Aquests són els poemes que estudiarem i tractarem.

1. Guillem de Berguedà: “Cansoneta leu e plana”.

Cansoneta leu e plana

I
Cansoneta leu e plana,
leugereta, ses ufana,
farai, e de Mon Marques,
del traichor de Mataplana
q’es d’engan farsitz e ples.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.

II
Marques, ben aion las peiras
a Melgur depres Someiras,
on perdetz de las denz tres:
no i ten dan que las primeiras
i son e non paron ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.

III
Del bratz no·us pretz una figa,
que cabreilla par de biga
e portatz lo mal estes;
ops i auria ortiga
qe·l nervi vos estendes.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.

IV
Marques, qui en vos se fia
ni a amor ni paria;
gardar-se deu tota ves
qon qe·z an; an de clar dia,
de nouoitz ab vos non an ges.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.

V
Marques, ben es fols qui·s vana
c’ab vos tenga meliana
meins de brajas de cortves;
et anc fills de crestiana
pejor costuma non mes.
A, Marques, Marques, Marques,
d’engan etz farsitz e ples.

2. Cerverí de Girona: “No·l prenatz los fals marit…”.

Ayçò és viadeyra

No·l prenatz los fals marit,
Jana delgada!

I
No·l prenatz lo fals jurat,
que pec és mal enseynat,
Jana delgada.

II
No·l prenatz lo fals marit,
que pes és ezadormit,
Jana delgada.

III
Que pec és mal enseynat,
no sia per vós amat,
Jana delgada.

IV
Que pec és ezadormit,
no jacga ab vós el lit,
Jana delgada.

V
No sia per vós amat,
mes val cel c’avetz privat,
Jana delgada.

VI
No jacga ab vós el lit;
més vos y valrà l’amich,
Jana delgada.

3. Ramon Llull: “A vós, dona Verge Santa Maria…”.

A vós, dona verge santa Maria

A vós, dona verge santa Maria,
do mon voler, qui·s vol enamorar
de vós tan fort que sens vós no volria
en nulla re desirar ni amar;
car tot voler ha melloria
sobre tot altre que no sia
volent en vós, qui es maire d’amor.
Qui vós no vol, no ha d’on s’enamor.

Pus mon voler vol vostra senyoria,
lo meu membrar e·l saber vós vull dar;
car sens voler, Dona, jo que·ls faria?
E vós, Dona, si us plai, façats membrar,
entendre, amar a clerecia,
per ço que vagen en Súria
los infeels convertir, preicar,
e·ls crestians facen pacificar.

Mant hom se vana que morria
pel vostre fill, si loc venia;
mas paucs són cells qui·l vagen preicar
als infeels, car mort los fai dubtar.

4a. Ausiàs March: Poema LXXXI (“Així com cell qui es veu prop de la mort…”).

Així com cell qui es veu prop de la mort

Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant
e veig a vós, bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.

4b. Ausiàs March: Poema XIII (“Colguen les gents amb alegria festes…”).

Colguen les gents ab alegria festes

Colguen les gents ab alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports;
places, carrers e delitables horts
sien cercats, ab recont de grans gestes.
E vaja jo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades;
e respondran, car no són companyades
d’altre que mi en son continu plant.

Cascú requer e vol a son semblant;
per co no•m plau la pràtica dels vius:
d’imaginar mon estat són esquius;
sí com d’hom mort de mi prenen espant.
Lo rei xipré, presoner d’un heretge,
en mon esguard no és malauirat,
car ço que vull no serà mai finat;
de mon desig no·m porà guarir metge.

Cell Teixion qui·l buitre·l menja·l fetge,
e per tots temps brota la carn de nou
e en son menjar aquell ocell mai clou:
pus fort dolor d’aquesta·m té lo setge,
car és un verm qui romp la mia pensa,
altre lo cor, qui mai cessen de rompre;
e llur treball no·s porà enterrompre
sinó ab ço que d’haver se defensa.

E si la mort no·m dugués tal ofensa
-fer mi absent d’una tan plasent vista-
no li graesc que de terra no vista
lo meu cos nu, qui de plaer no pensa
de perdre pus que lo imaginar
los meus desigs no poder-se complir.
E si·m cové mon darrer jorn finir,
seran donats térmens a ben amar.

