El poder produeix silenci, i por, i impotència.
Hi ha el silenci dolent, el silenci que s’imposa amb la violència, el de les paraules ofegades, el de l’alegria prohibida, el de no poder parlar, el de no poder riure, el de no poder jugar.
I aquest no el volem.
Però el silenci, a l’escola, és també una altra cosa.
Hi ha el silenci bo, el silenci generós, el que és condició de l’atenció, del respecte, de la intimitat, de l’escolta.
I és aquest, precisament aquest, el que ens està essent robat.
I és aquest, precisament aquest, el que volem, el que demanem, el que necessitem.
Perquè el silenci s’ha convertit en una de les més Belles Arts i la seva importància no deixa de créixer en aquesta època sorollosa.
Perquè l’art del silenci és cada vegada més necessari, malgrat que els seus efectes siguin subtils.
Perquè el silenci, a vegades, és espera i paciència, un silenci no oposat a la paraula sinó el lloc on la paraula neix.
L’escola de la disciplina, la dels cossos dòcils i les ments atemorides, imposava el silenci.
I aquest silenci dolent, violent, calia trencar-lo.
I el vam trencar.
Però l’escola del control, de la comunicació i de la hiperactivitat, la dels cossos dissenyats i les ments connectades, impedeix el silenci.
I aquest silenci bo, generós, cal obrir-lo, crear-lo, fer-lo possible.
I aquesta és, ara, la nostra feina.
Ja ho digué el filòsof: “… el problema no consisteix en aconseguir que la gent s’expressi, sinó en posar a la seva disposició vacúols de soledat i de silenci a partir de les quals podrien arribar a tenir alguna cosa dir”.
O dit d’una altra manera, l’important no és només el dret a dir el que es pensa, sinó la possibilitat (i l’obligació) de pensar el que es diu.
I aquí, en aquest món d’automatismes, de respostes immediates i banals, el silenci és una forma de rebel·lar-se.
Perquè ens estan convertint en màquines comunicatives.
I el que volem, el que de demanem, el que necessitem, són vacúols de no-comunicació, interruptors del control, intervals de silenci.
Perquè l’escola ensenya (o ensenyava) a llegir.
I la lectura demana atenció, i silenci.
Perquè l’escola ensenya (o ensenyava) a escriure.
I l’escriptura demana temps, cura, atenció, i silenci.
Perquè l’escola conrea (o conreava) l’interval silenciós entre el plaer de llegir i el compromís d’escriure.
Perquè l’escola ensenya (o ensenyava) a conversar, a enraonar i a escoltar.
I la conversa, quan és atenta, és l’art de la paraula, de l’escolta, i també del silenci, sobretot del silenci.
Perquè l’escola és (o era) el lloc d’estudi.
I l’estudi demana atenció, disciplina, concentració, perseverança, i silenci.
Perquè l’escola ensenya (o ensenyava) a esmolar els sentits, a escoltar i a mirar i a palpar i a olorar i a paladejar el món, la pell sensible del món.
I la sensibilitat demana receptivitat, paciència, atenció i silenci.
Perquè l’escola ensenya (o ensenyava) a pensar.
I només el silenci pot acollir el pensament.
L’escola es una ofrena doble, un present doble que la societat dóna (o donava, o hauria de donar) als infants i als joves.
L’escola dóna (o donava, o hauria de donar) temps.
Un temps lliure. Un temps improductiu. Un temps indefinit. Un temps lent.
Un temps per llegir, per escriure, per conversar, per estudiar, per sentir, per pensar.
A la porta de totes les escoles hi hauria d’haver un cartell on hi posés: “aquí tens temps”.
Aquí tens temps, també, per al silenci, aquí tens un temps silenciós.
L’escola dóna (donava o hauria de donar) espai.
Un espai públic, és a dir, de tothom i per a tothom, un espai per estar junts.
Un espai protegit, com un refugi, com un amagatall, un espai per estar sols.
A la porta de totes les escoles hi hauria d’haver un cartell on hi posés: ”aquí tens lloc”.
Aquí tens un lloc, també, per al silenci, aquí tens un lloc silenciós.
Perquè aquest temps ( lliure) i aquest espai (públic) que l’escola dóna (o donava o hauria de donar) és un temps i un espai per atendre al món, als altres i a un mateix.
Perquè a l’escola s’hi fan (o s’hi feien i s’hi haurien de fer) disciplines corporals i mentals per a l’atenció.
L’escola crea (o creava, o hauria de crear) cossos atents i ments atentes.
I l’atenció necessita silenci.
Ja ho digué l’historiador i el militant: “ les noves màquines tenen el poder de forçar als homes a “comunicar-se” amb elles i entre ells en els termes propis d’aquestes màquines. Una cultura dominada per l’ús de les màquines expulsa tot allò que no entra en la seva lògica. I el silenci, tant per a la tradició oriental com per a l’occidental, és indispensable pel desenvolupament de la personalitat. Ens el roben màquines que imiten els humans. Fàcilment podríem fer-nos tributaris de màquines per a les nostres paraules i el nostre pensament”
Cal defensar el silenci com un bé comú,
com un bé que no és només de tothom en general i de ningú en particular,
sinó com un bé que permet la vida en comú,
que fa possible que els éssers humans puguin emprar la seva veu de manera adequada, respectuosa i igualitària, per parlar amb altres ésser humans i per damunt de tot, per parlar com éssers humans.
