquestes manifestacions a la clandestinitat cultural, no obstant la penetració fou més somera a les zones rurals i no tant intensa degut el bon arrelament que tingué l’arrianisme al regne visigot peninsular. El sorgiment de l’Islam i la conquesta de la península ibèrica importà algunes creences i llegendes pròpies dels pobles semítics i en generaren força lligades als fets de la ocupació sarraïna i la contesta militar del Regne Franc (p.ex. cançó de Rotllan), tot i així el paganisme persistí amb força a les àrees rurals. Els rituals màgics, les rondalles i llegendes foren una forma d’entendre i transmetre coneixements sobre les herbes remeieres, la història i la moral entre les classes sense instrucció.

L’església catòlica generà la seva pròpia mitologia al voltant de les figures de determinats sants: Sant Narcís i la llegenda de les mosques durant el setge de Girona del 1285, Sant Jordi i el drac[1], el suposat martiri de Santa Eulàlia a Barcelona i fins i tot en vida com sant Vicent Ferrer…). També fou època de les epidèmies de pesta negra i com a conseqüència es desenvoluparen les danses de la mort o danses macabres que foren representades en diverses localitats catalanes durant segles.

Muladona en un text setcentista.

A partir de la baixa edat mitjana els éssers mitològics foren considerats dimonis o bé entitats relacionades amb la bruixeria i perseguits per l’església catòlica. La inquisició practicà múltiples execucions públiques i crema d’objectes per tal d’eradicar la bruixeria. Molta de la casuística fou recollida per Sprenger i Kramer al Malleus maleficorum i a nivell peninsular autors com els religiosos Martín del Rio (“Disquisiciones mágicas”, 1599), Fuentelapeña (“El ente dilucidado”, 1676), Benito Jeronimo Feijoo (Teatro crítico universal, segle XVIII). El racionalisme dels segles XVII i XVIII relegà les creences sobre bruixeria i els éssers fantàstics als contes per fer por als nens i bandejada dels costums i creences generals. [2]

Ben entrat el segle XIX amb la Renaixença i el Modernisme es cercaren els referents mitològics catalans i molts autors s’interessaren a cercar i documentar aquests costums i rituals propis, destacant-se’n entre tots la figura de Joan Amades en la seva obra gairebé enciclopèdica, recolliren moltes de les llegendes, costums, cançons i rondalles. L’esplendor medieval esdevingué un referent històric i cultural i per aquest motiu s’inventariaren especialment els relats de l’època.

2. ÉSSERS MITOLÒGICS A CATALUNYA

La majoria de llegendes catalanes estan plenes de referències a éssers mitològics i fantàstics. Recorrent els territoris catalans podem treboar rondalles referides a:

Les aigües: S’ubica a les mitologies, sobretot a la catalana, ja sigui per l’escassetat general o per l’abundància quan es troba en estanys. Alguns exemples en són les aloges (païtodes, encantades, encantaries, dones d’aigua o goges), el peix Nicolau, la maruga o el vell de mar.

Fruit dels boscs: Els boscos i els erms són refugis d’antigues ciutats i temples pagans abandonats al pas del temps i engolits per la natura. Per conèixer l’efecte medicinal d’algunes espècies s’havien de passar moltes hores als boscs, on si es te sort, s’hi pot trobar: gnoms, les mandràgora, les fades, el tió de Nadal o els simiots.

La gent menuda: son unes de les criatures mes curioses, per la seva peculiar mida reduïda, petits éssers, alguns malèvols i d’una gran intel·ligència que són els genis, els follets i els donyets.

Monstres errants: Els camins no són un lloc gaire segur si els relacionem amb els usos que en feien el Marraco, les bubotes, l’home del sac, la vella Brígia, el Nonell, el Dip. Tots són presentats com a personatges dolents, que apareixen de tant en tant, però quan apareixen es per motius de desgràcies o mals averanys.

mitologia2.jpg

 Éssers tel·lúrics: L’arribada del cristianisme “coronà” molts dels cim amb creus per tal d’apoderar-se de l’espiritualitat que aquelles muntanyes especialment venerades. És el cas de Montserrat i el Canigó i el Montseny a la Catalunya Vella, però també s’hi troben a les illes com el Toro. Aquestes apropiacions foren completades en alguns casos amb les troballes miraculoses de talles de fusta del que s’anomenen mares de deu trobades, com la de Montserrat, o la mare de deu del Mont Llum. El mateix Pirineu té el seu origen en el mateix Heracles en voler salvar la princesa Pirene del foc provocat per Gerió. La terra i tot allò que n’aflora té un fort component sobrenatural. Nogensmenys era habitual que els ferrers abans de treballar els metalls picaven l’enclusa tres cops per impedir que en sortís el Pericó. El sòl ha generat múltiples rondalles i llegendes moltes sobre gegants: El Trucafort, amb els seus rocs enormes; el Tombatossals (Castelló de la Plana), el pare Esmè (Montseny) i altres gegants vivien en llocs amagats.

