TREBALLAR PER PROJECTES

(xerrada realitzada a Montmeló el 2009)

Inici

Quan vaig sentir que una escola demanava una “conferència” , perquè així em va arribar, amb aquesta paraula, sobre treball per projectes, vaig pensar de seguida en buscar altres persones que la poguessin fer. No encaixava en absolut amb el meu concepte del què vol dir i del què demana el treball per projectes. A vegades però, les coses cal deixar-les reposar per tal de poder-les pensar de nou d’una manera diferent i així va ser com mica en mica, em va anar prenent cos la idea que jo només podia parlar del treball de projectes si ho feia des de l’experiència personal. No amb cap ànim de personalisme, ni d’exhibició impúdica. Jo podia parlar del treball per projectes com a part del meu itinerari professional, com un punt d’inflexió amb la meva manera de fer de mestre que m’ha permès reconciliar-me amb l’ofici. Així doncs, permeteu-me que parli d’allò viscut, d’allò construït personalment des de l’intercanvi; l’intercanvi amb els iguals (companys i companyes d’escola), l’intercanvi amb els savis(el coneixement teòric) i l’intercanvi amb el temps (la biografia personal).

En aquesta mena de presentació inicial voldria destacar dues idees que em sembla que ja van parlant del que hi ha darrera del que en diem treball per projectes. Una és la idea de l’experiència. Allò que una persona aprèn, el que sap, el que constitueix el seu corpus de coneixement, té a veure fonamentalment amb allò que ha viscut. No amb el que ha estudiat, no amb el que ha llegit, no amb el que ha estat examinat, sinó amb allò amb el que n’ha fet experiència. L’experiència ens remet a allò que pensem, però també amb allò que vivim. Té a veure amb allò que ens diuen, però sobretot amb allò que sentim. El coneixement mai és extern a la persona que aprèn. Recordo, malgrat que potser no calgui, que l’experiència mai pot ser de l’altre. L’experiència no es té sinó que es fa. Si es pogués tenir, es podria traspassar, donar, i tots sabem que això és impossible. Només es pot fer experiència des d’allò que em passa, és a dir des de la passió. L’experiència només es pot conjugar en primera persona i, si em permeteu, des de la primera persona del singular, perquè l’experiència ho és sempre del singular, no de l’individual o del particular, sinó del singular i del singular, no hi pot haver ciència però sí passió, allò que em passa. Allò que em passa, allò que visc, allò que sento singularment, de manera única, personal, irrepetible, no pot ser anticipat, no té a veure amb el temps lineal de la planificació, de la previsió, de la predicció, de la prescripció, al contrari té a veure amb el que no es pot pre-dir, pre-veure, pre-escriure. Per tant, no serveixen els dogmatismes, ni els imperatius, ni les regles per a la pràctica. (Larrosa, 2009).   seguir llegint

Jorge Majfud, des d’un contex llatinoamericà, ens invita a pensar que la intel·ligència és un fet col·lectiu, és a dir vinculat. Alhora ens recorda que l’educació sempre demana un posicionament social o polític. Ens ha semblat interessant i per això el volem compartir amb vosaltres.

JORGE MAJFUD
The University of Georgia

Entiendo que todo pensamiento es siempre colectivo; nadie es capaz de crear una sola idea ex nihilo, mucho menos un tipo de pensamiento. Casi todas las definiciones de inteligencia, en cambio, tienen fuertes connotaciones biológicas. Excepto si entendemos que existe otro tipo de inteligencia. Podemos entender que la educación es la inteligencia colectiva. No es un problema de cantidad de neuronas sino de las conexiones convenientes que seamos capaces de construir entre los individuos de una sociedad y entre las sociedades todas.
En el mundo de la creación intelectual —artística, tecnológica, filosófica y científica—, la inteligencia puede ser el elemento que hace la mayor diferencia entre los individuos. Pero en la sociedad en general como en las sociedades académicas, no es la inteligencia sino la educación la que establece la mayor la diferencia entre individuos, grupos y sociedades.
Nadie asumiría que en un país subdesarrollado nacen menos personas inteligentes que en un país desarrollado. Se puede argumentar que las hambrunas o la falta de alimentación adecuada marcan un declive en la inteligencia de sus individuos, Pero la permanente migración de universitarios de los países pobres a los países ricos demuestra que el problema es sobre todo estructural. En su gran mayoría, la migración de intelectuales a las universidades europeas y norteamericanas no procede de las clases altas de los países pobres. Los ricos no emigran, sólo están de paso en aquellos países donde su poder es mínimo o es desconocido. Este fenómeno antiguo comenzará  a desacelerarse con la progresiva igualación de los poderes regionales, creo que más rápido de lo que piensan en los países desarrollados y más lento de lo que piensan en los países “en desarrollo”. La fuerza de los capitales concentrados en pocas manos irá cediendo ante el creciente ejercicio intelectual y muscular de las grandes colectividades postnacionales.   seguir llegint

