Rafols Casamada

1. AGRAÏMENT O SOBRE L’AMISTAT.
Abans de res deixeu que agraeixi al Quim, però molt especialment a l’Anna, l’oportunitat d’obligar-me a pensar de nou què és important en aquest nostre ofici que té a veure amb l’educar. Quan un dia d’estiu l’Anna em diu, com aquell qui no vol la cosa, “m’agradaria que un dia vinguessis a la meva escola a parlar del que vulguis amb el claustre” em va posar un repte d’aquells que només et poden posar les persones que t’estimen. Perquè no va dir “vine a parlar dels projectes de treball, o de la importància de l’educació dels valors, o de les dinàmiques d’aula” o de cap cosa en concret, no, em va dir parla del que vulguis i això només es pot fer des de la confiança. De la confiança que dóna l’amistat, és a dir del saber que hi ha coses essencials que comparteixes amb l’altre perquè has tingut la sort que en algun moment les teves vides s’han trobat. En aquesta xerrada intentaré subratllar algunes paraules que aniran apareixent, i la primera d’elles és confiança. Esperar que l’altre faci no el que jo voldria que fes, no el que jo faria, sinó esperar que l’altre faci el que realment creu que ha de fer, decidint per ell mateix. Confiar és doncs, un acte d’esperança i educar és un acte d’esperança.
Així doncs, quan l’Anna em diu parla del que vulguis se’m complica bastant la cosa, perquè això m’obliga a triar, a descartar allò que no és essencial, a reflexionar sobre la meva experiència docent i això és el que intentaré fer, compartir amb vosaltres aquesta tria a partir de la reflexió sobre la meva pràctica, sobre el meu fer de mestre. Les escoles són lloc d’acció, els mestres constantment fem; us convido a que busqueu i trobeu moments de pausa, que de tant en tant abandoneu l’acció i us dediqueu a la reflexió, simplement que us pregunteu de tant en tant per què feu allò que sempre feu, o que us plantegeu què és important i què és anecdòtic del vostre ofici. Li agraeixo a l’Anna que m’hagi donat l’oportunitat de fer aquesta pausa. Una altra paraula a subratllar: pausa. Necessitem pauses, ens cal aturar-nos de tant en tant perquè les coses importants demanen pausa.
Un darrer advertiment en aquest inici. La gran majoria de les idees que compartiré amb vosaltres no són meves, són idees que he llegit, que he escoltat, que han formulat persones que es dediquen a pensar sobre l’educació. No són idees meves però si que me les he fet meves, han trobat terra fèrtil i han passat a formar part de la meva cultura professional. Per això us convido també a llegir aquells autors que tenen coses importants a dir, sempre cal mirar amunt des de la humilitat d’aquell que sap que vol aprendre. Per cert, la idea de la pausa la vaig sentir a l’Eulàlia Bosch (Un lloc anomenant escola).

