Philippe Meirieu és un pedagog francès amb una dilatada obra publicada. Actualment una de les veus més interessants del panorama educatiu, ja que segueix proposant buna altra manera d’entendre l’educació. Un dels seus llibres més coneguts, tot i que ja té uns anys (1998) és Frankenstein educador. Us presentem algunes de les idees més rellevants d’aquesta petita joia.

L’educació no és una fabricació del subjecte en virtut d’un model definit a priori o triat per l’educador.
L’educació consisteix en donar les eines oportunes i necessàries i en crear les condicions adequades perquè el subjecte es construeixi a ell mateix.
Consisteix en la tasca d’un home per introduir a un altre en el món i ajudar-lo a construir la seva diferència.
Es permetre a l’altre construir-se com a subjecte en el món, hereu d’una història, capaç de comprendre el present i d’inventar el futur.

La poiesi es caracteritza per ser una fabricació que s’atura quan aconsegueix el seu objectiu.
Necessita d’una tècnica, d’uns coneixements, d’un saber fer, unes capacitats i unes competències que generen un resultat objectivable i definitiu. Es en si una activitat i no un acte.
La praxi és una acció que té la finalitat en ella mateixa. No hi ha objecte a fabricar, no hi ha una representació a priori del que s’ha d’aconseguir, no hi ha resultat acabat. Es un acte a realitzar en la seva continuïtat.

L’educació no pot ser mai una poiesi, si ho fos cauríem en la contradicció que ens trobem sovint: l’educat per estar aconseguit s’ha d’assemblar a l’educador, però aquesta semblança fa que hagi de tenir llibertat que li permet precisament diferir del que estava projectat per a ell.

Set exigències per a una revolució pedagògica

1. Renunciar a convertir la relació de filiació en una relació de causalitat o de possessió.

No es tracta de fabricar un ésser per a satisfer el nostre narcisisme o el nostre gust pel poder, sinó d’acollir el qui arriba com un subjecte inscrit a la història i al mateix temps com una promesa de superació radical de la història.

2. Reconèixer a la persona que arriba com un subjecte que no puc modelar al meu gust.

Precisament perquè és un subjecte que es construeix s’enfrontarà a qualsevol intent de modelatge. L’enfrontament per part de l’educador, l’obstinació per a sotmetre’l genera més enfrontament i exclusió. Educar és negar-se a entrar en aquesta dinàmica.

3. Acceptar que la transmissió de sabers i coneixements suposa una reconstrucció per part del subjecte que li permeti inscriure’ls en un projecte personal per tant ha de percebre que contribueixen a la seva construcció.

La lògica de l’ensenyament no és mai la lògica de l’aprenentatge. Ensenyar és exposar de manera ordenada i sistematitzada allò que s’ha après de manera aleatòria, a batzegades per descobertes sorprenents i inesperades.

4. Acceptar que l’aprenentatge deriva d’una decisió del subjecte i precisament com que és una decisió personal de l’altre, és del tot imprevisible.

Tot aprenentatge suposa una decisió personal del qui aprèn. És un acte de rebel·lia contra els fatalismes, els empresonaments. Es un acte de llibertat que permet a un ésser desbordar-se a ell mateix. És fer-se obra d’un mateix.

5. Fer pedagogia de les condicions. Es funció de la pedagogia crear les condicions perquè es desencadenin els aprenentatges.

Els espais educatius han d’esdevenir espais de seguretat on el subjecte s’atreveixi a fer alguna cosa que no sap fer per aprendre-la a fer.
Els aprenentatges són allò a través del qual el subjecte reposseix els interrogants fundacionals de la cultura per accedir a les respostes que han donat els seus predecessors i atrevir-se a donar les seves. L’educació ha d’entendre’s com el moviment a través del qual els homes permeten als seus fills viure en el món i decidir la seva sort. Es un fer lloc al qui arriba i donar-li els mitjans per ocupar-lo.

6. En tota activitat educativa hi ha d’estar inscrita la qüestió de l’autonomia.

Cal tenir clar que és un terme devaluat i que cal matisar en què, i en quin grau cal tenir autonomia. L’autonomia consisteix en apropiar-se d’un saber, fer-se’l seu, reformular-lo i utilitzar-lo en situacions noves.

7. Assumir “la insostenible lleuregesa de la pedagogia”.

Cal admetre el no poder damunt de l’altre ja que tota trobada educativa és singular (circumstancial) i que l’educador només pot actuar sobre les circumstàncies que permeten al subjecte actuar per ell mateix.
L’activitat pedagògica és d’una enorme fragilitat.

Fer-ho tot sense fer res (Rousseau)

La diferència entre un nen i un adult és que el nen ha de ser educat, es a dir cal escollir per ell què ha d’aprendre (després ell aprendrà o no lliurement) mentre que un adult tria què vol aprendre. (Hanna Arendt)

Fer-ho tot sense fer res no vol dir doncs no prendre decisions, no fixar objectius. Cal exercir l’autoritat com educador sense actuar sobre la seva voluntat sinó utilitzant mediacions: creant situacions on el subjecte es posa en situació de convertir-se en algú que
s’educa i no que és educat.

Les feines, les tasques a l’escola no poden de ser mai una finalitat en elles mateixes. Tot el que es fa a l’escola es per “créixer”, quan s’aconsegueixen resultats concrets han de ser per construir i estabilitzar nous sabers i nous saber-fer.

Tres claus per treballar en aquesta direcció

Les matèries tradicionals estan superades i són canviants. En tot cas només són eines. El que té sentit són els problemes reals que creen situacions de conflicte que obliguen a fer nous aprenentatges per ser superats.

Es fonamental treballar la literatura a l’escola perquè permet la construcció del llenguatge, estructures mentals sòlides i perquè introdueix el perspectivisme. Les coses poden ser de diferent manera a com un les veu i les viu..

Cal construir entre els implicats en el procés educatiu les lleis que regirant el marc. La construcció és col·lectiva i va acompanyada de rituals que permeten distanciar-se del conflicte i donar-li forma per poder ser superat. (assemblea consell)