Tot i que aquests dies estic molt enfeinat amb el projecte (properament podré iniciar les interencions al blog sobre aquest), resulta que al centre on faig les pràctiques hi ha un cas una mica especial que us voldria comentar.

Resulta que hi ha una alumne de 2on de la ESO que té diagnòsticat discalcúlia. Aquesta alumne té greus dificultats amb tota la relació de nombres, fins i tot arribant a no entendre la diferència entre nombres negatius i positius, tenir un nivell de càlcul mental de 5è de Primària i altres fets.

Doncs resulta que el seu mestre de Matemàtiques de l’Institut no creu amb la discalcúlia i molt menys en que aquesta noia ho pateixi, ja que ell creu que simplement és una noia mandrosa que no es vol esfoçar a la seva assignatura.

El centre com a contrapartida l’ha fet ser el tutor del Pla Individualitzat que se li ha realitzat a partir del diagnòstic que ha fet el centre privat, però ell encara continua sense voler admetre les dificultats de l’alumna, per la qual cosa no li fa gaires adaptacions i tampoc li dedica un temps extra.

En definitiva, això em fa pensar que moltes vegades no ens adonem de quina és realment la nostra tasca a la societat, EDUCAR, i creíem que qui no apren és per que no vol, sense treballar les individualitats, ja que treballar el global és molt més fàcil que no pas treballar la individualitat. Volía deixar aquesta entrada al blog com a reflexió personal, però també perquè reflexioneu vosaltres, ja que no entenc com una persona es pot anomenar EDUCADOR i no voler educar.