2. FER UN LLOC EN EL MÓN, O SOBRE L’ACOLLIDA.

Intentaré començar pujant a l’àtic per acabar baixant al principal. M’explico, començaré amb idees que poden semblar molt generals, massa abstractes o merament teòriques però que em semblen necessàries per donar sentit al que faig a l’aula, i acabaré amb propostes concretes de com crec que cal treballar a classe.
Lluís Duch parla que la crisi actual no és ni una crisi econòmica ni una crisi de valors, sinó que és una crisi de la paraula. S’ha banalitzat la paraula, és a dir aquelles narracions que ens servien per entendre el món en el qual habitàvem, ja no serveixen, les paraules ja no signifiquen el que significaven fins fa ben poc. Mireu per exemple la paraula amic, resulta que ara tenim 500 amics, al facebock , o la paraula distància, què està a prop i que està lluny?; Per tant les estructures d’acollida (la polis, la religió, la família i l’educació), que se sustentaven en la paraula, és a dir en narracions que ens permetien entendre el món, també estan en crisi. És obvi que la política, la família i l’educació, o l’escola, necessiten una nova reformulació ja que tal com les enteníem fins fa quatre dies ja no serveixen. El nou arribat, l’infant que s’incorpora al món necessita fer confiança en la interpretació que els adults fan d’aquest lloc on ha de viure, encara inòspit i incomprensible per a ell, per això la importància de les estructures d’acollida, ara bé si precisament aquestes estan en crisi, en redefinició difícilment l’infant trobarà el seu lloc en el món, i educar, com diu Merieu (llegiu siusplau, si no ho heu fet, Frankenstein educador), consisteix en aquell moviment que permet fer un lloc al nouvingut. Així doncs, tenim un repte important i certament urgent a assolir.
Voldria subratllar la paraula moviment. Crec que en l’educació res pot ser definitiu, absolut, immòbil. Educar té a veure amb la dansa que s’ajusta als ritmes canviants, a la improvisació dels cossos, a la circumstància del moment.
Els nounats, els infants, més que arribar a un món d’objectes, més que néixer envoltats de coses, neixen envoltats de paraules, naixem doncs, en un món de significats i de símbols. Naixem en una llengua materna que ens acull. Tots tenim una llengua materna, això no és cap mèrit, de la qual en som hereus i de la qual no en podem renunciar, a través d’ella ens fem nostre el món que ens envolta, el món present i el món heretat, és a dir, a través de la llengua materna som memòria i per tant també continuació dels qui ens han precedit. Educar vol dir ajudar a passar de la llengua materna a la llengua matriu. És a dir, educar vol dir permetre conformar una nova llengua que faci una nova lectura, una nova narració del món. La llengua matriu és aquella llengua pròpia, personal, singular a través de la qual fa cadascú una nova interpretació del seu temps. Emílio Lledó, Los libros y la libertad
Fer un lloc en el món, acollir, és doncs, oferir la meva manera d’estar en el món, perquè tu, infant, puguis construir la teva manera d’estar-hi, de fer-te’l teu. Oferir-te la llengua materna, perquè construeixis la teva llengua matriu.

