Haikú

D’origen japonès, és una composició breu, d’una sola estrofa, anisosil.làbica, de tres versos femenins, habitualment blancs, que sumen disset síl.labes, comptades també les síl.labes àtones finals.

Gènere poètic religiós de caràcter semipopular, de tema marià o hagiogràfic. Mètricament, són composicions de formalisme força rígid, normalment de versos heptasíl.labs amb aquesta estructura: entrada de quatre versos de rima encadenada (abab), entre cinc i vint-i- cinc estrofes de sis, set o vuit versos amb una retronxa que repeteix els dos darrers versos de l’entrada, a manera de refrany, i una tornada final formada per una quarteta que rima com l’entrada inicial i conté els dos versos de la retronxa. Es tracta d’un estrofisme molt semblant al de la dansa trobadoresca, de la qual deriva.

Composició poètica culta d’origen Barroc.Consta d’una entrada, molt sovint una corranda, seguida de tantes estrofes com versos té l’entrada, més llargues, que fan referència al contingut de l’entrada. Les estrofes es clouen, per odre, amb un dels versos de l’entrada, fins que es tanca la composició amb l’últim d’aquella.

Composició i gènere de la poesia trobadoresca, generalment composta per tres, quatre o cinc cobles de vuit versos relligades pel refrany; normalment feta amb heptasíl.labs, solia constar d’una entrada i una tornada.

Composició de gènere líric, principalment trobadoresc, que expressa el plany dels enamorats per l’arribada del nou dia que els obliga a separar-se.

Poema que expressa sentiments relacionats amb l’arribada del nou dia. Alba

Poema en el qual les lletres incials dels versos o altres de destacades, formen una paraula, en ser llegides de dalt a baix o de baix a dalt.