5. Anselm Turmeda: “Elogi dels diners”.

Elogi dels diners

I
Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’hom orat,
pus que d’ells haja.

II
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l’home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.

III
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.

IV
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.

V
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs “jas” a hòmens sords,
tantost se giren.

VI
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.

VII
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu “no” fan-li dir “hoc”.
Vejats miracle!

VIII
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n’hauràs poràs tornar
papa de Roma.

IX
Si vols haver bé e non dan
per advocat té sent “jo ha’n”.
Totes coses per ell se fan
en esta vida.

6. Jordi de Sant Jordi: “Desert d’amics, de béns e de senyor”.

Desert d’amics, de béns e de senyor

Desert d’amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d’enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de me s’haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.

Eu hai vist temps que no em plasia res;
ara em content de ço que em fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus me, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus hai fait mon dever
amb tots los bons que em trob en companyia.

Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d’u qui al cor me destenta
e em fai tot jorn d’esperança partir:
com no vei res que ens avanç d’una espenta
en acunçar nostre deslliurament.

7. Joan Roís de Corella: “La balada de la garsa i l’esmerla”.

La balada de la garsa i l’esmerla

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,
pennatge blanc, he vista una garsa,
sola, sens par, de les altres esparsa,
que del mirar mos ulls resten alegres;
i, al seu costat, estava una esmerla,
ab un tal gest, les plomes i lo llustre,
que no és al món poeta tan il·lustre,
que pogués dir les llaors de tal perla;
i, ab dolça veu, per art ben acordada,
cant e tenor, cantaven tal balada:

«Del mal que pas no puc guarir,
si no em mirau
ab los ulls tals, que puga dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu
l’amor que us port,
e no es pot fer que no ploreu
la trista mort
d’aquell que ara no voleu;
que el mal que pas no em pot jaquir,
si no girau
los vostres ulls, que em vullen dir
que ja no us plau
que io per vós haja a morir.»

8. Francesc Vicent Garcia: “A una hermosa dama de cabell negre …”.

A una hermosa dama de cabell negre que es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil

Ab una pinta de marfil polia
Sos cabells de finíssima atzabeja
A qui los de or més fi tenen enveja,
En un terrat, la bella Flora, un dia;

Entre ells la pura neu se descobria
Del coll que, ab son contrari, més campeja
I, com la mà com lo marfil blanqueja,
Pinta i mà de una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
Lo dolç combat, que ab estremada gràcia
Aquestos dos contraris mantenien,

Que lo cor, enamorat, se m’alterava
I, temerós de alguna gran desgràcia,
De prendre’ls tregües ganes venien.

9. “A la vora de la mar” (cançó popular).

A la vora de la mar (cançó popular)

A la vora de la mar
n’hi ha una donzella,
que en brodava un mocador
que és per la reina.

Quan en fou a mig brodar
li manca seda;
gira els ulls envers la mar;
veu una vela.

Veu venir un galió
tot vora terra,
en veu venir un mariner
que una nau mena.

–Mariner, bon mariner,
que en porteu seda?
–De quin color la voleu,
blanca o vermella ?

–Vermelleta la vull jo,
que és millor seda;
vermelleta la vull jo,
que és per la reina.

–Pugeu a dalt de la nau
triareu d’ella.
–Ai no! No hi puc pujar
no tinc moneda. El meu pare té les claus
de l’arquimesa.
–No quedeu per diners no,
gentil donzella.

No quedeu per diners no,
gentil donzella.
No quedeu per diners, no,
prou fio d’ella.

La donzella entra a la nau,
tria la seda.
Mentre va mercadejant
la nau pren vela.

Mar endins amb el botí
prompte navega.
Mariné es posa a cantar
cançons novelles.

Amb el cant del mariner
s’ha dormideta,
i amb el sorrol de la mar
ella es desperta.

Quan ella s’ha despertat
ja no veu terra,
la nau és en alta mar,
pel mar navega.

