Alguns infants ja s’han tirat de cap al reportatge de l’escola. L’altre dia, vam començar l’hort i alguns infants van voler enregistrar la sessió amb la càmera de fotos. El recull el podeu veure al bloc “El dia a dia de l’escola” però hem volgut publicar les següents fotografies al bloc del “Petit Cinema” ja que destaquen per dues raons:

• El punt de vista dels infants: ja sigui per la seva alçada com pels seus interessos, a cada sessió podem trobar fotografies de detalls i enquadraments gens convencionals.
• La recerca dels infants: encara que ho pugui semblar aquestes fotografies no són fruit de l’atzar. En la gran part de casos, si s’observen els processos que han acompanyat aquestes fotografies, es pot contemplar una actitud de recerca, experimentació i intencionalitat. Les fotografies que venen a continuació són fruit d’aquesta recerca i d’aquesta experimentació intencional de mostrar la realitat que els seus ulls interpreten.

L’altre dia vam fer una sessió de petit cinema on vam visionar un curtmetratge d’Abbas Kiarostami, un director de cinema iranià.

El títol del curtmetratge era “El pa i el carrer” i explica la història d’un infant que, amb un pa a sota el braç, es dirigeix cap a casa seva. En un moment donat, es troba un gos que el borda i no el deixa passar.

El protagonista es passa una llarga estona esperant i prova alguna cosa fins que, tot decidit, passa per davant del gos i, en el moment que el gos el vol mossegar, ell li llença un tros de pa.

Així és com el gos el comença a seguir fins que arriben a casa seva. Allà no el deixen passar i es queda a fora fins que arriba un altre nen i el comença a bordar. I aquí s’acaba el curtmetratge.

Anàvem mirant el curtmetratge i anaven sortint diversos temes:

• Vam veure que el títol del film estava escrit en dos idiomes un era el català i l’altre encara no ho sabem.
• Després ens preocupava descobrir quin objecte era el que el protagonista li donava cops de peu. Alguns deien que era un pedra, altres deien que era un paper arrugat i altres una pilota. No vam saber veure si era una pedra o un paper, però vam descartar totalment una pilota perquè les pilotes roden d’una altra manera.
• Novament i com va passar als “Minuts Lumiére”, va tornar a aparèixer la idea que hi havia neu perquè tot el terra era blanc. Però no vam acabar d’explicar com era que si hi havia neu l’infant portava roba d’estiu.
• Quan al protagonista no li deixa passar el gos vam fer diverses hipòtesis de com superaria aquest obstacle. Molts van dir que, segurament, el que faria seria saltar a sobre d’ell i sortir correns. Alguna persona va comentar que el que ell faria és buscar un camí alternatiu.
• Vam veure que el gos s’acaba fent amic del protagonista i que es posa molt content perquè mou la cua. Algú deia que quan un gos mou la cua és perquè està enfadat, però la majoria va pensar que era perquè estava content. Després, quan no el deixen passar a casa del seu nou amic, es posa trist i algunes persones estaven d’acord en pensar que el gos acabaria trencant la porta per trobar-se amb el seu amic.
• També vam parlar de les músiques i com ens feien sentir alegres o tristos: vam ballar una mica. I també vam comentar com un personatge que està molt lluny es veu molt petit i, a mida que es va apropant, es va fent més gran.
• Finalment, alguns van voler quedar-se a veure el curtmetratge una segona vegada i d’altres van marxar.

  

Fa uns dies vam sortir a fer una sessió fotogràfica al jardinet de l’escola. Ens vam seure en assemblea tranquil•lament, vam pensar en coses que podríem fotografiar i després vam començar a explorar amb la càmera.

Qui no tenia càmera havia d’esperar el seu torn, però mentrestant podia jugar o aprofitar per a mirar a través dels calidoscopis.

Al bloc hi ha una mostra de les fotografies que van fer els nens i nenes.

Ja hem fet algunes sessions més de “Petit cinema”. Vam veure alguns minuts Lumiére més i van parlar de coses interessants, però no vam aconseguir aclarir si les “coses blanques” que es veien eren neu o una altra cosa.

Alguns nens i nenes estaven molt contents d’haver vingut al cinema perquè van descobrir que ja no els hi feia por.

Vam veure dos minuts en els que es veia aigua i, en alguna d’ells, alguns deien que es veia un vaixell i d’altres que no hi havia un vaixell.

Després vam continuar practicant amb la càmera.