Si quan parlem d’un món més sostenible, de seguida ens venen al cap “les tres R” (reduir, reutilitzar i reciclar), quan parlem d’una escola més sostenible, més sana i amb més sentit ens hauríem de referir a “les cinc C” : comunicació, col·laboració, creativitat, crítica, a més de la cinquena sense la qual les anteriors possiblement no tindrien cap valor: compromís.
Intentarem preguntar-nos en aquest article, quin sentit li donem a cadascun d’aquests conceptes i ho farem en dos plans, en la mirada posada en dos focus: en el que s’esdevé a l’aula per un cantó i en el paper del mestre, del claustre i de l’equip directiu per un altre. És a dir, caldria que ens plantegéssim com els mestres fan que a les seves aules aquestes paraules estiguin presents en cadascuna de les accions que duen a terme amb els infants i com els equips directius propicien que en el si de la comunitat educativa (i molt especialment en el claustre) imperi la comunicació, la col·laboració, la creativitat, la crítica i el compromís.
Comunicació
El conegut esquema de l’acte comunicatiu que estableix un emissor, un missatge, un codi, un canal i un receptor o com a molt múltiples receptors, en els nostres dies ha perdut quasi tot el sentit. Si la nostra societat té alguna característica nova, aquesta ve en gran part determinada pel fet que avui en dia quasi tothom (caldria veure quines bosses de marginació hi ha en aquest sentit) pot esdevenir emissor d’informació. Internet amb les xarxes socials, corpus de coneixement basats en enciclopèdies tipus wikipedia, blocs temàtics… han convertit el món de la circulació de la informació en un aspecte absolutament rellevant i que en un principi ens pot fer pensar que ens situa a tots i totes en un mateix pla. Hi ha però algunes qüestions que ens inquieten: ¿És cert que en una comunitat (ja sigui vivencial, presencial o virtual) tothom disposa del mateix tipus d’informació a comunicar?, és cert que tothom té la mateixa competència comunicativa? Dit d’una altra manera, és cert que els diàlegs que establim són en condicions d’igualtat?, hi ha alguna situació real on es compleixin les tres condicions que estableix Habermas pel diàleg; reciprocitat, simetria i competència comunicativa,? Nosaltres creiem que no i que per tant caldrà estar molt atents a les condicions i als contextos que creem a l’escola (per part dels mestres dins a l’aula amb els alumnes, per part dels equips directius en el claustre amb els mestres i en la comunitat amb les famílies) per tal de compensar la manca de reciprocitat, l’asimetria i les grans diferències en la competència comunicativa dels diversos subjectes de l’acte comunicatiu.
Un altre aspecte que cal tenir present alhora de repensar la comunicació en els contextos educatius, és pensar què volem comunicar: idees, fets, processos, resultats, intencions, emocions, sentiments, conceptes, camins, fites… Tot pot tenir el seu valor, tot ha de tenir la seva cabuda i tot té el seu propi llenguatge. Escapçar-ne algun pot voler dir limitar la capacitat comunicativa de les persones o dels grups. Què afavorim que comuniquin els nostres alumnes a les aules?, què deixem que comuniquin els mestres en el treball d’equip?, què permetem expressar, i sobretot de quina manera, a les famílies?
Sembla una obvietat recordar que el que verbalitzem no és el que comuniquem. Els climes que acompanyen l’acte comunicatiu, el llenguatge gestual, corporal, la coherència entre el pensat, el sentit, el dit i el fet parlen, comuniquen molt més del que diem. És doncs, indispensable a l’escola tenir una especial cura a tot el que acompanya els diversos actes comunicatius.
Col·laboració
Col·laborar de cum laborum, treballar amb. De quina altra manera es pot treballar a l’escola si no? Fa poc es va presentar un projecte arquitectònic per a la construcció d’una nova escola. En una de les plantes del futur edifici hi havia projectats sis despatxos individuals amb una taula i dues cadires i cap sala de mestres ! És evident que l’arquitecte desconeixia absolutament com es treballa en una escola. Els Robinson Crusoe no existeixen en la nostra societat, o bé si existeixen estan cridats al fracàs fins que no els apareix Divendres. No es pot pensar sol, com ja no es pot treballar sol o aprendre sol. Habilitats indispensables per navegar en els nostres dies i tenir un mínim de garanties de sobreviure són la capacitat d’escoltar, de pactar, de negociar, d’arribar a acords, de construir amb l’altre allò que mai podrem construir sols.
Que ningú, ni cap mestre, ni cap infant, delegui la seva responsabilitat en el grup, al contrari, que cadascuna de les persones que conformen la comunitat educativa es responsabilitzi del col·lectiu. Per això ens cal trobar el just equilibri entre l’autonomia personal i la interdependència, saber que des de la responsabilitat personal, des dels posicionaments i preses de decisions pròpies, no som més que un nòdul en una complexa xarxa de relacions que configura una cultura comuna. Un cultura però, que no ens engull, sinó que ens reconeix personalment.
