L’HOME MICO
Hi havia un nen petit que va anar al zoo. Quan van passar per la gàbia dels micos va començar a plorar. Els seus pares van pensar que era perquè volia quedar-se tota l’estona allá. Després de cinc anys van tornar al zoo. El nen savia parlar el llenguatge dels micos. Saludava als seus pares des de dins de la gabia:
– Hola! M’heu trobat a faltar?
– Moltíssim. T’hem vist tots els dies per la televisió de seguretat del zoo. – Va dir el pare
– No t’has avorrit?- Digué la mare
– No , m’encanten els micos !
Aquest cop, no era una visita qualsevol. Els pares anaven a recollir el seu fill per portar-lo a casa. Quan de sobte van escoltar una veu:
– No abandonarà ningú la gabia dels micos sense passar la gran prova secreta.
Els pares van reaccionar depressa i van respondre :
– Fill no ens intentis espantar. Sabem que t’estimes molt aquests micos però tú ets un ésser humà i has de viure amb nosaltres.- Va insistir el pare.
– Marxarem ara mateix! Cinc anys ha estat massa temps. El temps passa volant. Som-hi !- Va afegir la mare.
– No és veritat. Jo no he dit res. Però vinga anem-nos d’aqui abans no sigui massa tard. Ja em començo a notar mig simi.- Va respodre el nen.
Aquella família no sabia que en el zoo ja hi havia 10 desapareguts en circumstàncies misterioses .
Com per art de màgia tots tres van ser transportats a una cova secreta. La cova era fosca, humida, plena d’estalactites. Els micos van dir amb el seu llenguatge si voleu anar-vos-en heu de passar la prova o sino us quedareu aqui de criats i sereu convertits en simis. Tot aixó ho va traduir el nen.
Els pares estaben tremolant de por i van dir que sí amb el cap. Els micos van anar a la sala per comença la prova secreta que constava de 7 estacions ni una més ni una menys. Allí hi havia el mico més vell assegut en un tro. Es van adonar que els participants eren altres pares, mares, nens i nenes, i un mico per cada estació.
El mico vell va ordenar començar la primera competició, la cursa fantasmal els va advertir de què només els fantasmes podien fer tantes trampes com volguessin. Zas! Va començar la cursa i tothom a correr. El primer era el mico, quan al mico li faltava un centímetre de res es va caure a terra i el nen anava a guanyar. Els fantasmes el van fer caure en una trampa i va arribar primer el mico. En un marcador gegant van posar primers en la llista de campions. El mico i el nen anaven al capdavant.
La segona prova era escalar l’Everest. Tothom a l’avió i ben abrigats. Van concursar totes les famílies i un equip d’escalada dels millors micos.
El rei dels micos va recordar que si un sol humà aconseguia vèncer al seu equip de simis els alliberaria a tots. Van començar i un mico va fer caure al pare i a la mare. Van quedar-se a la base amb tots els eliminats. Tots animaven al nen però quan el nen va arribar a tocar el cim amb les mans un mico li va agafar les cames i un altre li va passar pel damunt i el van declarar vencedor.
El mico vell va cridar: – Els meus micos guanyen! Ningú marxa!
Era injust! Llavors va passar una cosa, van retirar les proves que faltaven menys una la dels finalistes. Tot depenia ara del nen i d’un mico. La darrera prova era la gran final. Van anar l’espai a fer la prova Galactus que consistia en menjar-se la Lluna. Va aterrar el cohet i van ser rebuts per un grup d’extraterrestres que havien preparat la prova. Tot el terra de la lluna era de coto-fluix de sucre. N’havien fet dos muntanyes. Només un podia guanyar la prova. Al costat de l’estació hi havia un cohet per retornar a la terra i una màquina per transformar als humans en simis. Tot depenia del nen. El nen va menjar molt ràpid i va acabar abans que el mico. Tots serien lliures, van pujar al cohet, tots van tornar a casa i tot va tornar a ser normal. La policia va comunicar a la familia del nen que li corresponia una bona recompensa per haver alliberat les famílies desaparegudes. FI.