3. SER INTÈRPRETS O SOBRE APRENDRE A PENSAR

Deixeu-me ara que us expliqui una història que recull Walter Benjamin:
El primer narrador dels grecs fou Heròdot. En el capítol 14 del tercer dels seus llibres d’Històries, hi ha un relat del qual podem aprendre molt. Tracta de Psammètic. Quan Psammètic, rei dels egipcis, fou derrotat pel rei persa Cambises, aquest es va proposar d’humiliar-lo. Va manar que col•loquessin Psammètic, en el carrer per on havia de passar la marxa triomfal dels perses. A més feu que el presoner veiés passar la seva fill com a criada, amb el càntir camí de la font. Mentres que tots els egipcis es planyien i es lamentaven d’aquell espectacle, Psamètic es mantenia aïllat, callat, immòbil, amb els ulls a terra. Tampoc es va immutar quan va veure passar el seu fill en la desfilada que el duia a la seva execució. Però quan després va reconèixer entre els presos a un dels seus criats, un home vell i empobrit, només llavors va començar a colpejar-se el cap amb les mans i a mostrar tots els signes de la més profunda tristesa.
Per un moment penseu què en faríem a l’escola amb aquest text. A mi no em costa imaginar una comprensió lectora del tipus: Quins dos exèrcits s’havien enfrontat en la guerra? Quin exèrcit havia estat el vencedor? Com es diu el rei del perses? Què duia la filla de Psàmmètic? Quin destí li esperava al fill de Psamènit?…
Walter Benjamin ens obra una finestra quan ens planteja una altra pregunta, una pregunta que no esgota el text, una pregunta que no acaba en una resposta perquè és una pregunta que no acaba en el text sinó que obra una narració: per què Psamènit només plora quan veu el vell criat?
Aquesta mateixa situació és la que es va donar quan fent un assessorament en una escola sobre treball per projectes, una mestra de tercer estava treballant els dofins (un clàssic, per què a tots els nens i nenes de tercer de Catalunya els interessen els dofins, els dinosaures i els volcans?). Els nens formulaven preguntes sobre què els interessava d’aquests mamífers: què mengen? Quan viuen? Com es reprodueixen?… fins que van anar al zoo i en sortir de l’espectacle, algú va plantejar amb les seves paraules una qüestió d’un altre ordre: és lícit que els dofins visquin en captivitat?
Les escoles són massa sovint llocs descriptius, per tant demanem als nostres infants que reprodueixin, tornin a fer allò que ja està fet, pensin el que ja està pensat i nosaltres mestres no deixem d’escapar-nos d’aquesta lògica, fem el que ja està fet, actuem cíclicament reproduint any rere any allò que ja sabem. Proposo trencar aquesta lògica i començar a viure en escoles que siguin llocs d’interpretació i no de descripció, (subratllo la paraula interpretació que ens dóna peu a aquella expressió tant bonica del “parlem-ne”, és a dir tot està obert), llocs de creació i no de reproducció, (subratllo la paraula creacióP, tenir noves i millors idees per actuar de forma transformadora), llocs on pensem junts, mestres i infants, sobre allò que no té mai una resposta definitiva, on les respostes i les accions són aproximacions, propostes de resposta, narracions obertes. Perquè va plorar Psemènit no ho sap ningú, però podem imaginar-nos-ho junts sense excloure cap resposta, per saber si és lícit que els dofins visquin en captivitat ens caldrà saber moltes coses dels dofins, però sabem que no arribarem a una resposta definitiva sobre la seva llibertat.
Jaume Balmes, ja al segle XIX, en ple desenvolupament industrial, deia que ens cal que els nostres infants siguin fàbriques de preguntes més que no magatzems de respostes i en canvi nosaltres a les escoles ens entestem a que els alumnes sàpiguen respondre molt bé però no ens plantegem que sàpiguen interrogar intel•ligentment.
Quan a Isidore Rabí, premi Nobel de física un dels descobridors de l’estructura de l’àtom, li van preguntar què l’havia ajudat a ser científic, respongué: “Al sortir de l’escola, totes les mares jueves de Broklin preguntaven als seus fills: “Què has après avui a l’escola?”. En canvi la meva mare deia: “ Izzy, t’has plantejat avui alguna bona pregunta?”
El que fem sovint a l’escola, és el que cal fer? Ens hem fet aquesta pregunta alguna vegada? Intenteu recordar quina ha estat la darrera vegada que fora de l’escola, heu fet una divisió de dues xifres, sense aproximacions, una divisió amb divident, divisor, quocient i residu. Doncs per què ens entestem a seguir gastant temps perquè els nens i les nenes ho facin? No seria molt millor treballar molt a fons el significat de la divisió i aprendre a fer aproximacions o a utilitzar la calculadora del mòbil per a resoldre definitivament la qüestió numèrica? I qui diu la divisió diu la suma de fraccions de denominador diferent, o la llista de les comarques amb la seva capital… avui en dia ja tenim unes eines que ens resolen aquest coneixements acumulatius, reproductius i irrellevants. No vull dir amb això que no calgui treballar continguts a l’aula, però els continguts només són les totxanes per aixecar la paret del pensament. La paret és l’important, no les totxanes. El pensament és l’important i no els continguts.
Per tot plegat crec que les assignatures no tenen sentit per a elles mateixes, que només responen a un concepte d’escola hereu de la Il•lustracació i propi del segle XIX i que els llibres de text són un invent mediocre per a mestres, diguem-ne poc atrevits, per no dir acomodats.
En una escola on feia poc s’havien iniciat en el treball per projectes, una mestra mostrava la seva preocupació perquè el grup es mostrava apàtic, amb poques inquietuds, sense massa interès per a res,. Pel contrari una companya seva estava certament atabalada perquè li apareixien a classe simultàniament diversos temes proposats pels alumnes i notava que no donava abast a tot. Analitzant els dos grups vam observar que en una classe hi havia els mobles, la pissarra, alguna llista penjada a les parets i poca cosa més; pel contrari el l’altra classe hi havia un terrari, un lupa binocular, diversos mapes amb projeccions diferents, cartells, col•leccions de fotografies, llibres de consulta… Del que passa a l’aula en som responsables nosaltres i les aules haurien de ser aquells contextos que propicien pensament, que provoquen la recerca, la interrogació, el repte i que ho fan no per mandat del mestre, no per a satisfer la seva voluntat, sinó per a satisfer les veritables ganes d’aprendre. L’home, deia Aristòtil, és per naturalesa un ésser que mira, és a dir que té ànsia de saber. Deixem que ens nostres infants mirin, no els limitem la mirada, acompanyem-los en el seu mirar però sobretot no els posem urelleres.
He de triar per tal de no allargar-me més del compte, però deixo oberta la possibilitat de pensar quins materials i amb quina finalitat posem a l’abast dels nostres alumnes. Com també quina disposició del temps escolar, tan sovint encorsetat i fragmentat en fem i encara una tercera qüestió més problemàtica si voleu: quins espais reals de decisió deixem als infants sobre el seu procés d’aprenentatge.

