La ciutat llunyana, Màrius Torres

La ciutat llunyana és un poema català que va ser escrit per Màrius Torres i Perenya l’any 1939, una de les etapes finals del Noucentisme. Màrius Torres va néixer a Lleida l’any 1910 i va morir l’any 1942 a l’edat de 32 anys. Pertanyia a una família benestant de polítics però ell es va interessar per la literatura des de ben jove. Va estudiar a l’Institut General i Tècnic de Lleida que més endavant va rebre el nom d’Institut de Màrius Torres i va acabar els seus estudis a la Universitat de Barcelona o es va especialitzar en malalties de l’aparell digestiu. Als 25 anys va emmalaltir de tuberculosi i va ingressar al sanatori d’on només va sortir un parell de vegades per la resta de la seva vida; malgrat això, va aprofitar l’estada per a dedicar-se a llegir, escriure i tocar el piano.

El poema és un sonet (dos quartets i dos tercets) que consta de quatre estrofes de versos Alexandrins (12 síl·labes) amb hemistiquis de 6+6 majoritàriament; té rima consonant femenina als versos imparells dels quartets i masculina als parells, mentre que als tercets és femenina al primer vers de cada un i masculina els altres dos. A les dues primeres estrofes la rima és encadenada (ABAB/CDCD) però als dos últims passa a ser (EFF/EGG), per tant, els primers versos de cada tercet rimen entre ells.

El tema principal del poema és el dolor que sent per una Catalunya que ha estat destruïda, i l’esperança per a la reedificació d’una ciutat (Catalunya) perfecta. Es tracta de la Catalunya ideal sobre la qual els noucentistes havien teoritzat: una ciutat exemple de refinament cultural i civisme en un context de llibertat.

A la primera estrofa, a través d’un apòstrofe, la veu del poema s’adreça a una pàtria personificada a la qual demana que protegeixi els seus habitants “Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.” Amb l’ajuda de les fúries, unes divinitats de la mitologia romana que es venjaven dels criminals i castigaven especialment les faltes contra les famílies “Ara que el braç potent de les fúries aterra”; a la segona l’autor demana esperançat a la pàtria que els parli, que els ajudi, mitjançant una personificació “Entre tants crits estranys, que la teva veu pura, ens parli” referint-se als estrangers com a estranys i creu en l’aparició d’una nova arquitectura futura que canviï la situació; al primer tercet sent dolor per no poder oblidar el seu ideal de la ciutat perfecta que s’allunya, ho expressa per mitjà d’una hipèrbole “Qui pogués oblidar mai la ciutat que s’enfonsa! Més llunyana, més lliure…”; finalment, a l’últim tercet hi ha projectada l’esperança que aquesta ciutat ideal sigui real algun dia, passat aquest temps presoner, i tots els pelegrins (exiliats) puguin tornar “batecs d’aire i de fe. […] i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins”.

Hi ha elements com per exemple la tristesa que mostra per la destrucció de la pàtria, les esperances que té en la seva pàtria futura i en la formació d’una polis perfecta ens permeten saber que l’època coincideix amb la conquesta de Catalunya per part de les forces armades de Franco, concretament l’any 1939, a finals de la Guerra Civil que havia deixat Catalunya devastada.

En resum, La ciutat llunyana és un sonet escrit per Màrius Torres on expressa el seu dolor per la desfeta de Catalunya i es mostra esperançat per a una reconquesta amb la finalitat de crear la ciutat catalana ideal. A més a més, l’autor es va basar en models d’altres cultures com el classicisme italià i el noucentisme, com es pot observar en la perfecció formal dels versos.

Aleix Martín i Robert Navarro