Sistema Digestiu

Els nutrients i l’energia que necessitem l’obtenim dels aliments. En les cèl·lules només poden poden entrar molècules petites (monòmers), molt escasses en la naturalesa, on el que abunden són grans molècules (polímers). Per això cal transformar els polímers en monòmers per a subministrar-li aquests a les cèl·lules.

L’aparell digestius és l’encarregat de transformar els aliments en molècules senzilles (monòmers). Ho fa mitjançant un procés que ocorre pas a pas en els diferents òrgans, els quals descomponen totalment l’aliment, deixant-lo preparat per a ser distribuït a les cèl·lules.

En les cèl·lules únicament poden entrar molècules senzilles (monòmers). Però aquestes són molt escasses en la naturalesa. Normalment el que existeix són grans molècules (polímers), formades per centenars o milers de molècules senzilles unides entre si. Els nutrients que formen part dels aliments són polímers (carbohidrats, lípids i proteïnes)

Els enzims són les tixores químiques que fem servir per trencar els polímers presents en els aliments.

L’aparell digestiu és, realment, un tub. L’aliment durant el seu recorregut pel mateix es veu sotmès a una sèrie d’accions que el van transformant.

Aquestes accions són de dos tipus: unes mecàniques (l’aliment es fragmenta, es pasta, es barreja, etc.) i altres químiques (certes substàncies, els enzims digestius, ataquen a l’aliment descomponent-lo, altres substàncies químiques ajuden a l’acció dels enzims).

Per això, a més del tub digestiu existeixen unes glàndules annexes encarregades de segregar moltes d’aquestes substàncies (unes altres les segreguen les pròpies parets del tub).

La boca és el punt d’entrada de l’aliment en el cos. En ella es troben diferents estructures que ho preparen: Dents que fragmenten, glàndules que segreguen saliva i la llengua que mou i mescla tot.
Per a fragmentar adequadament els diferents tipus d’aliment existeixen diferents tipus de peces dentàries: els que tallen (incisius), els que estripen (ullas) i els que molen (molars).

En la boca l’aliment es barreja amb la saliva formant el bol alimentari. La saliva, conté entre altres substàncies, un enzim digestiu anomenat amilasa que inicia la digestió el midó.

Des de la boca l’aliment passa a l’esòfag a través de la faringe. La faringe és un tram comú de les vies respiratòria i digestiva, és a dir, és una via de pas tant de l’aire com de l’aliment. Per a evitar que l’aliment vagi a les vies respiratòries hi ha una espècie de vàlvula que evita el pas a les vies respiratories. És la epiglotis.

A continuació de la faringe es troba l’esòfag, un tub d’uns 25 cm de longitud que comunica amb l’estómac.
En l’esòfag ocorre una acció mecànica. Mitjançant els moviments peristàltics, que són contraccions i dilatacions dels músculs de la paret de l’esòfag, que amasen, barregen i fan avançar el bol alimentari cap a l’estómac.

L’esòfag comunica amb l’estómac mitjançant un estrenyiment muscular, un espècie d’anell que pot obrir-se i tancar-se (el que es denomina un esfínter). Aquest esfínter es denomina cardias i controla l’entrada d’aliment en l’estómac.

En la paret de l’estomac hi ha glàndules secretores de suc gàstric, que conté, entre altres substàncies, proteasas (enzims que actuen sobre les proteïnes), També secreta HCl, és a dir, àcid clorhídric que té efecte bactericida i afavoreix l’acció de les proteases,
El mucus que actua protegint la paret de l’estómac de l’acció de l’àcid clorhídric. El producte final de la digestió enl’estómac rep el nom de quim.

El quim es barreja amb la bilis i amb el suc pancreàtic (produïts pel fetge i pel pàncrees respectivament) en el duodè.

La bilis emulsiona les grasses convertint-les en petites gotetes, facilitant així l’acció de les lipases del suc pancreàtic. Aquest suc conté, a més de lipases, amilases i proteases.L’acció conjunta de tots aquest enzims completa dels polímers en monòmers.

Els moviments peristàltics es continuen produint al llarg de tot l’intestí delgat permitint que el quim vagi avançant.

Els monòmers resultants de la digestió dels aliments travessen les parets del tram final de l’intestí prim (íleon) passant a la sang i a la limfa. Aquesta, la limfa, transporta fonamentalment els productes de la digestió dels greixos, la resta és transportada per la sang.

Perquè aquest procés ocorri de manera eficaç les parets internes de l’intestí presenten uns plecs anomenats vellositats intestinals que augmenten la superfície d’absorció.

Les substàncies no digerides pasen a l’intestí gros, on tenen lloc tres processos:

– Absorció d’aigua. En l’intestí gros, gairebé tota aquesta aigua va ser recuperada per l’organisme.

– Es realitza una digestió suplementària gràcies als bacteris que viuen en simbiosis amb nosaltres en el nostre intestí (l’anomenada flora intestinal). D’aquesta manera aprofitem una mica de cel·lulosa (que no podem digerir) i algunes vitamines com les vitamines K i B12.

– Es forma la femta, que és la manera d’eliminar els residus de la digestió. Aquesta femta avancen mitjançant moviments peristàltics cap a l’anus.