Podeu entrar les vostres experiències com a “comentaris” a aquesta:
“Un dia estava nedant a la piscina petita de Can Felipa quan de repent va arribar un grup de persones
discapacitades. Al principi vam compartir l’espai tranquil·lament, fins que un d’ells es va llençar a sobre
meu i semblava que mai tornaria a deixar-me anar. “I ara què faig?!!!” No vaig saber reaccionar, vaig
sentir… por, vergonya?…”
Una vez, en un teatro, vino al camerino un joven con evidente Síndrome de Dawn. Se acercó a mí y me dijo “Me gusta mucho como lo has hecho! Vengo todas las noches a verte!” ……….era la única función que hicimos en ese Teatro……….. Lo primero que sentí fué vergüenza, que raro no? Vergüenza de qué? Todavía hoy le sigo dando vueltas………
situacions:
– una invident per la Gran Via a l’alçada de Sardenya, on no hi ha paviment diferenciat per indicar els passos de vianants. La dona fa cops de bastó desorientada i comença a escridassar preguntant si es troba a l’alçada del pas de vianants. Algunes persones s’espanten i s’allunyen d’ella, pensant que està boja perquè crida i aixeca el bastó d’una forma estranya.
– veig a IKEA un noi que porta dues pròtesis a les cames, i vesteix amb pantalons curts per tant em penso que té un aspecte robòtic. Suposo que es tracta de part de la seva acceptació personal, el fet de mostrar a tothom la seva situació, però a mi em deixa trasbalsada…
– a les oficines de PriceWaterhouseCoopers de Barcelona hi ha una noia amb síndrome de Down a recepció que ens acompanya a l’ascensor fins a la sala de reunions. Li començo a preguntar si està contenta amb la seva feina i em respon que sí, que molt. Trobo que està bé fer aquest tipus de preguntes, però si no hagués tingut cap discapacitat no l’hagués preguntat res, i no sé si cal fer un tractament ‘diferencial’ o no.
– tinc un amic que acompanya discapacitats intel·lectuals els caps de setmana per sortir de festa, anar al cinema, etc. Em sorprèn molt positivament que hi hagi aquest tipus de servei d’acompanyament i penso, és clar, els discapacitats també han de poder gaudir de l’oferta de lleure, poden tenir parella, estar tristos, alegres, etc. I m’agrada molt que siguin les pròpies famílies que impulsen aquest tipus de sortides. Em sorprèn el fet que els discapacitats al cap i a la fi fan una vida ‘normalitzada’.
Un dia a la sortida de l’escola, amb el meu fill, ens varem creuar amb un dels seus companys i ell em va comentar que aquell alumne li feia por. Jo en veure que es tractava d’un dels alumnes descapacitats em va saber molt greu i de seguida li vaig deixar anar el discurs de que no ha de tenir por…, que son nens igual que ell…, etc… Quan vaig acabar s’em va quedar mirant i em va dir: “Es que jo tinc por perque quan estavem a P4 va pegar a un nen”. Ostres, era aixó, una raó molt lógica. Em va quedar molt clar, ell no el veia com algú diferent el problema era/es meu.
Sovint parlem de discapacitat però ens hem plantejat mai què entenem per capacitats?, les nostres capacitats les tenim desenvolupades?
Fa temps vaig decidir dedicar-me a món de les persones amb afectacions. Els motius són molt diversos però un d’ells es que són persones que tenen desenvolupades un alt grau d’alteritat, a grans trets, podríem dir que la seva perspectiva no és jeràrquica sinó horitzontal, la qual cosa evidencia una realitat concreta.
Tinc una tieta que presenta la trisomia 21, síndrome dedown. Un amic que, degut a patir una aniòxia (falta d’oxigen) al nèixer (quan estava a l’incubadora)té “afectades” les dues extremitats inferiors. Un amic que patix una afectació motriu, un atre que segons sembla té un retard maduratiu.
El cas es que quan treballava a la fàbrica tenia un company, el Josele, que sempre t’alegrava el dia cantant cançons, explicant-te xistes i, en definitiva fent que la jornada laboral fos més agradable. Ell com tots els altres es concentrava en la feina, tenia el seu propi ritme de treball com la resta. Tot i així rebia, en certes ocasions, frases un xic despectives però ell, més que ningú, tenia l’habilitat de fer “orelles sordes” i tornar-los la pilota xiulant alguna cançó. Ell tenia tota la paciència de món però jo no podia aguantar més aquella situació: ningú es mereix que el tractin despectivment. Un bon dia el gerent de l’empesa li va dir que realitzés la feina d’una determinada manera, ell així ho va fer però evidentment això suposava que el seu ritme de treball disminuís ja que la feina encomanda requeria més precisió. al veure que se li acumulava la feina el va escridassar: ell va actuar com si li fós indiferent, jo vaig rebentar.
Ningú de la fàbrica rebia cap reprimenda encara que la seva feina fos menys acurada o que el seu rendiment fos menys elevat que el del Josele. així doncs, on es situava la diferència? per què el Josele podia ser tractat d’una manera diferent a la resta? potser el motiu es troba en que el Josele té “retràs mental” o potser que no és la pròpia “discapacitat” la que discapacita sinó, molt sovint, la societat.
Fa uns quants anys vaig tenir la oportunitat de realitzar unes vacances amb un grup de persones del centre ANFFAS (http://www.anffas.net/Page.asp) de Florència. Les vacances van consistir en una estada a Rimini ciutat de llargues platges situada al Nord Est d’Itàlia.
Era el primer cop que realitzava una experiència d’aquest tipus i estava realment nerviosa. Les situacions van ser múltiples doncs vam conviure dies i nits plegats. El grup estava fora del seu context habitual (un hotel) i ells mateixos també havien de canviar el seu hàbits: Lluny de la seva família, anar a platges plenes de turistes, sortir a ballar en una discoteca. L’experiència va representar una novetat per a tots. El que vaig notar es que a mesura que anaven passant els dies tots ens anàvem adaptant a la nova situació i ens anàvem compenetrant i acceptant mútuament. Crec que el sentiment de por, de rebuig, de fòbia, sorgeix davant lo desconegut. Hauríem de poder conviure per tal de que la integració fos plena.