Ús didàctic del material multimèdia

Com passa cada x temps des del meus inicis com professor a inicis dels anys 80,  ara quan estem a les acaballes de la segona dècada del segle XXI, encare hi ha polítics i professionals de l’ensenyament secundari que per millorar els resultats acadèmics i fugir del 33% d’alumnes que abandonen o no superen l’ESO es continuen plantejant què mètode pedagògic s’ha de seguir i què mitjans o recursos han utilitzar per aconseguir-ho. També es plantegen i pregunten sobre si ha d’haver un llibre de text físic o un llibre digital accessible mitjançant una plataforma, o sí,  han de ser els professors els que han de crear els seus llibres, o per què no, potser si els llibres els hauria de crear cada alumne.

Un dels grans canvis que he viscut i experimentat al llarg de la meva vida professional com docent en la forma d’impartir les classes per mostrar informació als alumnes a l’aula, va ser la possibilitat de poder alternar l’ús de la clàssica i omnipresent pissarra de guix amb les primeres pantalles de projecció d’imatges. Cronologicament, primer vaig fer servir a l’aula el projector d’opacs, desprès el projector de transparències i una mica més tard la TV amb el complement del vídeo.  Els tres recursos van conviure a l’aula, cadascú amb les seves virtuts i els seus defectes; però em van permetre poder mostrar, explicar i complementar als alumnes informació amb una perspectiva diferent: més amena, clara i atractiva.  Si aquest canvi va arribar a la part visual, la imatge mostrada, també va ser l’ús, generalment a classes de música o de llengües, dels aparats elèctrics com el tocadiscs o el radio-casset i més tard el lector de CD els que van provocar que el so arribés amb més força i fidelitat als alumnes.

Crec que aquella llum inicial, que va entrar a les aules projectada davant dels alumnes, va servir per obrir els ulls i la ment també als docents. Va ser la primera petita revolució multimèdia. Ja que amb els avanços tecnològics utilitzats tots dos guanyen, tan al professor al que li facilita la feina, com a l’alumne que s’impregna de més vivències, experiències i coneixements en el mateix període de temps.

Les aules s’han anat transformant poc a poc, ja que sempre ha estat molt car comprar e instal·lar per estar al dia, amb els últims avanços didàctics, electrònics, en la mesura de que les administraccions, els centres educatius i els docents podien i/o volien. Però els resultats sempre han pagat la pena, costi lo que costi. Les classes es van tornar amb l’ús de material audiovisual més àgils i flexibles, al alternar-se recursos. El professor comença ha utilitzar indistintament la pissarra de guix, la de Vileda o la pantalla de tela com fons i suport de textos, imatges i de vídeos complementats amb so. Amb aquest canvis les classes que s’imparteixen se tornen més riques en contingut, qualitativa i quantitativament, al estar l’alumne més motivat i atent al veure i escoltar d’una forma nova i renovada. Els docents a finals dels anys 80 van començar a notar els progressos al poder passar d’oferir als alumnes, no només els continguts que el temps limitat de durada de la classe les permetia abans, per poder escriure, dibuixar, etc en poques pissarres els seus comentaris i reflexions; sinó que també, van poder oferir i compartir, a més a més, coneixements propis i aliens amb altres medis audiovisuals.

Una mica més tard, als 90, arrivaría l’ordinador a l’aula. L’ordinador es converteix en un nou mitjà i  en un recurs didàctic amb moltes posibilitats. Crea moltes expectatives en el món educatiu, ja que té recursos propis i un llenguatge propi.  Connectat a un projector,  finals dels 90, és l’eina multimèdia ideal que permet projectar i emetre so. I als inicis del 2000 arrivarà la pantalla digital a les aules, amb la que els alumnes poden participar més amb la seva formació. Aquesta perfecta combinació de projector, ordinador i pissarra digital farà que es comencin a arraconar  els projectors d’opacs i de transparències, els televisors i reproductors de vídeo i també els reproductors de so, les pantalles de projecció i en alguns casos les clàsiques pissarres. La multimèdia ha arribat a les aules.

Però el docent si vol tenir l’ordinador d’aliat a les seves classes ha d’aprendre a usar-ho, configurar-ho i a utilitzar els seus programes. L’ordinador l’ofereix un ampli ventalls de possibilits per millorar la seva feina i els resultats dels seus alumnes; però te un cost, pot ser per alguns docents un cost molt car: el seu temps. Potser massa temps; ja que estar al dia no és tan fàcil i en requereix de molt. Formar-se no era tan fàcil com ara, els cursos de formació arribaven a poca gent i per cursar-los el professor s’ha havia de desplaçar a un lloc físic, a vegades llunyà, on rebre les seves classes. En moltes ocasions la formació rebuda no es podia impartir als alumnes ja que la majoria de centres educatius anaven a altre velocitat.

El segon gran moment important pels docents i alumnes va ser a l’arrivada d’internet als instituts i escoles. Des de llavors, i fins ara, tot va més ràpid, tot és més fàcil, les possibilitats que ens ofereix a dins de l’aula són infinites. Ens van començar a despendre dels disquets, pen-drives, Cds o dels DVDs. Però l’ús d’internet i les seves aplicacions a les aules està sent molt limitat i reduïd. Actualment encare bastants docents utilitzen l’equip multimèdia de l’aula per projectar powers points o pel·lícules sobre la pissarra digital, i no pas per fer altres activitats més actuals. Però per sort en molts centres educatius, impulsats per les direccions o grups de professors, aquests dispositius multimèdia amb arribat a les aules per quedar-se i han deixat als llibres de text com complement digitalment o oblidats.

