Vers de quatre síl.labes. És el més curt dels utilitzats tradicionalment en la lírica catalana. Jaume Roig hi va escriure el seu Spill o llibre de les dones

Consisteix en la unió, fònica i mètrica, en una sola síl.laba, de la vocal final d’una paraula amb la inicial de la següent.

Enllaç entre les estrofes d’una mateixa composició, que en remarca la seva unitat. Es basa en la repetició, a la fi de l’estrofa, d’algun element: d’un o més versos del refrany (retronxa de vers); d’un mot que rima al refrany (retronxa d’identitat de rima); o d’una o més rimes del refrany (retronxa de rima).

Vers, o conjunt de versos, que es repeteix al llarg de tota la composició.

Operació per establir el metre dels versos. Cal tenir present que el número de síl.labes mètriques no ha de coincidir necessàriament amb el número de síl.labes gramaticals. En funció del tipus de vers que ha estat considerat com a patró per al recompte (el masculí/agut o el femení/pla), les literatures romàniques n’ofererixen dos models: la basada en el vers femení, com la castellana i la italiana, que compten fins la síl.laba àtona que segueix a l’última tònica (així el vers agut serà comptat amb una síl.laba més i l’esdrúixol amb una de menys), i la basada en el vers masculí, com la catalana i la francesa, que compten fins l’última síl.laba tònica i ignoren totes les que la segueixin (així el vers pla serà comptat amb una síl.laba menys i l’esdrúixol amb dues).

Vers de cinc síl.labes.

Vers de vuit síl.labes, eminentment narratiu. Fou molt utilitzat durant l’Edat Mitjana.