Cal defensar el silenci com un bé públic,
com un bé que no només pertany a tothom, que no només és accessible a tothom, que no només és disponible per a tothom,
sinó com un bé que permet l’existència mateixa de l’espai públic,
del temps públic,
de la vida pública,
d’aquesta vida amb els altres i en presència d’altres que és condició indispensable pel desenvolupament de la personalitat, per a que els infants puguin comportar-se com éssers humans i no com a màquines interconnectades i comunicatives.
Perquè els enemics del silenci a l’escola són
els enemics del temps escolar, és a dir, del temps lliure,
els enemics de l’espai escolar, és a dir, de l’espai públic,
i els enemics també dels béns escolars, és dir, de les matèries comunes, d’aquest món comú, o posat en comú, que l’escola s’encarrega (o s’encarregava) de transmetre i de renovar.
Els enemics del silenci són els qui volen una escola productiva, és a dir, gestionada com una empresa, i orientada al rendiment i als resultats.
Una escola sense temps lliure.
Els enemics del silenci són també, els qui volen una escola privatitzada, és a dir, orientada a l’apropiació individual del saber i del coneixement.
Una escola sense espai públic.
Els enemics del silenci són els qui consideren que el saber és una mercaderia.
Una escola sense béns comuns.
Els enemics del silenci són, en definitiva, els qui s’omplen la boca amb paraules que provenen de l’economia com recursos, innovació, qualitat, objectius, processos, competències, optimització, rendibilitat, eficàcia.
Un manifest manifesta, pren la paraula, crida, dóna veu.
Prenem la paraula i aixequem la nostra veu per a reivindicar el silenci.
Però potser seria millor que féssim ressonar un silenci escollit, conscient, expressiu, un silenci eloqüent.
Potser seria millor que ens mantinguéssim silenciosos per a que el nostre silenci parlés fort i amb absoluta simplicitat.
Perquè qui es manté callat és ingovernable.
I potser seria millor que ens limitéssim a propagar el silenci, a demanar silenci, a respondre amb el silenci.
Potser seria millor que el silenci fos la nostra darrera paraula.
Sobretot amb els enemics del silenci.
I que nosaltres seguíssim, silenciosament, a la nostra, és a dir, a ensenyar a llegir, a escriure, a conversar, a sentir, a pensar, a estar atents al món, als altres i a nosaltres mateixos.
Així doncs,
Quan ens vinguin amb l’obsessió pel rendiment i pels resultants,
demanarem silenci,
i respondrem amb el silenci.
Quan ens vinguin amb la gestió empresarial,
demanarem que callin,
I respondrem amb el silenci.
Quan ens vinguin amb entorns individualitzats d’aprenentatge, amb les màquines d’aprendre,
demanarem que callin
I respondrem amb el silenci.
Quan ens vinguin amb això de la innovació, de la qualitat, dels objectius, de les competències, de l’optimització, de l’eficàcia
ens farem els sords,
i respondrem amb el silenci.
Quan ens diguin que l’educació és una inversió de futur,
farem com que no escoltem,
i respondrem amb el silenci.
Quan ens vinguin amb el silenci com una altra mercaderia didàctica,
demanarem silenci
i respondrem amb el silenci.
A casa, a l’escola ens cal retrobar moments de silenci, moments de buit i de pausa que només puguem omplir amb el que hem viscut, amb el que estem vivint, sense que res ni ningú ens distregui. Un silenci amable, ple, amb sentit. Ens cal apagar la televisó, ens cal callar a classe, ens cal en definitiva, retrobar la pausa, perquè és en les pauses i en els silencis que les paraules, la música i les experiències prenen sentit.
El silenci és necessari no només per prendre consciència del que ens envolta i convertir-nos en bons observadors del nostre medi, i gaudir-ho, si no també per prendre consciència de nosaltres mateixos, escoltar els nostres pensaments, fer-nos preguntes, trobar respostes… Només amb silenci -o un ambient que promogui la calma- podem arribar al més profund del nostre interior i trobar-nos… 😀
Primer de tot gràcies Escola, gràcies per aturar-ho tot i oferir-nos un parèntesi en mig de la menyspreada però alhora necessària quotidianitat. També cal aprendre a aturar-ho i trobar un espai per a encetar quelcom que ens sembla interessant.
