TERÀPIA GÈNICA AVUI. EUGENÈSIA POSITIVA I EUGENÈSIA NEGATIVA

imagen1.jpgExposició “In vitro, des de les mitologies de la fertilitat als límits de la ciència”. Departament de la Generalitat. Barcelona 1992

.

.

.

.

TERÀPIA GÈNICA
S’entén per teràpia gènica la transferència d’ADN exogen a les cèl·lules d’un individu amb l’objectiu de subsanar les deficiències ocasionades pel mal funcionament d’un gen.
Es coneixen més de 3000 malalties degudes a la deficiència o alteració d’algun gen. La forma de realitzar la teràpia gènica pot ser diferent segons el tipus cel·lular afectat. Però el principal problema es troba en fer que la incorporació del gen introduït sigui efectiva, es a dir, pugui replicar-se i expressar el seu producte.
La introducció del gen normal podria realitzar-se:
  • A les cèl·lules germinals. Això faria que l’individu transmetés a la seva descendència el gen normal, evitant així la transmissió del gens defectuós, el qual podria ser eliminat de la població amb l’avantatja que això suposaria per al bagatge genètic de l’espècie. Amb la tecnologia actual això encara no és possible, però totalment imaginable en un futur pròxim. Manipular la línea germinal dels individus plantejarà qüestions legals i morals difícils de resoldre quan la teràpia genètica germinal sigui a la pràctica possible.
  • A cèl·lules somàtiques. En aquest cas es cura només a l’individu que té la malaltia, però si aquest es reprodueix el gen passa a la seva descendència, per tant no és eliminat del bagatge genètic de la població. La majoria de tècniques utilitzades per a la incorporació del gen encara estan en fase d’experimentació. Entre elles cal destacar:
  • La retirada de cèl·lules de la medul·la òssia, per mitja d’una punció als ossos dels malucs, i la introducció del gen correcte mitjançant un virus, tornant-les al corrent sanguini perquè s’implantin de nou a la medul;la òssia. És una tasca difícil ja que els gens introduïts s’expressen molt poc a poc i es poden produir alteracions de la seva expressió. Malgrat això és una de les tècniques més utilitzades. Aquesta tècnica ha estat aplicada al tractament de malalties com la talassèmia, malaltia caracteritzada pe la delecció d’un gen que provoca la formació d’hemoglobines anormals donant lloc a anèmies més o menys greus. El síndrome d’immunodeficiència severa múltiple (SCID), malaltia que provoca un error als limfòcits produint un mal funcionament del sistema immunitari, és una malaltia que implica la mort del pacient a menys que estigui totalment aïllat en un medi estèril, és coneguda amb el nom de nens bombolla; i d’altres com la fenilcetonúria, la hipercoterolèmia familiar, la fibrosis cística, l’artritis reumatoide, l’esclerosi múltiple, etc…
  • Incorporació d’un teixit prèviament banyat amb ADN que conté el gen correcte.
  • La introducció del gen mitjançant una pistola que dispara microbales de metall, generalment d’or, recobertes amb ADN que conté el gen correcte.
En tots els casos hi ha que tenir en compte que es tracta de tècniques en experimentació de les quals es deriven efectes secundaris molts d’ells encara desconeguts. Per exemple  al 2000 a Paris es van fer els primers tractaments amb nens que patien SCID, però al 2002, quan onze nens ja havies estat curats, dos d’ells van manifestar símptomes de leucèmia que va fer que el tractament s’aturés en tots els nens. Al 2004 es va tornar a reprendre el tractament amb tècniques una mica diferents, però al 2005 un d’ells  va desenvolupar un càncer, això va fer que a Paris suspenguessin tots els tractaments. Malgrat tot nous tractaments s’estan desenvolupant a Universitats de Califòrnia i de Washington.
Algunes dades
El nombre de tractaments experimentals de teràpia gènica que estaven en marxa aprovats per les autoritats sanitàries, hospitals, universitats i governs al 2005 eren:
  • 66694 en EE.UU.
  • 664 en Alemanya
  • 39 en Suïssa
  • 18 en França
  • 17 en Bèlgica
  • 15 en Australia
  • 12 en Canadà
  • 10 en Itàlia
  • 10 en Japó
  • 3 en Espanya
  • 50 en altres països
De tots aquests experiments:
  • 63% estaven en la fase I: realitzats en animals o en cultius cel.lulars.
  • 14% en la fase II: eren experiments controlats en pacients humans.
  • 21% estaven en transició entre la fase I i la II.
  • 18% havien arribat a la fase II: utilitzat com a tractament general de pacients.
EL TERME EUGENÈSIA
Ha estat utilitzat des del segle XIX per designar la ciència i les pràctiques que tracten de millorar la dotació genètica de la humanitat. Alguns autors distingeixen dos tipus d’eugenèsia:
  • Eugenèsia negativa que té com objectiu evitat la multiplicació de gens desfavorables i inclou:
    • El consell genètic: diagnosis prenatal de l’ADN del fetus mitjançant les tècniques de l’amniocentesi, la punció coriònica o la cordocentesi, o l’anàlisi de l’ADN del pares que tenen antecedents de determinades malalties hereditàries.
    • La teràpia gènica en cèl·lules somàtiques de l’individu que presenta la malaltia.
  • Eugenèsia positiva que fomenta la multiplicació de gens favorables i persegueix la millora de la dotació genètica de la humanitat. Els mètodes proposat són:
    • La selecció germinal, de la qual n’és defensor el genètic i premi Nobel H.J. Muller.
    • La clonació d’individus. Malgrat tot el que s’ha especulat sobre ella cal remarcar dos punts importants. En primer lloc les tècniques per la clonació de mamífers presenten encara molts problemes: la taxa de supervivència dels fetus és només del 4%, un altre problema que es posa de manifest és el fet que tots els mamífers obtinguts per clonació presenten defectes biològics importants com: envelliment i mort prematura, malformacions, mal funcionament d’òrgans, etc. En segon lloc cal tenir en compte que la clonació es fa del genoma d’un individu, no de l’individu, ja que l’individu és el resultat de dos factors: el genotip (conjunt de gens que presenta) i l’ambient (conjunt de memes que presenta).

