Handke mostra constantment en l’escriptura la insatisfacció amb el llenguatge rebut, la crítica constant dels clixés, la recerca minuciosa i gairebé maníaca d’un llenguatge en el qual les coses puguin aparèixer en la seva puresa, l’esforç enorme perquè les coses, fins i tot les més banals, les més quotidianes, les més simples, no se’ns donin ja falsificades per aquests esquemes fossilitzats de percepcióque, precisament per ser convencionals, ens proporcionen una falsa sensació de realitat. L’escriptura de Handke para l’atenció a allò que encara no ha estat descrit, a experiències encara no registrades, a formes encara inèdites que tremolen a les escletxes de silenci que s’obren de vegades en el sobtat apartar-se d’un llenguatge que s’ha tornat hostil i inexpressiu. (…)

El llenguatge que es pot transmetre és el de l’experiència intimidatòria del llenguatge, però al de l’experiència íntima només t’hi pots iniciar intimament, és a dir, amb tots els balboteigs, les al·lusions, els dubtes, les dificultats, els tremolors de veu, els tons i els silencis que bateguen en un llenguatge insegur, inquiet, sempre a punt de trenbcar-se, de defallir.

Perquè el llenguatge recuperi la intimitat perduda o, simplement, perquè el llenguatge simplement parli és necessari primer trencar aquest llenguatge segur i assegurat dels que saben el que diuen, dels que parlen amb arrogància, dels que parlen com déu mana i diuen el que diu tothom, d’aquests que se’ls pot escoltar i obeir però als quals no es pot estimar. PEr això “només puc estimar els que tenen un llenguatge insegur; i vull fer insegur el llenguatge d’aquells que m’agraden”

Jorge Larrosa