Fantasmes i esperits:Mols són la representació d’allò que es invisible, ànimes en pena com la santa companya, els incubii i els sucubii, que són assaltants nocturns i diversos dimonis menors, i fins i tot el mateix Satanàs (Pineda de Mar i Martorell) prenen formes per temptar l’home i aprofitar-se d eles seves debilitats.

2.1. A FONS

·Les aigües:Aloja: Les dones d’aigua, aloges o gojes, encantades, païtides o nimfes de llacs són éssers de la mitologia catalana , éssers femenins que habiten als indrets d’aigua dolça: els estanys, els torrents i salts d’aigua, les fonts boscanes, els gorgs i les deus, les grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d’aigües i llacs de cristall subterranis. Prenen forma de belles donzelles, d’ulls blaus o verd maragda, de llargues cabelleres daurades, tons d’aram, o pelroges fulgurants als raigs del sol o a la llum de la lluna, destrenades, que els cascadegen fins als peus. Hi ha qui assegura d’haver-ne vist d’alades, com papallones o espiadimonis. Van nues o amb tuls transparents volàtils o atrapats a les belles formes del seu cos o amb túniques molt blanques o d’or empal·lidit. Són semblants a les dones humanes, però la seva natura és menys corpòria, més lleu: poden aparèixer i desaparèixer en un moment. Són joves i no hi ha temps ni tara que les faci envellir; tanmateix són mortals, bé que arriben a viure més enllà de mil anys.

 Maruga: Segons la mitologia catalana, la Maruga era una mena d’ésser minúscul que vivia a l’aigua dolça tant de rius com de llacs i que entrava a dins dels cossos de les fadrines que tenien la desventura de beure’n l’aigua, mossegant-les i picant-les des de dins i per art de màgia deixant-les embaraçades.

mitologia3.jpg 

Per l’Alt Empordà hi ha una cantarella que resa:

Ai noies que aneu a l’aigua, que aneu a rentar a la Muga:

mireu que us heu de guardar d’un pessic de sa Maruga.

mitologia4.jpg

·Fruits dels boscos: Tió de Nadal:El Tió de Nadal (també anomenat simplement Tió, Tronc de Nadal, Soca, Xoca o Tronca) és un dels elements de la Mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya. Originàriament consistia en un tronc encès -és a dir, un tió- de la llar de foc, i el regal era l’escalfor que proporcionava. Avui dia, és un tronc que sovint es decora posant-li potes i altres elements que simulen una cara somrient que sovint es corona amb una barretina vermella.

Fades: Les fades (del llatí fata) són esperits de la naturalesa que tenen cura de mantenir el seu equilibri. El seu nom en llatí significa destí, ja que les fades són una transposició de les moires gregues, unes criatures que apareixien al tercer dia del naixement d’un infant per predir-ne el futur.

Des del romanticisme se les representa com a noies joves amb ales. Apareixen sovint als contes populars, i sempre com a gent menuda, de gran bellesa i amb molt bon cor. Tanmateix, a l’edat mitjana les pintaven com un esperit protector o, sovint, maliciós i per protegir-se d’elles, la gent portava un amulet de ferro negre. Les fades vesteixen amb pètals de flors o amb teles de color blau, verd o daurat. De vegades porten una vareta màgica a la mà. Es poden tornar invisibles a voluntat i n’hi ha que poden parlar com els humans. Els agrada molt la música, especialment la tradicional, els seus instruments preferits són les flautes i l’arpa. També els agrada molt ballar a la llum de la lluna, ho fan sovint, i les seves dances encisadores són d’una gran bellesa artística. Porten una vida idíl·lica i de lleure. Acostumen a ser molt delicades, suceptibles, polides i geloses. Les fades no són dolentes del tot ni tampoc bones del tot, són tant petites que no els caben dos sentiments a la vegada. Les fades són presents a la mitologia de moltes cultures com ara la britànica, la sueca, la xinesa, la iraniana i la catalana.

·Monstres errants: Home del sac: L’home del sac és un personatge de la cultura popular. Hom diu que segresta els nens ficant-los en un sac. Es sol representar com un home que vaga pels carrers amb un sac en busca de nens perduts. És un dels estereotips d’ésser amb què es fa por a les criatures.

Entre altres figures per espantar la mainada, la figura d’un home amb un sac que s’en duu als nens està present a algues cultures del món, com a Bulgària, Portugal, Haití i a l’Índia del nord. Generalment hom diu als nens “que vindrà l’home del sac” per evitar que s’allunyin dels pares. Sovint s’identificava amb personatges reals, com el drapaire.