L’equip de mestres de la Llacuna ens reunim cada dilluns de cinc a set de la tarda per a parlar d’aquells temes que ens semblem fonamentals en una escola i que moltes vegades el dia a dia no ens permet aprofundir amb tranquil·litat. Un dels darrers Dilluns a La Llacuna  el vam dedicar a parlar de la diversitat. Us presentem algun dels textos  que vam treballar i elaborar.

per ell i per ella

per als petits i per als grans

per qui va davant i per qui va darrera

per al d’aqui per al d’allà

per qui va a la punta i per qui despunta

per qui pinta i per qui dibuixa

per qui llegeix i per qui escriu

per qui copia i per qui inventa

per qui s’adorm i per qui somia

per qui canta i per qui s’encanta

per qui calla i per qui s’encalla

per qui escolta, per qui ho mira,

per qui arriba, per qui ja hi és

per qui es preocupa i per qui ens preocupa

per al nen/a d’avui i no el/la d’ahir

…

Una escola per a tothom!

Què entenem per diversitat ?

“…La diferencia es siempre diferencia y aunque esta frase parezca un vulgar juego de palabras acaba por ser la clave para resolver el enigma. La diferencia es construida social y políticamente, y por lo tanto no debemos hacer de ella una esencia que promueve solo la fragmentación social y que impida pensar en la construcción de una cierta totalidad pedagógica opuesta en relación/interacción con otras diferencias. La diferencia no puede ser entendida como un estado no deseable, impropio que volverá más tarde a las filas de la “normalidad” en virtud de las presiones humanistas y etnocéntricas de la igualdad. La ambigüedad y la hipocresía con que se piensa y construye la diversidad -es decir, la aceptación de cierto pluralismo referido siempre a una normativa ideal- están siendo contestadas por las implicaciones políticas originadas a partir del reconocimiento político de las diferencias. Se hace necesario entonces, sentar las bases para una discusión educacional, que provoque una ruptura con las tradiciones de normalización, homogeneidad, identidades menores e indiferenciación con los otros que proponen los proyectos educativos actuales…” (Carlos Skliar)

Què podem fer com a mestres ?

– Concebre la diversitat com a atenció a l’alumnat.

– Pensar en la diversitat (gènere, cultural, lingüística, ritme d’aprenentatge, discapacitat ….) a l’hora de planificar les activitats.

– Diversificar les activitats, els materials i els recursos.

– Promoure i acceptar les diferents interpretacions de la realitat.

El divendres 30 d’octubre, La Vanguardia editava La Contra que tot seguit us reproduim. La Raquel, mare de l’escola, la va trobar interessant i ens la va fer arribar per si crèiem oportú comparti-la amb tots vosaltres.

Lenore Skenazy,´la peor madre de América´
“Deja a tu hijo moverse solo, nolo secuestres…, ¡confía!”
VÍCTOR-M. AMELA – 30/10/2009

Tengo 49 años. Nací en Chicago y vivo en Nueva York. Soy columnista en un centenar de diarios de Estados Unidos. Estoy casada y tengo dos hijos, Izzy (11) y Morry (13). Voto demócrata, me gustan Obama y Hillary Clinton. Soy judía. Dejé a Izzy ir solo al colegio… ¡y vaya escándalo!

¿Estoy ante la peor madre de América?