4. L’ESCOLA, UN LLOC PRIVILEGIAT O LA DESCOBERTA DE L’ALTRE

A Gramáticas de la creación George Steiner presenta una idea que em sembla d’una importància rellevant. La humanització, és a dir, que un ésser comenci a ser home i dona, s’inicia en el neolític no tant perquè aquest ésser esdevingui sedentari, ni perquè s’iniciï l’agricultura i amb ella la ceràmica i tota una determinada cultura, sinó perquè és en el neolític quan per primera vegada es conjuga el futur i, per tant i conseqüentment, també el subjuntiu, és a dir que el que fa que un ésser sigui humà és aquesta condició de poder pensar que les coses no només són, sinó que tenen la possibilitat de ser (i de no ser) i de ser d’una altra manera de com són. L’escola és un lloc privilegiat per tal que els infants puguin passar de l’indicatiu al subjuntiu, és a dir per tal que puguin a aprendre a sortir del tancament que dóna el fet de pensar que les coses només són d’una determinada manera, aquest aprenentatge només es pot fer en contacte amb l’altre, en contextos socials on hi ha d’altres que són com jo i alhora són diferents de mi, on cal aprendre a esperar, on cal aprendre a no ser el centre de res (com ho són sovint els infants a casa seva). Quan la mestra de P3 li diu al nen o a la nena que no para de plorar demanant la mama, que aquesta ara no hi és però que arribarà d’aquí una estona, quan el mestre de cinquè no dóna la paraula fins al final a aquell alumne que sempre xerrra i monopolitza les converses, estan ensenyant a viure en subjuntiu. Si em permeteu la broma, i aquesta és una altra paraula a a subratllar, l’escola és un lloc privilegiat per a que els nostres infants esdevinguin persones excèntriques, és a dir persones que posin el centre fora d’elles mateixes.
Atendre cadascuna de les persones que hi ha l’aula vol dir tractar diferenciadament a cadascú. En el grup d’ètica que compartim a l’Anna ens agrada recordar una frase que diu que cada fill és un fill únic, doncs bé, cada alumne també és un alumne únic i per tant hauria de ser tractat de forma diferent al seu company i això és un acte de justícia, perquè la justícia, diferentment del que massa sovint es repeteix, no consisteix en tractar a tothom igual, sinó que la justícia vol dir donar a cadascú allò que li correspon, en el cas de l’ escola, allò que necessita. Per a poder obrar d’aquesta manera, cal reconèixer singularment a cadascun dels nostres alumnes. Nova paraula a subratllar: singular. Aquell ésser únic i insubstituible.Per tant els mestres ens hauríem de recordar sovint que no hi ha models d’alumnes, sinó alumnes concrets: hi ha la Maria, l’ Ismael, la Nora, la Berta i el Jan, i davant de cadascun d’ells actuaré de forma diferent perquè cadascun d’ells és diferent, per tant no hi pot haver pre-ceptes, ni pre-visions, ni pre-escripcions, ni pre-diccions, vivim doncs, en la incertesa del moment i de la nostra capacitat de donar resposta única a la demanda singular de cada infant. Per això la feina del mestre no pot tenir res a veure ni amb la monotonia ni amb l’avorriment i també per això, en acabar la jornada laboral estem tan cansats. I com que jo no us vull ni avorrir ni cansar més, acabo.

5.FINAL

Des de fa temps m’amoïna el vocabulari que està envaïnt el món educatiu, no oblidem que el vocabulari conforma, és a dir crea una realitat i defineix un pensament i que mai és innocent. Paraules que són pròpies del món empresarial, de la societat del consum han ocupat el llenguatge educatiu i han convertint l’educació en un objecte mercantil: competència, rendiment, resultat, eficàcia, èxit, excel•lènia. Front a aquestes proposo les que he anat subratllant en aquesta estona i us convido a que en la vostra escola trobeu les que us facin ser qui voleu ser, jo de moment em quedo entre d’altres amb: confiança, pausa, moviment, interpretació, creació, excentricitat (si voleu subjuntiu), singular (si voleu justícia).
Un personatge d’una novel•la d’Amos Oz afirma que una vida que valgui la pena ser viscuda necessita de tres factors que necessàriament s’han de donar de forma simultània, és a dir que si en falla un els altres tres no es poden donar: desig, alegria i compassió. Us desitjo que com a mínim en la vostra feina no us en falti mai cap dels tres.
Moltes gràcies.

Jordi Canelles