–Mariner, bon mariner,
torneu-me a terra,
perquè els aires de la mar
me’n donen pena.

–Això si que no ho faré,
que heu de ser meva;
set anys que vaig pel mar
per vos donzella.

–Cent llegües dins de la mar
lluny de la terra.
De tres germanes que som,
sóc la més bella.

L’una porta vestit d’or,
l’altre de seda,
i jo pobreta de mi,
de sargil negre.

L’una es casada amb un Duc,
l’altra és princesa,
i jo pobreta de mi,
sóc marinera.

–No sou marinera, no,
que en sereu reina,
que sóc el fill del rei
de l’Anglaterra.

10. Bonaventura Carles Aribau: “La pàtria”.

La pàtria

I
A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etern, per lo color mes blau.
Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens la mallorquina nau.

II
Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.
Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

III
Qué val que m´haja tret una enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si’l cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort?
En va á mon dols pais en ales jo’m trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

IV
Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.
Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

V
En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.
Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.

VI
Ix,doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
Que puga l’home en cor gravar la mà del cel
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.

11. Teodor Llorente: “Vora el barranc dels algadins” de Nou llibret de versos (1909).

Vora el barranc dels Algadins

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d’aroma l’aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l’ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc cels Algadins,
s’alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
Qui ouir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins
l’aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l’arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d’ànecs silvestres
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l’aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
jo no podré gojar ja d’elles
vora el barranc dels Algadins!

12. Jacint Verdaguer: “Els dos campanars”, de Canigó (1885).

 

Los dos campanars

Doncs, què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que umplies
aqueixes valls de salms i melodies,
la terra d’àngels i de sants lo cel?

Doncs, què n’heu fet, oh valls!, de l’asceteri,
escola de l’amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?

D’Orsèolo a on és lo dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l’oratori,
los pal·lis i retaules, l’or i evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?

Los càntics i les llums s’esmortuïren;
la rosa s’esfullà com lo roser;
los himnes sants en l’arpa s’adormiren,
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.

Dels romànics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res;
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants d’una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat:
semblen garrics los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: –Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava,
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

–Campanes ja no tinc –li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí–.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren:
tu, que vius més avall, no els veus tornar?

–No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires obiro i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolços amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient:
lo segle que ens deu tant, ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se’ns ven.

–Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes, ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se’n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m’esfloro,
rusc on l’abell murmuriós s’és mort.

–Caurem plegats –lo de Cuixà contesta–.
Jo altre cloquer tenia al meu costat:
rival dels puigs, alçava l’ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.

Com jo, tenia nou-cents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.

Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.

Vaig a ajaure’m també; d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i, ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí.–

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

12. Jacint Verdaguer: “Vora la mar”, de Flors del calvari (1895).

Vora la mar

Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap al ponent declina,
me’n pujo a meditar.

Ab la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells, en eixes ribes,
que m’ha aterrat lo vent,
ab ses torres i cúpules altives
d’evori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons:

vaixells que ab veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig:

idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú ab l’essència
l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
digueu-me: què voldran?

Ab les del mar o ab les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré ab estels?

13. Miquel Costa i Llobera: “El pi de Formentor” de Poesies (1885), edició de 1907.

El pi de Formentor

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina
o del voltor qui puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n’és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa caballera real.

Arbre mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
com l’au dels temporals.

14. Joan Maragall: “La vaca cega”, de Poesies (1895).

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

14. Joan Maragall: “Oda a Espanya”, de Visions i cants (1900).

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana;
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vui parlar-te – molt altrament.
Per quE vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos? – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

15 Joan Alcover: “La Balanguera”, de Cap al tard (1909).

La balanguera

La balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.
(Cançó popular)

La balanguera misteriosa,
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la,
teixint la tela per demà.
La balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.
Girant l’ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.
La balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.
Quan la parella ve de noces,
ja veu i compta sos minyons;
veu com davallen a les fosses
els que ara viuen d’il·lusions,
els que a la plaça de la vila
surten a riure i a cantar.
La balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.
Belllugant l’aspi, el fil cabdella,
i de la pàtria la visió
fa bategar son cor de vella
sota la sarja del gipó.
Dins la profunda nit tranquil·la
destria l’auba que vindrà.
La balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.
De tradicions i d’esperances
teix la senyera pel jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent
de la infantesa que s’enfila,
de la vellura que se’n va.
La balanguera fila, fila,
la balanguera filarà.