Ese título me han colgado. ¡Algo habrá hecho para merecerlo…! Sí: confiar en la vida, en el mundo, en la gente y en mi hijo.

¿Confiar?

Confiar en que mi hijo Izzy, a los 9 años, podía ir y volver él solito de casa al colegio.

¿Y podía?

Claro: desde pequeño ha viajado en metro conmigo y su padre, y días antes de dejarle ir solo, repasamos el trayecto con él.

¿Y qué decía Izzy al respecto?

Como la mayoría de chavales, él anhela sentirse independiente, autónomo, sentirse mayor: le ilusionaba moverse solo por Nueva York, y sabíamos que tenía plena capacidad para hacerlo. Y le dejamos hacerlo.

¿Y dónde estuvo el problema, pues?

En que un policía, al verle solo en el metro, le detuvo: “¿Dónde vas solo, tan pequeño? ¿Lo saben tus padres?”, le preguntó. No se creyó que le hubiésemos dejado moverse solo por el metro de Nueva York…

¿Y qué pasó?

Se lo llevó a comisaría y me llamaron a casa.

Vaya susto, ¿no?

Me sobresalté. Por teléfono le confirmé al agente que yo había permitido a mi hijo salir solo. El policía no daba crédito: “¿Y no le preocupa lo que pueda pasarle a su hijo?”, inquiría, atónito. ¡Temí ser arrestada!

¿Y no le inquietaba que fuera solo?

¿Qué podía pasarle? ¿Ser robado? ¿Agredido? ¿Secuestrado? ¿Violado? ¿Asesinado? ¿Descuartizado? ¡Por favor! Ese modo de pensar tóxico es mayoritario hoy en mi país, con unas consecuencias espantosas…

¿Qué consecuencias?

Tener tanto miedo a monstruos que atacarán a nuestros hijos ¡convierte a los padres en verdaderos monstruos para sus hijos!

Tanto como eso…

¡Los padres roban a sus hijos la infancia y el gusto por la vida, inoculándoles recelo y miedo! Están encapsulándolos, incapacitándolos para vivir en sociedad. Mire, yo relaté lo sucedido con mi hijo Izzy en mi columna periodística, y asistí a dos reacciones…

A ver: una…

Se me acusó de desocuparme de mi hijo, de ser mala madre, negligente, perezosa, pasota, culpable de lo que le pasara a mi hijo…

La peor madre de América, vamos.

Pero la otra cosa que pasó es que recibí cartas de chavales. Le leo una: “Tengo 15 años. Me llevan en coche de casa al colegio, mi vida es ver la tele, videojuegos… Es divertido un rato…, ¡pero no tengo libertad!: no puedo jugar en el jardín porque mis padres tienen miedo a que me secuestren o me maten. ¡No quiero que mis hijos, si un día los tengo, vivan como yo!”.

Se trata de un caso extremo…

No, es común. Cuando yo era niña, correteábamos por la calle, los niños repartían diarios, las niñas de 12 años hacíamos de canguro a niños pequeños, o cantábamos por las casas pidiendo aguinaldos… ¡Nada de eso se permite hoy! Sólo un 10% de los niños de mi país van solos al cole.

Habrá aumentado la inseguridad…

¡Mentira! El índice de seguridad vuelve hoy a ser el mismo que el de 1963, y Nueva York es de las ciudades más seguras del país.

Entonces, ¿a qué responde tanta sobreprotección?

La televisión sabe que repetir sucesos luctuosos, crímenes, tragedias, niños secuestrados, una niña asesinada… nos estremece, atrae, magnetiza y vende. Y lo hacen: ¡los repiten sin descanso! ¿Pasa esto en España?

Estamos en ello.

El efecto de esto es que la gente se queda con un mensaje: “La calle es peligrosa, ¡mi hijo está en peligro!”. E incluso algo peor…

¿Qué?

¡Acabas viéndote a ti mismo como criminal! “Si un vecino me deja a su hijito, ¡qué irresponsable es!, porque yo podría…”.

¿Qué medidas tomaría usted si mandase en Estados Unidos?