Crec que hem de tenir molt clar que el  professor avui no és l’únic coneixedor de la veritat, no és l’únic posseïdor del coneixement ni tampoc sempre utilitza l’única pedagogia adient en cada cas. Hi ha altres formes de formar, ensenyar i d’educar en aquest segle ja iniciat. Ni el llibre de text l’únic recurs vàlid. Les eines multimèdies les hem fet entrar a l’aula i hem d’aprofitar-les per millorar la nostra feina: educar i ensenyar.

Però tinc la sensasió personal de que els alumnes actuals volen que donen un pas més endavant. Volen sentir i veure com altres ulls, tenir més veu a les classes i utilitzar altres medis i canals d’informació per participar i aprendre. Les classes no poden continuar sempre basculant o pivotant sobre la figura central d’un únic professor con figura vertebradora en la formació dels joves. Sí, ha de dirigir, dinamitzar, impartir, mostrar, etc però també ha d’apendre a delegar. Amb 30 alumnes per grup en una hora de classe no hi ha temps per a que tothom tingui el seu torn i moment de gloria. El smartphone pot ser un bon aliat per aconseguir-ho, ja que ho porten a sobre cada dia a classe.

Els alumnes de secundària actuals des de petits que en les escoles han conviscut i vist com la mestra o mestre i la pissarra eren els centres d’interés del seu aprenentatge de tot i tots. També han après sols des de petits a casa multíssimes altres coses jugant amb les vídeo-consoles i ara a través d’internet jugant amb altres persones conegudes i desconegudes que viuen a prop o molt lluny fent servir el seu smartphone o tablet. Quan arriven a secundària els alumnes ja estan cansats de mirar davant, a una pissarra a on els aconteixements passen molt poc a poc, en blanc i verd. No com en les seves pantalles quan visionen un vídeo o experimenten amb un videojoc que els aconteixaments es produeixen molt veloçment. Ara volen tenir impressions i experiències noves, amb tots els colors i matissos, en la seva educació; en un lloc on passen moltes hores i reclamen poder participar activament en el seu procés d’aprenentatge per no aborrir-se a classe. Han nascut en un món a on les coses passen molt ràpidament.

Els alumnes adolescents actuals volen també, sobretot, comunicar-se, i ho fan, i molt, però en altres àmbits, i no tant en l’educatiu, com ens diuen els estudis i enquestes actuals que ho demostren; com per exemple en l’informe d’investigació Jesús Plaza de la Hoz de la Universidad Internacional de la Rioja titulat Cómo afecta el uso de Internet a los estudiantes adolescentes. Sí, es comuniquen a fora de l’aula, amb dispositius electrònics com el smartphone, la tablet o l’ordinador, utilitzant les conexions d’internet de pagament o gratuïtes. I es comunicen, no sols amb la veu, sino majoritariament i molt amb un llenguatge escrit propi utilitzant les xarxes socials.

Tot el procés educatiu s’està qüestionant: la seva organització, planificació, realització i avaluació; així com sota què acció es poden consolidar els aprenentatges els alumnes: treballant sols, en grup, per competències, per projectes, etc.  Són qüestions de les que he sentit parlar moltes vegades durant aquests 37 anys que fa que dono classes.  S’han canviat moltes lleis educatives, de tots els colors. Ara s’anunciat que es tornarà a canviar. I sempre que es fa s’ha canvia tot i no, com crec que s’haria de fer, canviant només lo que no funcionava per millorar.

Per acabar, també es parla actualment sobre l’ús de recursos audiovisuals per potenciar un aprenentatge significatiu; crec que tots els recursos poden ser vàlids sols, en convivència o alternats per aconseguir un fi, sigui un aprenentatge significatiu com si és un aprenentatge memorístic.

I per últim, es parlen de moltes coses, però no es parla tant sobre l’abús o del mal ús que es fa dels recursos audiovisuals quan es treballa sol ni meyns dels seus efectes negatius. O sí, els alumnes que viuen en zones deprimides, amb greus problemes soci-econòmics usen o podran usar els recursos audiovisuals a casa quan fan els deures o algunes activitats complementàries.

LA VISTA ÉS EL SENTIT MÉS IMPORTANT

Per si encara dubtàvau:
” La vista es el sentido más importante …”Com inicia l’article l’autor:

Los humanos necesitan de los cinco sentidos para sentir este mundo. Pero, ¿hay uno más importante que el resto? ¿Existe una jerarquía de los sentidos? Un estudio con 13 culturas e idiomas, entre ellos el español, muestra que la vista es el sentido más universal de todos. Sin embargo, la importancia relativa del oído, el tacto, el sabor o el olfato depende de cada cultura.

Si voleu saber més, lleguiu aquest article publicat al diari d’EL PAIS el 24 de gener de l’any 2015 i escrit per Miguel Ángel Criado.

– Font: CRIADO, M.A. (2015). El País. Una jerarquía casi universal de los cinco sentidos. [Consulta: 2/2/2015]. Disponible en: http://elpais.com/elpais/2015/01/24/ciencia/1422086221_322820.html

EL PLÀSTIC USAT POT TENIR ALTRES UTILITAS NOVES

T’imagines un món fet amb alló que ja no fent servir.
Cases construïdes de plàstic reutilitzat.
Doncs aixó, és posible al nostre planeta actualment.  Una molt bona persona, Tateh Lehbib Braica, un enginyer africà de 27 anys, que encare que diguin d’ell que està boix, ho està fent a un camp de refugiats saharià al desert de Tindouf, l’Argelia.

Imagen de previsualización de YouTube

 

O per exemple un grup d’espanyols està projentant una ciutat feta amb plàstic per a un milió de persones per poder viure en el futur al planeta Marte.

Imagen de previsualización de YouTube