16. Josep Carner: “Cançoneta incerta” d’El cor quiet (1925), edició de Poesia (1957).

CLIQUEU-HI: <<Cançoneta incerta>>

Cançoneta incerta

Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.

Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
colgat de mata?
És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?

Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n’és cada vida.

16. Josep Carner: “Bèlgica”, de Llunyania (1952), edició de Poesia (1957).

 

17. Maria Antònia Salvà: “L’encís que fuig”, d’Espigues en flor(1926).

CLIQUEU-HI: <<La petxina>>

18. Josep Maria Junoy: “Oda a Guynemer”, de Poemes i cal·ligrames (1920).

CIEL DE FRANCE / dins de l’avió

mortalment ferit per l’espai

hi brunceix encara el lluent cor del motor

mes l’ànima viva de l’adolescent

heroi aeri vola ja vers les constelacions

19. Joan Salvat-Papasseit: “Tot l’enyor de demà”, de L’irradiador del port i les gavines (1921).

19. Joan Salvat-Papasseit: “Com sé que es besa”, d’El poema de la rosa als llavis (1923).

20. Josep M. de Sagarra: “Vinyes verdes vora el mar”, de Cançons de rem i de vela (1923).

CLIQUEU-HI: <<Vinyes verdes vora el mar>>

20. Josep Maria de Sagarra: “Aigua-marina”, d’Àncores i estrelles (1936).

21. Carles Riba: “Que jo no sigui més com un ocell tot sol…”, d’Estances (llibre segon) (1930).

21. Carles Riba: “Súnion, t’evocaré de lluny…”, ’Elegies de Bierville (1943).

<<Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.>>

<<«Més d’una vegada», havia afirmat Goethe a Eckermann, «no se m’ha volgut veure com sóc, i s’ha apartat els ulls de tot allò que podria mostrar-me en la meva veritable llum.» I, en una altra ocasió, sentenciava: «Les meves obres mai no podran esdevenir populars.»

No és gens improbable que Carles Riba hagués sentit com a pròpies aquestes paraules. Considerat, ja des de la seva joventut, com un autor obscur, hermètic, cerebral i intel·lectualista -adjectius d’inequívoc deix despectiu-, aquest prejudici ha determinat la recepció de gairebé tota la seva obra, a més de condemnar-lo a una ineluctable manca de popularitat.>>

Actualitat literària sobre Carles Riba a LletrA, la literatura catalana a internet (UOC)

 22. Clementina Arderiu: “El pendís”, de L’alta llibertat (1920).

23. Rosa Leveroni: “Elegies de la represa, VI”, de Presència i record (1952).

No em preguntis, amor, per què t’estimo,
si no trobo raons. Però podria
dir-te del rossinyol la meravella
ni el batec de la sang, ni la segura
dolcesa de l’arrel dins de la terra,
ni aquest plorar suau de les estrelles?
És que sabries, cert, l’ardent misteri
d’unes ales signant l’atzur en calma,
o el fluir de la font, o de la branca
aquest respir beat quan l’aire passa?…
No em preguntis, amor, per què t’estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure’t com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l’únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort…

___________________________________

^{No em preguntis, amor, per què t’estimo No em preguntis, amor, per què t’estimo No em pre guntis, amor, per què t’estimo No em preguntis, amor, per què t’estimo No em preguntis, amor, per què t’estimo No em preguntis, amor, per què t’estimo No em preguntis, amor, per què t’esti mo No em preguntis, amor, per què t’estimo No em preguntis, amor, per què t’estimo No em preguntis, amor, per què t’estimo No em pre guntis, amor, per què t’estimo No em preguntis, amor, per què t’estimo No em preguntis, amor,}

Per què t’estimo?