Que no se arreste y enjuicie – como ahora-a padres que dejan un rato a sus niños solos en casa o les permiten salir solos a la calle.

Pobres padres…

Y pobres hijos: cosificados, convertidos en inútiles, no sabrán desenvolverse mañana. ¡Démosles la oportunidad de espabilarse!

¿Cómo?

Déjale que vaya a comprar el pan o el periódico, déjale que complete una vuelta a la manzana en bici él solo, déjale que vaya a comprarse un helado… Enséñale, ¡y suéltale! Ser buenos padres consiste en eso.

¿Qué otro consejo daría?

Me escribió el otro día un señor de 90 años: “Recuerdo el día en que, con 10 años, me dejaron subir solo al tren…”. Tras casi un siglo de intensa existencia, ¡Segunda Guerra Mundial incluida!, al final de su vida, ¿quién era ese hombre, quién había sido siempre? ¡El niño valiente que subió solo al tren…!

Confianza es el mensaje, ¿verdad?

Confía más en lo que ves que en la tele: ¿secuestran cada día a un niño en tu ciudad?

¡No!

Pues no lo secuestres tú: ¡tenemos secuestrados a nuestros hijos! Alguien me soltó: “Esta madre prefiere darle a su hijo un día de diversión a una larga vida”, ¡dando por hecho que alguien matará a mi hijo!: así de aberrante es la mentalidad estadounidense.

¿Qué es lo peor que le han dicho?

“¡Ojalá algo horrible le pase a tu hijo, para que aprendas!”.

Els dies 14 i 15 d’octubre vam fer les reunions de famílies. En la primera part de les reunions, que va ser conjunta, vam dedicar una estona a intentar comaprtir com entenem que aprenen els infants i per tant quin model organitzatiu d’escola portem a terme per donar resposta a una manera determinada d’entendre la relació educativa. Amb poc temps i havent de fer altres coses importants en la reunió, no vam poder aprofundir gaire, per això us ho pengem al bloc, per qui vulgui rellegirs-s’ho amb una mica més calma.

A començament de juliol de 2009, bona part del nou equip de l’escola ens presentàvem a les famílies de La Llacuna del Poblenou. Ho fèiem parlant de l’escola atenta.

Del 6 de març al 7 de juny de 2009 al CaixaForum es va presentar l’exposició “Richard Rogers + Arquitectes. De casa a la ciutat”. L’arquitecte Richard Rogers ha estat qualificat sovint com el darrer humanista per la seva voluntat de crear espais públics capaços d’englobar la diversitats i la complexitat del món actual, i també de contribuir a noves formes de vida col·lectiva. El seus principis urbanístics els es concentren en set punts (sistemes, públics, urbans, ecològics, lleugers, transparents i llegibles). Mentre passejàvem per l’exposició i llegíem els plafons no podíem deixar de traslladar el llenguatge i els principis de Rogers al món educatiu i… tot encaixa !!!

SISTEMES

Els processos innovadors de producció i l’ús de materials d’alta tecnologia, inconcebibles fa dues dècades, han fet possible que els sistemes constructius siguin flexibles, adaptables i eficients. L’arquitectura pot ser avui dia el resultat de components que es produeixen sota control en una fàbrica i no a l’obra. La disciplina d’aquests mètodes de producció proporciona forma, escala, ritme i llegibilitat tant al conjunt d’un edifici com a les parts que el componen.

SISTEMES Els processos innovadors de la pedagogia i l’ús de materials didàctics d’alta tecnologia, inconcebibles fa dues dècades, han fet possible que els sistemes educatius siguin flexibles, adaptables i eficients. L’educació pot ser avui dia el resultat de components que es produeixen sota control en qualsevol entorn i no només a l’escola. La disciplina d’aquests mètodes educatius proporciona forma, escala, ritme i llegibilitat tant al conjunt de l’escola com a les parts que la componen.

PÚBLICS

Els espais públics són la realització física dels valors de la societat. Les comunitats donen forma als espais públics que utilitzen i, alhora, Els espais públics donen forma a les comunitats. L’espai públic actua com un catalitzador: genera energia i entusiasme, i aporta la calma i la tranquil·litat necessàries per descansar del soroll i el caos inherents a les ciutats.