UNA ALTERNATIVA AL CO2 COM A RESPONSABLE DEL CANVI CLIMÀTIC

vent-solar.gifSi bé tot apunta al CO2 com a principal responsable del canvi climàtic, no tota la comunitat científica està d’acord en què aquest gas sigui l’únic responsable. És important tenir present que el clima del planeta ha sofert al llarg de la seva dilatada història geològica canvis alternants de fred i calor de distinta intensitat i durada temporal, i que no hi ha evidència que aquests canvis es relacionin amb un canvi en la concentració de CO2 atmosfèric. La pregunta, per tant,  és obligada: I si hi haguessin unes altres causes a més del CO2 ?. Alguns científics, com van manifestar a l’Informe Panel Intergovernamental per al Canvi Climàtic presentat a Londres, apunten a un altre responsable: L’augment de l’activitat solar observada els darrers anys.Des del segle XVIII se sap que l’activitat solar segueix un cicle d’11 anys  (cicle de Maunder). Els canvis de l’activitat solar són deguts a canvis en el camp magnètic solar. Les grans erupcions solars, produïdes durant els màxims del cicle,  irradien a l’espai grans quantitats de partícules ionitzades que constitueixen els “vents solars”. Aquest vent solar és capturat pel camp magnètic terrestre i actua com a filtre dels rajos còsmics. Els rajos còsmics són partícules d’alta energia que poden tenir diferent procedència, però que provenen principalment de l’explosió d’estrelles noves i supernoves de la pròpia galàxia. Aquests rajos tenen una relació directa amb el clima, concretament amb la formació de núvols. Per a la formació de núvols és necessària la presència de partícules sòlides o líquides en suspensió a l’atmosfera. Els rajos còsmics juguen un paper fonamental en aquest procés, ja que en travessar el vapor d’aigua en suspensió transfereixen part de la seva energia a aquest vapor deixant una gran quantitat de gotetes d’aigua que constitueixen innumerables focus de condensació. Per una altra part els núvols juguen un paper molt important com a refrigeradors, ja que alteren l’albedo del planeta reflectint més o menys llum solar en funció de la seva quantitat i distribució. Per tant, en períodes de més radiació solar es generen més vents solars, i aquests períodes coincideixen amb els de mínima activitat dels rajos còsmic, la qual cosa determina una menor formació de núvols produint un escalfament del planeta.Durant el segle XVII pràcticament no va haver-hi activitat solar. Aquest fet, segons molts membres de la comunitat científica, pot haver estat el responsable del que s’anomenà “la petita  edat glacial” durant la qual es van gelar el Tàmesis i el Sena. La utilització de satèl·lits i sondes espacials, com l’Observatori Solar i Heliosfèric (SOHO) llançat al 1995  ha aportat dades que confirmen que en els darrers 100 anys l’activitat electromagnètica solar s’ha incrementat un factor de 2,5. Per tant, per què excloure aquesta radiació com a possible causa del canvi climàtic? 
Pilar García

