Combinació mètrica formada per dos versos que rimen amb rima assonant o consonant. Ha donat lloc a gèneres que l’usen com rodolins.
El pallasso
Tot greu quan va grotesc i espelllifat,
“ell”, troba que fa riure anant mudat.
Josep Carner: “Tirallonga dels sisos i els asos d’aquest món”. Auques i ventalls
Vers de dues síl.labes.
COMIAT
El mot
més breu
serà
sanglot
d’adéu.
No hi ha
delit
enllà
del pit:
el teu
el meu.
L’anhel
fervent
encén
cremor.
Presó
vivent!
Josep Palau i Fabre: L’aprenent de poeta
Vers acabat en un mot agut; és a dir, amb la darrera síl·laba del qual porta l’accent tònic.
Ara que ja sóc guerrer
podré estimar-te, potser.
Ara que ja sóc guerrer.
Josep Palau i Fabre: “Els mots del retorn”. L’aprenent de poeta
Procediment articulatori mitjançant el qual una síl·laba es diferencia de l’anterior i la posterior. És fonamental en la mètrica, fins i tot en la que es basa en el còmput sil·làbic, ja que en la poesia catalana es compta el nombre de síl·labes d’un vers fins a la darrera síl·laba accentuada.
Imatge o sensació subjectiva, pròpia d’un sentit, determinada per una altra sensació qu afecta un sentit diferent.
Figura que consisteix a estendre o restringir el signifcat d’un mot, prenent el tot per la part o la part pel tot, el gènere per l’espècie, el singular pel plural o a l’inversa.
Repetició d’un mateix conjunt fònic al final de frases o sintagmes consecutius.
Recurs expressiu mitjançat el qual s’estableix una forma de simetria que encreua l’ordre sintàctic, la correspondència de significats, els mots o les oracions.
solitària en la penombra s’esfulla una poncella
una llàgrima s’iritza
trista rosada!
una lllàgrima s’iritzia
solitària en la penombra s’esfullla ima poncella.
Josep Maria Junoy
Figura que consisteix a donar veu humana a animals, plantes o éssers inanimats.
Repetició de les oncjuncions de coordinació, amb la finalitat de remarcar algunes paraules o de donar més expressivitat al text.