PÚBLICS Les escoles són la realització física dels valors de la societat. Les comunitats donen forma a les escoles que utilitzen i, alhora, les escoles donen forma a les comunitats. L’escola actua com un catalitzador: genera energia i entusiasme, i aporta la calma i la tranquil·litat necessàries per descansar del soroll i el caos inherents a les ciutats.

URBANS

Des del punt de vista del medi ambient, l’única forma sostenible de desenvolupament urbà per a les generacions futures són les ciutats compactes i amb més d’un centre urbà, una manera racional i econòmica de crear assentaments humans que ofereixin una qualitat de vida alta. Han de combinar vida i lleure, i convidar rics i pobres, joves i grans, a barrejar-s’hi lliurement. Els vianants, les bicicletes i la el transport públic tenen prioritat sobre el cotxe, i la responsabilitat ecològica ha de ser el motor de la planificació d’aquests assentaments.

URBANS Des del punt de vista del medi ambient, l’única forma sostenible de desenvolupament educatiu per a les generacions futures son les escoles compactes i amb més d’un centre d’interès, una manera racional i econòmica de crear assentaments educatius que ofereixin una qualitat de vida alta. Han de combinar vida i lleure, i convidar rics i pobres, joves i grans, a barrejar-s’hi lliurement. Els infants, els adults i la cultura tenen prioritat sobre les normatives, i la responsabilitat pedagògica ha de ser el motor de la planificació d’aquests assentaments.

ECOLÒGICS

“Ecològica” designa les edificis i ciutats dissenyades des de la responsabilitat ambiental. Arquitectes, científics i polítics ha de treballar junts per reestructurar les ciutats de manera que s’hi utilitzi menys energia. La utilització de recursos naturals per al control tèrmic dels edificis és el punt de partida per donar forma als nostres edificis i ciutats.

ECOLÒGICS “Ecològica” designa les aules i les escoles dissenyades des de la responsabilitat pedagògica. Mestres, pedagogs i polítics ha de treballar junts per reestructurar les escoles de manera que s’hi utilitzi millor energia. La utilització de recursos afectius per al control de les emocions a les escoles és el punt de partida per donar forma a les nostres aules i escoles.

LLEUGERS

Les estructures lleugeres aconsegueixen més amb menys material. L’estudi de Rogers defensa fermament la lleugeresa, i prova sempre d’assolir la màxima economia de mitjans: fer més amb menys, en estreta col·laboració amb els enginyers. El resultat és una arquitectura lleugera que respon a les necessitats funcionals.

LLEUGERS Les escoles lleugeres aconsegueixen més amb menys material. L’estudi de Rogers defensa fermament la lleugeresa, i prova sempre d’assolir la màxima economia de mitjans: fer més amb menys, en estreta col·laboració amb els savis. El resultat és una pedagogia lleugera que respon a les necessitats fonamentals.

TRANSPARENTS

La transparència en l’arquitectura és una representació del trencament de les jerarquies tradicionals, i també una obertura dels edificis a la llum i a les vistes. L’ús de diferents capes de materials permet manipular el joc de llums i ombres per crear la sensació de transparència.

	TRANSPARENTS La transparència en la pedagogia és una representació del trencament de les jerarquies tradicionals, i també una obertura de les escoles a la llum i a les vistes. L’ús de diferents capes de relacions i coneixements permet manipular el joc de llums i ombres per crear la sensació de transparència.

LLEGIBLES

La llegibilitat en l’arquitectura troba ordre, escala i expressió en el procés constructiu. El concepte de “llegibilitat” es pot entendre també com l’intent de fer visibles les activitats que tenen lloc dins de l’edifici, de donar-los identitat en comptes de considerar-les funcions anònimes dintre de blocs uniformes

	LLEGIBLES La llegibilitat en la pedagogia troba ordre, escala i expressió en el procés constructiu. El concepte de “llegibilitat” es pot entendre també com l’intent de fer visibles les activitats que tenen lloc dins l’escola i l’aula, de donar-los identitat en comptes de considerar-les funcions anònimes dintre de blocs uniformes