LA VEGETACIÓ DEL NOSTRE INSTITUT. 2n bat

EL CANVI CLIMÀTIC I LA VEGETACIÓ DEL NOSTRE INSTITUT (IES Torreforta)

El canvi climàtic que s’està produint avui en dia és una qüestió acceptada per tota la comunitat científica, però si ens remetem a les causes, la polèmica està servida: és el CO2 la causa determinant d’aquest canvi, o ho és una modificació climàtica cíclica com tantes altres que ha conegut el planeta?. Entre els representants acèrrims de la primera, tenim el vicepresident i ex candidat a la presidència d’EEUU, Al Gore; entre els defensors de la segona postura, l’ex ministre d’Educació de França, i reconegut científic, Claude Allegre. Però no és aquest l’únic punt en desacord: tampoc hi ha acord sobre l’abast real d’aquest canvi; es parla d’un augment de la temperatura global del planeta, i les xifres més acceptades parlen de 0,5 i 10 C durant els propers cent anys amb un augment progressiu.

La principal causa d’aquest canvi és l’augment de l’efecte hivernacle produït per una sèrie de gasos: diòxid de carboni, metà, òxids de nitrogen i CFCs. De tots aquests gasos el CO2 és el més rellevant. Aquest gas és producte tant de emissions antròpiques -incendis forestals, utilització de combustibles fòssils en vehicles, calefaccions, indústries, etc.,- com d’emissions naturals -erupcions volcàniques i erosió superficial-. Aquesta visió està reforçada pel fet d’existir una correlació entre l’increment de la temperatura global del planeta i la concentració de CO2 atmosfèric procedent de fonts antròpiques.

Al concepte de font d’emissió es contraposa el d’embornal, terme que es refereix a aquells processos naturals o artificials que extrauen i fixen el CO2 atmosfèric. Són embornals, per exemple, la vegetació que fixa el CO2 mitjançant el procés de fotosíntesi, convertint-lo en matèria orgànica; o els invertebrats marins com els esculls coral•lins, que fixen a les seves closques el CO2 atmosfèric que es dissol a l’aigua en forma de carbonats. Així la acció de les activitats humanes sobre els embornals -tala d’arbres, incendis, urbanització de zones verdes, destrucció d’esculls coral•lins, etc.- és un cercle viciós que reforça l’efecte hivernacle.

