“només puc estimar els que tenen un llenguatge insegur; i vull fer insegur el llenguatge d’aquells que m’agraden”

Hanneke

Quines paraules fem servir en el món educatiu? Qui les ha triat? Per què són aquestes i no unes altres? Com al llarg del temps paraules que no eren pròpies de l’educació ara ocupen un lloc central? Com és que hi ha paraules que tenen èxit i estan de moda i en canvi unes altres sembla que comencen a fer olor d’antic?

No és cap novetat dir que el llenguatge mai és innocent, les paraules que fem servir són les paraules que configuren el nostre món, per tant podríem dir que som allò que diem, allò que som capaços de verbalitzar. Els lingüistes diuen que el llenguatge és performatiu, és a dir que el llenguatge és capaç no de reproduir idees (i ideologia) sinó de crear-les. El llenguatge doncs, crea pensament i crea realitats. Per tant cal reflexionar sobre quin llenguatge està envaint el món educatiu, quin és el llenguatge que a les escoles, entre els teòrics i entre els administradors i polítics configura el món de l’educació no fos cas que mica en mica i de manera subtil i imperceptible, determinada ideologia, determinada manera de pensar i d’entendre l’educació hagi ocupat el nostre pensament, la nostra manera de fer i de percebre què és i què vol dir educar.

Més greu que la crisi econòmica, més greu que la tan anomenada crisi de valors, el que vivim és una crisi de la paraula, una crisi gramatical. L’ésser humà és un ésser de paraula, un ésser interpretatiu que el que fa és traduir constantment i inevitablement allò que viu, allò que veu per a dotar-lo de significat, i ho fa a través de la paraula. La paraula li permet traduir entre l’interior i l’exterior, és allò que li permet de debò interpretar el món. Si la paraula s’empobreix, si la paraula es banalitza, si la paraula es simplifica, llavors s’empobreix, es banalitza i se simplifica la interpretació del món i el que és més perillós i lamentable, s’unifica el pensament. Com assenyala Lluís Duch, aquesta crisi gramatical, aquesta banalització de la paraula,  afecta a les estructures d’acollida: la polis, la religió, la família i com no, l’escola. Així doncs, si l’escola està en crisi, si l’educació està més que mai en entredit, potser el que ens cal és fer una mirada atenta a la paraula, a la gramàtica educativa per tal de no banalitzar-la i per tal que siguem conscients, responsables i lliures per triar la gramàtica que creiem que ha de ser i no per acceptar de forma inconscient o mesella la que ens imposa determinada ideologia.

El nostre món actual té dos grans déus: la tecnociència i l’economia. La gran majoria, per no dir tots, els valors que avui en dia imperen i que governen les activitats humanes, tant les socials com les individuals, vénen determinats per l’afany tecnològic i pel rendiment econòmic. Només a tall d’exemple podem citar que entitats que es dediquen al quart sector necessiten demostrar que el servei que fan d’acollida i acompanyament a joves desemparats, es tradueix en una inversió econòmica ja que la societat s’estalvia diners que hauria d’invertir en futurs programes de reinserció o penitenciaris o bé programes d’atenció sanitària es contemplen més que com una necessitat per garantir un dret, com un estalvi a futures intervencions més costoses. Així doncs, avui el que no és eficaç no és útil i tan sols és eficaç el que és econòmicament rendible. Ja des de fa uns anys s’ha considerat i manifestat públicament sense cap mena de rubor per part de qui així ho anuncia, que l’educació és una inversió: nens i joves més “ben educats” vol dir més ben formats, és a dir tècnicament més capaços i per tant més ben preparats per ocupar un lloc de treball en la cadena productiva. Martha Nussbaum n’anomena l’educació per a l’obtenció de la renda. Cal recuperar la idea que l’educació és un dret, independentment de la seva rendibilitat econòmica i cal reivindicar que l’educació treballa fonamentalment per contribuir a fer una ciutadania més integradora, més justa, més equilibrada.

Necessitem un nou vocabulari educatiu, o millor, un nou llenguatge educatiu. Un llenguatge que sigui lloc de trobada i que vagi configurant una gramàtica allunyada de l’imperatiu de l’economia que parla de resultats, rendiment, de quantificacions, de comparatives i estadístiques, una gramàtica allunyada de la tecnologia i que no vulgui saber d’eficàcia, de dicatismes, de prediccions, de prescripcions, de dogmes. Sabem que darrerament i amagat darrera d’una pàtina de suposada modernitat però de forma profundament reaccionària, s’ha criticat sense cap mena de finor el que s’anomena una certa “bonesa” educativa, s’ha criticat, posant-ho tot al mateix sac, l’escola activa, “l’escola de la plastilina”, les aportacions del constructivisme i les propostes derivades de la LOGSE, la LOCE i la LEC. Aquest és un discurs guanyador ens els temps que corren, el perill, i ja ho comencem a veure ara, és que el premi sigui una societat fragmentada on els poderosos ho siguin cada vegada més i els dèbils quedin definitivament exclosos. Nosaltres proposem una altra mirada.

Ens sentim incòmodes en el llenguatge de les seguretats que trenquen qualsevol possibilitat de vida, de diferència, d’experiència. Desconfiem dels qui parlen sabent el que diuen, sense obrir escletxes al dubte, dels qui parlen amb arrogància, dels qui utilitzen el llenguatge per separar, per excloure, per imposar, dels qui del llenguatge en fan frontera. Necessitem un llenguatge que ens apropi i ens mantingui a l’hora en la nostra diferència, que ens permeti parlar del que ens passa, de l’experiència i no dels imperatius. Volem un llenguatge que, tal com ho fa l’experiència educativa, conjugui en subjuntiu, que tingui caràcter adverbial, circumstancial.

Us proposem un llenguatge insegur per a pensar junts, per a conversar, per a crear una altra gramàtica educativa.

Jordi Canelles