Lucas
Un somni fet realitat
Era un dia de sol lluent que l’Isma s’axecava a les 07:00 del mati a buscar xocolata. Però l’armari de la cuina era tancat. Quina mala sort! No podia agafar la seva xocolata. Va recordar que el seu amic Enric li’n donaria. Es va vestir i va entrar per la finestra de l’habitació del seu amic. Es va quedar bocavadat quan va veure que estava dormit amb 4 plàstics al terra. Havia tingut un mal son perquè havia somiat que havia anat al bosc amb la Fran i la Tatiana i no trobaven el camí de tornada.
Ja ben despert l’Enric va proposar a l’Isma anar a la botiga de l’Aillin a comprar-ne. Van sortir al carrer i van escoltar el claxon d’un cotxe. Era la mare de la Míriam León que els volia acompanyar a l’escola. Van pujar al magnífic cotxe Mercedes i al arribar al davant de l’escola van entrar primer a la botiga.
– Bon dia! Senyora! Podria vendren’s uns panets amb xocolata?- Li van demanar a la mare de l’Aillyn. Ella molt somrient els va servir i no els va voler cobrar res.
Tenien una mica de pressa perquè tenien una sortida i els autocars ja eren aparcats al davant de l’escola. Els companys de classe començaven a fer fila davant la porta. La Wasima els va renyar. L’Enric va explicar molt preocupat el seu somni al Javi, l’Omar, el Lucas i al Miquel. La Faouzia al escoltar el que explicava li va preguntar si havia esmorzat alguna cosa. L’Enric no entenia res. L’Isma, com és una bona persona, li va dir que es diu que no es pot explicar cap somni estant en dejuni. El Julián va començar a dir que potser es faria realitat el seu somni i ni la Tatiana, ni la Fran, ni l’Enric volien pujar a l’autocar. La professora Eva els va poder convèncer i no els va passar res.
Havien passat ja dos mesos i la colla d’amics van quedar en trobar-se diumenge al parc amb les bicicletes. L’Allison i la Chaymae van arribar amb unes bicicletes de muntanya noves i els van proposar anar al bosc a estrenar-les. Tots estaven molt contents i van anar-hi. La Míriam Rufián anava la primera perquè dèia que coneixia uns camins molt divertits. Després es va posar el primer el Mohamed i l’Aymane sabia aixecar la roda del davant i feia riure a tothom. Van començar a fer curses i a canviar de camins. L’Èric es va posar de guia i a tots els va semblar que estaven fent voltes. La Míriam Rufián els va dir que aquell camí no el coneixia. L’Isma va recordar el somni de l’Enric. Estaben tots ben perduts!
El Miquel es va posar a cantar la cançó de l’Avril Lavigne perquè dèia el Julián que els hi portaria sort. El Javi va recordar que portava el mobil i va telefonar a la seva mare. Les famílies van sortir de casa per buscar-los pel bosc.
El Carlos va tenir una gran idea. Va proposar aparcar les bicicletes al Sol perquè juntes podien brillar molt més.
Els pares i mares van veure una muntanya de ferro brillant i van escoltar als nens i a les nenes cantar la cançó. El somni s’havia fet realitat i tot es va resoldre. El dilluns següent ho van comentar tot a classe i l’Àlvaro va escriure un email per a l’Aurèlio que està a Venezuela.
Omar
El nen i la balena
Les meves aventures van conmençar quan jo tenia dos anys. M´havia llogat com a marinera en el vaixell Antílop i va naufragar. Jo m´havia aferrat a un tauló i vaig anar a la deriva HORES I HORES.
Quan va apareixer la balena, jo tenia els ulls irritats i les parpelles botides per l´aigua del mar. No m´hi vaig poder fixar gaire. Però en el moment de ser engolida per la bestiassa hauria jurat que es tractava d´una espècie de balena una mica estanya. Era de color groc amb reflexos vermells. Tenia la pell lluent i fina. Era rodona; més ben dit, quasi rodona amb la cua a dalt de tot. De totes maneres, tant m’era, perquè em va devorar.
Dintre la panxa de l´animal vaig arribar a la conclusió que no havia estat victima d´una balena vulgar sinó d´un animal marí de mena desconoguda. Fos el que fos, em va semblar que havia guanyat amb el canvi, doncs, continuava viva, cosa prou important! Era en lloc sec, per bé que una mica humit. De sobte, un nen va acabar a la panxa de la bèstia marina entrant pel forat de l’esquena de la balena.
_ Quina sort la meva ! – vaig pensar. Ja tenia un amic.
wasima