En un moment de la pel·lícula que varem veure, “Intel·ligència Artificial”, David torna a viure moments del seu passat a la seva llar familiar.
Alguns científics estan treballant la hipòtesis de que el nostre Univers potser no és l’únic i, a més, potser existeixen duplicats del nostre mateix Univers. Això és la Hipòtesis dels Multiuniversos.
Mireu aquest fragment de la pel·lícula Intel·ligència artificial
Miquel, m’ha agradat molt tant el video com la pel·lícula, com vas dir a la classe, he rebut el missatge del moodle de que havies renovat el blog. Ho he trobat interessant i m’ho he estat mirant, està molt bé la publicació i si vas posant coses, t’agrairia que m’abisesis per un missatge del moodle. Att. Aina Simón:)
És una escena molt maca i que m’agrada molt.
És quan realment vol que torni la Mònica i la troba a faltar.
Malgrat que és un robot té sentiments de humà; propis d’un fill cap a una mare.
El David és el primer robot que té un objectiu i que sense que ningú li digui res el faci posible tot sol.
D’acord, ja us enviaré missatges cada vegada que afegeixi alguna cosa al bloc. Merci pel teu interès
Hola a tots!!
Estic d’acord en moltes de les coses que heu comentat. En podria dir moltes coses d’aquesta pel·lícula, de dolentes i de bones, però ara només en comentaré una, les altres les diré a la classe.
Trobo que el nen lluita perquè la seva mare l’estimi, això implica convertir-se en un nen de veritat, que és el que primer demana a la fada blava. Jo crec que la gent s’ha d’acceptar tal com és i això no passa gaire al món actual i és una veritable pena. Per això penso que el nen robot no és gaire raonable, vull dir, que es preocupa i intenta ser una cosa impossible de ser, un altre sentiment que surt a la pel·lícula, el de creure en alguna cosa, sentir que tot el que desitges es farà realitat. Impressionant que tot això, i més, ho pugui experimentar un robot.
Quan la fada blava nega el seu principal desig, el nen robot en proposa un altre, el de fer ressuscitar la seva mare, però quan la fada li diu que necessita alguna cosa física d’ella el nen ho dona tot per perdut. Just en aquell moment apareix l’os amb el rínxol de la mare, aquell rínxol tallat que ens enfocant principalment perquè quedi gravat a la nostre memòria, és, al final, molt important.
A partir d’aquell gest de col·laboració de part del os la pel·lícula continua amb una il·lusió extremada. El nen robot aconsegueix l’amor desitjat de la seva mare, ja que ella no recorda absolutament res. Passen un dia fantàstic, el primer i, segurament el últim dia de felicitat per el nen robot. Això si, al final final de la pel·lícula, no se sap si el nen robot dorm, mor, somia, tanca el ulls… són opcions molt obertes. La mare si que mor, perquè només ressuscita durant un dia, però el nen robot…La veu en off diu que va arribar al país d’on provenen els somnis, però podria haver somiat i dormit sense haver mort. És tot molt confús i imaginari. En realitat, tot és extraordinari.
Jo crec que el tema que ens planteixes és molt interesant, ja que si existisin mons paral·lels al nostre també existirien com “clons” de noslatres mateixos.
Igual que fan els extraterrestres amb la Mònica.
*robots
En el tema dels multiuniversos jo crec que no ens hi hauriem de ficar gaire perque hi ha moltes coses que desconeixem del nostre univers, i jo crec que és millor que primer coneguem el nostre univers abans que ficar-nos a estudiar uns altres.