_________________________________________

LLEGEIX MÉS: ROSA LEVERONI I VALLS

24. Bartomeu Rosselló-Pòrcel: “A Mallorca durant la guerra civil”, d’Imitació del foc (1938).

25. Màrius Torres: “La ciutat llunyana”, de Poesies (1947).

 CLIQUEU-HI: <<La ciutat llunyana>>

26. Agustí Bartra: “Oda a Catalunya des dels tròpics” de L’arbre de foc (1946).

Web d’Agustí Bartra i Lleonart

Entre aquell febrer i aquest novembre
l’enyorança no.
No l’enyorança d’ulls immòbils i lentes llàgrimes
que necessita orfeons i llegendes,
sinó la difícil duresa del temps, ja sense espera,
que fa navegables els records,
No la gotejant enyorança que plany un sostre,
renova el gust d’oblidades farines
i desvetlla l’ombra d’una flor a un rostre,
sinó crit de zel fluvial,

Vigoria desesperada del vol de la meva
sang sense diàleg,
ets tu, Pàtria!
Sols, pluges, terres i mars m’estan ocultant l’uniforme
de la teva tristesa ennoblida i callada,
però no deixen d’arribar-me les barques que endoles
clandestinament.

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada
arrel del teu nom.
Aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,
la sal d’aquestes aigües soscava l’antiga alegria
de la meva mirada,
el tròpic clava creus de plata furiosa al meu front.
Aquí, sents?, em sorprenc a les platges cercant la
ruïna d’un palúdic àngel de madrèpora.
Estrany dins l’aire estrany, circulo entre les argentades
columnes dels temples de palmeres,
sentint com el meu cor accedeix a la sirga cruel
dels continents,
comprenent el rictus secret d’aquestes roques tan
fabulosament distants dels pins.

Oh, Pàtria que tant se t’ha estimat plorant!,
què faig aquí, com sempre fugitiu de tota arribada,
assetjat per atlètics perfums,
dins les tardes de cavalls i arcs iris,
prop dels rius que no coneixen la línia del meu cos?
Sé que també podria plorar-te,
sanglotar damunt les radioses mans dels dies
adornades amb els anells senzills de les hores,
perquè aquí tot és distància per a la tristesa nòmada,
perquè aquí tot és llunyania per a l’anhel que, a
través de les branques negres,
anava, adés, a immobilitzar-se en la llum dels hiverns.

Plor i sanglot potser, però l’enyorança no.
Com puc enyorar-te si no t’has desprès de mi,
si ets tan forta d’existència
com l’amor en el refugi
dels cossos?

La teva crida immensa -detonació de veles
dins la boira immòbil-
ha romput el somriure de l’univers que s’iniciava
en mes cansades pregàries.
Total i sense límits en mi, sentint-te, minant-te,
integrant-te a l’instant que encara remunta,
trobant-te entre la realitat abrupta de la riba i el
ràpid somni de la correntia.

Tu ets la terra,
l’arbre,
el foc.
Invenciblement s’ha d’anar aixecant el so de la
teva caiguda,
el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar,
als cims, sota els arcs de l’alba nova.
Jo només visc per l’entrada lluminosa dels teus
ocells als graners del món,
per la resurrecció exacta de la teva veu entre
les escumes…

⇑ 

Poema de la nostàlgia esterilitzada.

⇓

…

CLIQUEU-HI: <<Torno de l’altra nit, en temps de guerra>>

27. Josep Vicenç Foix i Mas: “Sol, i de dol, i amb vetusta gonella…”, de Sol, i de dol (1947).

<<_{Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, // em veig sovint per fosques solituds, // En prats ignots i munts de llicorella // I gorgs pregons que m’aturen, astuts. // I dic: On só? Per quina terra vella, // -Per quin cel mort-, o pasturatges muts, // Deleges foll? Vers quina meravella // D’astre ignorat m’adreç passos retuts? // Sol, sóc etern. M’és present el paisatge // De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany: // Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany // O en tuc de neu, jo retrob el paratge // On ja vaguí, i, de Déu, el parany // Per heure’m tot. O del diable engany.}>>

<<Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany. >>

27. J.V. Foix: “És quan dormo que hi veig clar”, d’On he deixat les claus… (1953).

...