A Barcelona es deia que l’home del sac agafava els nens en un sac per aprofitar-ne el greix per a les vies del tren.

Dip: El dip és un ésser mitològic. És una mena de gos malvat i pelut, un emissari del dimoni que, com tants d’altres, és coix d’una cama. Viu de xuclar la sang de la gent per a ell mateix. A l’escut de Pratdip (Baix Camp), s’hi pot veure una imatge d’aquest gos. Precisament en aquest poble és una llegenda molt viva.

La llegenda és molt antiga. Al retaule de Santa Marina de Pratdip, del 1602, ja surten imatges d’aquests gossos vampirs. També apareixen en un altre retaule del 1730, retallats sobre un fons d’or. La llegenda diu que aquests gossos xuclaven la sang del bestiar, però només sortien de nit, i entre les seves víctimes hi havia els borratxos noctàmbuls que anaven a beure vi a les tavernes del poble.

Es deia que es veien uns ulls diabòlics entre les ombres de la nit. Però en realitat mai ningú va veure aquests gossos tan sinistres. Es creu que aquesta llegenda només pretenia fer por als borratxos del poble i evitar així que es dediquessin a beure més del compte.

Segons la tradició, el nom del poble ve precisament d’aquests gossos, que es diu que van desaparèixer al segle XIX. A l’entrada de Pratdip hi ha un monument a aquest ésser mitològic, però tal com hi és representat té una imatge ben amable.

A causa de la seva set de sang, el dip va servir per inspirar Joan Perucho que, a la seva novel·la Les històries naturals (1960), relata la història d’Onofre de Dip, un vampir amb la capacitat de transformar-se en molts animals. La part central de l’obra transcorre a Pratdip a l’inici del segle XIX, en plena guerra carlina, i el dip en realitat era un ambaixador del rei En Jaume que 700 anys abans havia anat als Carpats en missió diplomàtica i allà havia estat atacat per una noble vampira.

·Fantasmes i esperits: A la cristiandat, Satan o Satanàs és el nom propi de la personificació del mal absolut. A l’Islam se’l coneix com a Iblis (?????) o Shaitan (?????).És una figura existent a diverses religions, sia com a àngel, dimoni o déu menor.La paraula ve de l’hebreu (???) per la via del grec (???????), significant en “aquell que s’oposa, adversari, antagonista”. De fet, originalment satan no era més que un mot descriptiu per a una actitud d’oposició i fins i tot quan va ser començat a introduir com a un ens sobrenatural servia només per a referir-se a qualsevol àngel enviat per Déu amb l’únic propòsit d’obstruir les activitats humanes. El llibre de Job n’és un clar exemple, i tot i que en aquest relat Satan ja està més “emancipat” de Déu, li continua demanant permís, el que fa suposar que encara no encarna “el mal” en el sentit dualista de la paraula.

3. ENQUESTA

Coneixes algun ésser mitològic?

Sí : 7                                                         No: 18

4. CONCLUSIÓ

La gent no en sap gaire de la mitologia catalana, es a dir, que no es gaire coneguda. En relació amb la mitologia grega es podria dir que la grega es molt més coneguda i la gent en parla més. El fet de que a la grega hi hagin històries de romanços entre els diferents essers i que la majoria estiguin emparentats entre ells, dona peu a recordar-los  i a interessar més.

En resum, la mitologia catalana no es gaire coneguda, i hi ha poc interès per part de la gent per conèixer-la.

2 thoughts on “La mitologia catalana

  1. bpg1092

    El nostre treball tractaria la mitologia catalana que, la veritat, es un tema pel qual les trem sentim curiositat.
    Ja fa uns dies vam iniciar una petita cerca d’essers mitològics, va ser just en aquell moment quan ens en vam adonar de que la mitologia catalana era un món bastant desconegut; Aquest fet ens animava el doble. Amb un parell de minuts vam llegir una llista enorme de noms d’essers mitològics de la qual només vam poder reconèixer quatre. Amb tot això el que volem dir es que el nostre gran objectiu es conèixer i descobrir el màxim possible aquest món del qual tant poc es parla i tant poc es mostra. Per una altra banda també ens fa gràcia el fet d’anar a uns quants llocs, a llocs on se suposa que són originaris aquests essers. Bé doncs, resumint tenim moltes ganes de fer aquest treball.

  2. Montse F. Post author

    És veritat que molts éssers mitològics catalans no tenen massa ressò en tot el territori de Catalunya(potser una mica més a nivell local). És una bona manera de fer-ne difusió i, alhora, una bona motivació.

Deixa un comentari