En la seva accepció mètrica, consisteix a trencar un diftong per tal de conseguir una síl.laba més en el recompte sil.làbic. Fònicament, s’aconsegueix pronunciant com dues síl.labes diferents la vocal i la semivocal del diftong.
Vers de deu síl.labes. és el vers per excel.lència de la poesia catalana, amb l’estructura cesurada 4+6. També pot presentar l’estructura de l’èpica francesa 6+4 i la d’influència castellana 5+5.
Pausa mètrica que divideix el vers en dues parts anomenades hemistiquis, la llargada dels quals determina la cesura, que pot ser major o menor.
Apareix a la sisena síl·laba dels versos alexandrins o en versos de més de dotze síl·labes. Pot impedir o no la sinalefa.
Veig uns grans magatzems. || Tagraden. M’atordeixen
GRANS MAGATZEMS
Veig uns grans magatzems. T’agraden. M’atordeixen.
¿Vols que anem a mirar? És només un moment.
Te me’n vas cap a dins i em deixes, indolent,
entre un exèrcit foll. I dones m’oprimeixen.
T’he perdut. L’he trobada. Perfums i maquillatges.
Vinc cap a tu. No hi és ¿Peces interiors?
L’enfolleix remenar munts de sostenidors.
S’ha pintat a la mà colors, com els salvatges.
I et crido des de lluny vencent la timidesa
i altre cop te me’n vas. Adust, jo em faig l’ofès.
I segueixo tossut en la meva escomesa.
Ja està bé, jo em dic, talment una fanàtica…
T’enlluernen estands i llums i no veus res.
I escales automàtiques se t’enduen estàtica.
Narcís Comadira. Les ciutats
També hi ha, però, alexandrins cesurats darrere la quarta, la sisena, o la vuitena síl·laba.
En els decasíl·labs la cesura pot produir-se després de la quarta o la sisena síl·laba, o fins i tot a la cinquena.
Sol, i de dol, || i amb vetusta gonella,
Em veig sovint || per fosques solituds,
En prats ignots || i munts de llicorella
I gorgs pregons || que m’aturen, astuts.
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.
J.V. Foix. Sol i de dol
Distinció classificadora del versos, en funció del seu número de síl.labes. Segons aquesta divisió, són versos d’art menor els que tenen vuit o menys síl.labes, i d’art major els versos amb nou o més síl.labes.
Referit als versos d’un poema quan tenen diferent número de síl.labes.
1. Exemple
LA VIDA CONTADA A UN NEN DEL VEÏNAT
I llavors, Déu li va donar
la Vida a l’home,
i era tan bella i delicada
que l’home no sabia
què fer amb ella
i sols era feliç dormint.
Al dematí, però,
tornava la congoixa
i li venia aquell
desig enorme de plorar,
i duia als seus braços la Vida
com qui duu un nen de bolquers,
com qui duu un setrill de nitroglicerina…
De vegades la duia com si fos un regal
i volia mostrar-la,
però tots en tenien i no li feien cas,
i callava, tristíssim…
¿Ja t’has menjat el berenar?
Vicent Andrés Estellés: La nit
Vers de dotze síl·labes, format per dos hemistiquis. En la mètrica anglesa i francesa, com en la catalana, és també de dotze síl·labes, mentre que en la castellana i la italiana és de catorze.
Veig uns grans magatzems. T’agraden. M’atordeixen.
Narcís Comadira: “Grans magatzems”. Les ciutats