1

LLEGIU-HI: _{Quinze anys de periodisme: les col·laboracions de J. V. Foix a La Publicitat (1922-1936)}

2

WEB d’en Josep Vicenç Foix i Mas

3

CLIQUEU i ESCOLTEU UN ALTRE POEMA DEL MATEIX LLIBRE d’en Foix: <<Tot és ací>>

Φo∫

28. Salvador Espriu: “Cançó del matí encalmat”, d’El caminant i el mur (1954). 

28. Salvador Espriu: “Assaig de càntic en el temple”, d’El caminant i el mur (1954).

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh!, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que abandona el seu indret”,
mentre jo ja ben lluny, em riuria,
de la llei de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

CLIQUEU I ESCOLTEU-HI

29. Pere Quart: “Corrandes d’exili”, de Saló de tardor (1947).

29. Pere Quart: “Vacances pagades”, de Vacances pagades (1961). 

30. Joan Vinyoli, “Les boies”, de Cercles (1979).

31. Gabriel Ferrater: “Floral”, de Da nuces pueris (1960). 

31. Gabriel Ferrater: “Cambra de la tardor”, de Da nuces pueris (1960).

32. Joan Brossa: “Poema”, de Poemes visuals (1975).

_{UN poema visual fa una imatge amb els mots o, també, té imatges intel·lectuals.}

32. Joan Brossa: “Eco”, de Rua de llibres (1980).

33. Vicent Andrés Estellés: “Els amants”, de Llibre de meravelles (1971).

34. Miquel Martí i Pol: “L’Elionor”, de La fàbrica (1972).

 CLIQUEU i ESCOLTEU-HI: <<L’Elionor>>

LLEGIU I COMPRENDREU:

 

ØSTERGAARD,  Ane-Grethe, <<Absència i presència en un poema de Miquel Martí i Pol>>,  Actes del Desè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: Frankfurt-au-Main. Volum 2, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1996. Pàgs. 155-161. 

35. Maria Mercè Marçal: “Brida”, de Bruixa de dol (1979).

CLIQUEU-HI i escolteu un altre poema d’MMM: <<Divisa>>

CLIQUEU, LLEGIU I COMPRENDREU

_{L’obra poètica de Maria Mercè Marçal: una aproximació des del estudis de gènere i la literatura comparada.}

^{<<L’objectiu d’aquesta tesi és contribuir a la recerca sobre l’obra de Maria Mercè Marçal des de la intersecció entre els estudis de gènere i la literatura comparada. La tesi treballa les relacions intertextuals entre Marçal i determinades obres canòniques com la Bíblia, els clàssics grecollatins o els grans títols de la literatura espanyola (García Lorca, Unamuno) i catalana (els trobadors, March, Martorell, Salvat-Papasseit, Estellés), i també compara l’obra de l’autora amb la d’escriptores a les quals Marçal va accedir després de fer una recerca d’obres literàriament excepcionals però poc reconegudes pel fet d’haver estat escrites per dones. Algunes de la tradició catalana (Villena, Arderiu, Dodas), d’altres de l’anglosaxona (Dickinson, Plath, Perkins Gilman), de la francesa (Labé, Vivien) i de la russa (Akhmàtova). >>}

TESI DOCTORAL
RIBA SANMARTÍ, Caterina, L'obra poètica de Maria Mercè Marçal: una aproximació des dels estudis de gènere i la literatura comparada, Universitat de Vic: Departament de Traducció, Interpretació i Llengües aplicades 2012.

PÀGINA 267
<<El projecte de Marçal es caracteritza per un compromís amb l’escriptura que se 
segella en la divisa introductòria i que es manté inalterable fins la seva mort. La 
coherència radical de l’autora la porta a qüestionar-ho tot, fins i tot els seus 
plantejaments inicials, que reexamina permanentment. En l’obra de la poeta, els 
assoliments mai no són definitius sinó estadis revisables que caldrà repensar un cop i un 
altre. Marçal cerca, i la pròpia noció de recerca només permet reposar i agafar aire, però 
mai arribar a conclusions definitives, que suposin el tancament d’un recorregut.>>