Mantenir els embornals i, per tant les zones verdes, no és només competència dels governs, és quelcom que està a l’abast de tothom. Els alumnes de Ciències de la Terra i del Medi Ambient de 2n de Batxillerat assumim el nostre petit paper en aquest afer, i ho volem demostrar preocupant-nos per allò que tenim més a prop, “l’estat de la vegetació del nostre institut”. Per començar hem volgut fer una classificació científica de totes les plantes que hi trobem. En aquest article us presentem els arbres que podeu trobar molt prop de vosaltres. Més endavant, quan arribi la primavera, i les plantes estiguin florides, classificarem els arbustos i les herbàcies. També hem pensat fer el dia 14 de març una “plantada” intentant recuperar espècies autòctones de la zona.

045.JPGChamaerops humilis

Família: Agavaceàcies

Nom comú: Margalló.

Hàbitat: Originari de la regió mediterrània creix en zones àrides i seques properes al litoral.

Descripció: Arbre de creixement lent, té un aspecte arbustiu, no supera els 2m. d’alçada, encara que cultivat pot tenir molts metres. Les fulles tenen forma de ventall, són rígides amb moltes espines laterals. La làmina folial està dividida en 16-20 segments punteguts. Flors petites i grogues. Fruits carnosos, ovoides, de color groc vermellós de 2-3 cm.

.

cupressus-sempervirens.JPGCupressus sempervirens

Família: Cupressàcies.

Nom comú: xiprer

Hàbitat: Tota la conca mediterrània

Descripció: Conífera que pot arribar a 30 m. Capçada alta i estreta. Fulles escamiformes, primes i aplanades,  amb punta obtusa, de color verd fosc. Flors monoiques, al mateix arbre hi ha flors masculines i femenines. Les inflorescències masculines són terminals, i les femenines formen cons axials. Fruits formant cons escamosos de color verd que després passa a marronós.

.

ficus-elastica.JPGFicus elastica

Família: Moràcies

Nom comú: Ficus de fulla gran

Hàbitat: Originari de l’arxipèlag malai va ser introduït a Europa al 1815

Descripció: Arbre perennifoli i robust, en estat silvestre arriba a 30m. Fulles coriàcies, ovoides, punxegudes a la punta i de color verd fosc brillant. Flors apètales i poc vistoses. Fruits esfèrics i vermellosos. Va ser explotat pel seu làtex que s’utilitzà per a la fabricació de cautxú. El seu làtex pot provocar irritació de la pell.

.

juniperus-sabina.JPGJuniperus sabina

Família: Cupressàcies.

Nom comú: Sabina

Hàbitat: Origen fenici, actualment el trobem a la regió mediterrània i a les illes Canàries

Descripció: Arbre petit, de creixement lent, arriba a una alçada de 8 m. Branques obliqües que donen al arbre un suport irregular. Fulles d’olor desagradable quan es xafen. A la base de les branques presència de fulles aciculars característiques del gènere. Fruit oval de color negre blavós.

.

ligustrum-lucidum3.JPGLigustrum lucidum

Família: Oleàcies

Nom comú: Troana

Hàbitat: Originari de Xina i cultivat com arbre d’ombra, és freqüent en els carrers de les nostres ciutats.

Descripció: Arbre perennifoli de fins a uns 10 m d’alçada , de capçada arrodonida i d’escorça grisenca i clivellada. Flors petitones agrupades en inflorescències, blanques i oloroses. Fulles oposades, lanceolades, coriàces, lluentes per l’anvers i mats perl revers. El fruit és una baia negra, ovalada, d’uns 6mm.

.

melia-azedarach2.JPGMèlia azedarach

Família: Meliàcies

Nom comú: Mèlia

Hàbitat: Originari d’Àsia oriental i meridional

Descripció: Arbre no excessivament alt, de capçada ampla i densa. Floreix al començament de la primavera amb flors de color lila, oloroses i agrupades en grans poms. Els fruits, molt apreciats pels ocells, són rodons, carnosos i groguencs; pengen  durant tot l’hivern de les branques nues formant drupes.