Reflexionant en la frase de Jorge Larrosa, “el que volem, el que de demanem, el que necessitem, són vacúols de no-comunicació, interruptors del control, intervals de silenci.” Em pregunto si el silenci com a tal té perquè implicar sempre no-comunicació, entenc que hi ha el silenci com a idea de no-comunicació, però també entenc que en el silenci de la paraula, del soroll, de l’àudio en definitiva i podem descobrir altres formes de comunicar-nos que a cops queden difuminats pel gran poder que avui dia té la paraula, el silenci ens pot ajudar a aguditzar els altres llenguatges comunicatius, el que hi ha en l’expressió corporal, el cos, els ulls, les mirades… el que hi ha en una carícia, el tacte, el llenguatge de la fotografia, el dibuix… també a través de les olors ens comuniquem, ens donen tanta informació del què passa al nostre voltant. De fet, quan penso en els sentits penso en la nostra part més “animal” la que cada vegada escoltem menys, i em pregunto perquè tant sovint la paraula s’imposa per sobre de la resta…
Per un altre costat està el silenci que busca la comunicació amb un mateix, el parar per escoltar-se a un mateix, per sentir, analitzar i descobrir; un espai per nodrir el món interior, i augmentar l’auto coneixement, moments per detectar i encarar allò que no ens fa sentir bé i ser valents per acceptar-nos. Un silenci per dotar-nos d’auto coneixement i amb aquest la descoberta dels mecanismes que ens ajuden a digerir allò que ens fa mal, en definitiva, un silenci que ena ajuda a ser més resilients.
O el silenci que implica escoltar l’altre, el que hauria d’haver-hi en totes les converses, callar per escoltar, callar per intentar entendre què ens diu l’altre abans de donar respostes automàtiques fruit de la vanitat d’escoltar-se sols un mateix i reconèixer sols una realitat.
Tal com diu Jorge Larros “ a l’escola s’hi fan (o s’hi feien i s’hi haurien de fer) disciplines corporals i mentals per a l’atenció”, al llarg de la meva vida acadèmica m’he tingut que buscar pel meu conte els recursos per atendre aquestes disciplines, és importantissim que a l’Escola també ens ensenyin a concentrar-nos, a estar atents… penso que es clau per l’aprenentatge en general!!
“que fa possible que els éssers humans puguin emprar la seva veu de manera adequada, respectuosa i igualitària, per parlar amb altres ésser humans i per damunt de tot, per parlar com éssers humans.” Un altre frase diana per mi!! Donar el pes que té a la veu, aprendre lo important que és el to, el volum, el ritme, ser acurats amb les paraules. Quan aquest concepte el tenim clar penso que som més capaços de no exercitar la força verbal per sobre dels altres.
D’altra banda, no m’agrada la idea de fer-nos els sords quan el que ens diuen no ens agrada, perquè és important el silenci però també és important utilitzar la paraula quan cal i demanar silenci quan no escoltem.
Gràcies de nou, amb el vostre projecte em reviso i m’adono dels molts moments de silenci que em manquen!!
Felicitats per aquesta aposta tan decidida i espectacular per treballar o reflexionar sobre un tema tan poc habitual.
Gran reflexió la que es proposa amb aquest escrit. No sé si estic d’acord amb tot, perquè comencem amb el silenci i ho acabem impregnant tot… però tan se val. Crec que la reflexió és fantàstica, és agosarada i, fins i tot, diria que atrevida i provocativa. Però no es tracta d’això, de plantejar-nos coses, de deixar que el silenci es manifesti i ens ajudi a veure més enllà? Jo no sóc de la vostra escola, però he cregut en el projecte i crec que heu d’utilitzar-lo com a una eina de transformació de les persones del centre, del propi centre i del que hi ha fora del centre. Felicitats i us continuo seguint per continuar aprenent del que esteu fent.
SILENCIO
Yo que crecí dentro de un árbol
tendría mucho que decir,
pero aprendí tanto silencio
que tengo mucho que callar
y eso se conoce creciendo
sin otro goce que crecer,
sin más pasión que la substancia,
sin más acción que la inocencia,
y por dentro el tiempo dorado
hasta que la altura lo llama
para convertirlo en naranja.
PABLO NERUDA
Aquest text invita a la reflexió, sobre la voloració que en fem del silenci en la societat d’ avui en dia. Un concepte que només s’ entén amb el que es sonor, sinó que és molt més: tranquil.litat, pau, per pensar, per emocionar, per escoltar, per saber què estem sentint en el nostre interior… I també és una crítica com la nostra societat, sigui pel model de vida que vivim, per les presses, pel dia a dia, no valorem els moments de silenci, que ens donen pau, tranquil.litat, relax, que ens proporcionen espais per reflexionar. Com a mestres, hem de deixar temps i espais perquè els infants puguin disfrutar del silenci, per saber escoltar als altres i ser empàtics amb els companys, per comprendre i identificar les seves emocions, per pensar amb el que volen dir i fer raonaments, per relaxar-se i sentir-se còmodes amb ells mateixos.
Moltes gràcies per deixar-me venir a la vostra escola per agafar inputs pel treball de fi de grau i m’ ha agradat molt aquest projecte que heu dut a terme amb Dadà i ser present en l’ explicació que ens heu fet d’ aquest. Tot i que m’ hagués agradat molt poder veure tot el procés que semblava molt interessant!!
Salutacions