.

morus-alba.JPGMorus alba

Família: Moràcies

Nom comú: Morera blanca

Hàbitat: Espècie originària de Xina encara que des de fa segles està introduïda a Europa.

Descripció: Arbre de 10 a 18 m. Tronc irregular, ramificat amb una capçada eixamplada. Les fulles són caduques, de color verd clar brillant. Les flors són unisexuals, molt petites, agrupades en espigues molt denses. Els fruits blancs, rosa o violeta formen inflorescències. Les varietats de jardí són estèrils per evitar embrutar el terra.

.

morus-kagayamae2.JPGMorus kagayamae

Família: Moràcies

Nom comú: Morera japonesa

Hàbitat: Espècie originària de Xina, des de fa segles està introduïda a Europa.

Descripció: Capçada rodona i ampla, amb rames que creixen cap a dalt. Fulles grans, palmades, molt nervades, de color verd brillant, molt ornamentals. S’utilitza com a arbre ornamental als carrers i als jardins.  És estèril  per evitar embrutar el terra amb els seus fruits. 

.

olea-europaea2.JPGOlea europaea

Família: Oleàcies

Nom comú: Olivera

Hàbitat: Espècie típicament mediterrània, però es creu que procedeix del Caucàs.

Descripció: Arbre de creixement lent, pot arribar a 10 m. d’alçada. El tronc és molt cargolat i la seva escorça és de color gris i llisa. Les fulles són  allargades amb la cara superior verda i la inferior color gris i amb tricomes (pèls molt fins). El seu fruit, l’oliva,  és un dels més apreciats en l’alimentació mediterrània per a la producció del típic “oli d’oliva”.

.

quercus-ilex1.JPGQuercus ilex

Família: Fagàcies

Nom comú: Alzina

Habitat: Originari de la regió mediterrània, ocuparia gairebé tota la terra baixa del nostre territori si l’home no els hagués destruït. Molt resistent a la calor i al fred.

Descripció: Arbre de d’ uns 20m d’alçària. Capçada densa i arrodonida, pot tenir aparença arbustiva. La seva escorça és rugosa, grisa o bruna. Fulles lanceolades, de 3 a 7 cm. amb el marge dentat, verdes per l’anvers i blanquinoses del revers. Fruit en gla.

tipuana-tipu2.JPGTipuana tipu

Família: Lleguminoses o Papilionàcies

Nom comú: Tipuana

Habitat: Arbre d’origen sud-americà, se’ns ha fet familiar a moltes places i carrers. S’ha adaptat molt bé a l’ambient mediterrània.

Descripció: Tronc cilíndric, amb escorça gris fosca, molt escletxada. Flors compostes, de 40 cm. de llargada, de color verd clar i amb 11-29 folíols. Flors de color groc amb inflorescències.  El fruit és un llegum que porta soldada una ala membranosa bastant grossa (sàmares) .

.

ulmus-minor.JPGUlmus minor

Família: Ulmàcies

Nom comú: Om campestre

Habitat: Aquesta espècie pobla el centre i Sud d’Europa i també Àfrica septentrional, on sembla que fou introduïda pels romans.

Descripció: Arbre caducifoli, que pot atènyer a uns 30m d’alçària, de capçada densa formada per branques llargues i ascendent i branquillons horitzontals. Fulles caduques, simples i alternes, de forma oval i desiguals a la base. Flors amb poms vermellosos. El fruit és una sàmara, amb la grana situada poc més amunt del centre.

.

yucca-elephnatipes2.JPGYucca elephantipes

Família: Agavaceàcies

Nom comú: Iuca de peu d’elefant

Habitat: Originaria de Centre-Amèrica  requereix climes càlids.

Descripció: Té un altura de 8m a l’exterior. De tronc erecte i poc ramificat. Fulles perennes i punxegudes que sobrepassen el metre de longitud. Flors blanques formant ramillets penjants de fins 2m. de longitud. Fruits sec, ovoides i de color negre.

.