Ningú sembla que discuteixi la necessitat del treball cooperatiu a les aules, però només cal fer un cop d’ull al sistema educatiu per veure que a vegades això només és una façana. Les tan conegudes proves de nivell a 6è només són individuals no hi ha cap mesura objectiva, cap prova del treball cooperatiu, els informes que elaborem a les escoles per a les famílies, quantes vegades parlen dels processos grupals?, encara podríem trobar treballs col·laboratius entre mestres, caldria però aprofundir sobre la seva qualitat i tot i amb això quants mestres encara pensen en la seva aula, en els seus alumnes com petits reialmes on poc hi tenen a dir o a veure la resta de companys i companyes. El treball col·laboratiu amb les famílies, tret d’alguna rellevant experiència de comunitat d’aprenentatge, segueix essent un repte que a moltes escoles i a molts mestres els costa d’assumir.
Creativitat.
A l’escola ens cal ser capaços de crear contextos creatius per tal de generar experiències creatives. És a dir, hem d’aconseguir tenir més i millors idees originals i noves per a relacionar-nos amb el món. Massa sovint associem la creativitat a àmbits relacionats amb l’art, amb la comunicació o amb l’expressió. Fóra bo considerar que la creativitat es dóna ens tots els camps de la vida humana perquè en el fons el que pretenem és trobar una mirada particular a allò que és comú, és donar un nou sentit, fer una particular interpretació d’allò que ens envolta. Es tracta de sortir de l’automàtic per tenir un diàleg amb la vida, trencar el que hauria de ser, inventar amb la pròpia vida. És estar present, respectar-se un mateix. Generar experiències. La cultura és un espai, un entorn, un sistema, podríem dir-ne un logos, on comunicar-nos per perpetuar i transformar sistemes simbòlics que donen sentit al món, és només en la cultura doncs, que podem projectar les nostres experiències creatives. L’escola esdevé en aquest sentit, un espai de construcció cultural.
La feina del mestre, la dinàmica dels claustres o dels equips de treball en una escola han d’estar permanentment tenyits d’aquesta voluntat de buscar noves mirades, nous enfocaments, noves interpretacions a allò que fem dia a dia, trimestre a trimestre, curs a curs a l’escola. El repte dels equips directius hauria de ser propiciar que els equips docents, i la comunitat educativa en el seu conjunt se senti no només respectada sinó impel·lida a actuar creativament, a tenir el coratge de buscar noves mirades, de dur a terme noves accions que permetin dotar de sentit el context on vivim.
Aquesta necessitat creativa neix de la nostra disconformitat amb el món, del difícil encaix que representa viure i conviure en un entorn que no és el millor dels desitjables, és assumir les limitacions “d’aquesta nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria”, és a dir, la capacitat, o potser podríem dir la voluntat creativa, neix de la capacitat o de la voluntat crítica.
Crítica
Necessitem a les nostres escoles, perquè ho necessita la nostra societat, l’art de la crítica o la kritiké teckhne, com en deien els antics grecs. És a dir, es tracta de l’art de trobar criteris per a poder respondre amb eficiència intel·lectual i ètica el caràcter contingent de l’existència humana. Aquesta facultat (o aquesta competència, ara que tant es parla de competència), és la que necessiten els ciutadans i ciutadanes que vulguin fer del seu món un món encara habitable.
Hem utilitzat la paraula art perquè ens agrada el seu caràcter de coneixement subjectiu, d’apropiació interpretativa de la realitat, però també pel que demana de domini d’una certa tècnica que pren sentit precisament quan la persona és capaç d’alliberar-se’n. Per això aquest equilibri entre tècnica i art o entre coneixement i interpretació ha de ser present en les intencions pedagògiques dels educadors i dels equips directius.
No totes les opinions són respectables. Ho són les persones, no el que diuen o el que pensen. Les idees són per discutir-les, per argumentar-les i per rebatre-les. No totes les opinions valen igual, n’hi ha d’informades, de fonamentades, de ben construïdes, de sòlides i n’hi ha que grinyolen en la seva fonamentació, en els arguments sobre els quals pretenen sostenir-se, en els coneixements on se sustenten i n’hi ha de simplement reprovables èticament. Discernir entre unes i altres és una tasca fonamental a dur a terme a l’escola.
Possiblement avui més que mai la funció de l’escola és ensenyar a llegir. En el sentit profund de la paraula. No “ensenyar de lletra” com es deia fa anys, sinó d’ensenyar al nostre alumnat maneres d’interpretar el món que els ha tocat viure, per tal que puguin aprendre a fer-se’l seu. I aquesta forma d’ensenyar a llegir el món només es pot mostrar des de l’experiència i la vivència personal, per això cal que ens plantegem que sovint demanem als nostres alumnes que facin allò que nosaltres no fem mai, en aquest cas que siguin lectors quan els adults que els acompanyem en el seu trajecte vital no llegim gairebé mai. Dit d’una altra manera, alumnes crítics perquè conviuen amb adults crítics, perquè van a una escola crítica.
Compromís
Si la crítica no va acompanyada del compromís, pot esdevenir “cotilleig” i xafarderia. Igual passaria amb la creativitat, tenir idees millors i noves està bé, però si no es transformen en accions no deixen de ser ocurrències.
L’educació demana reflexió, però és acció (i passió). El repte (dels equips directius envers els mestres i la comunitat educativa, dels mestres envers els alumnes) està en mostrar la necessitat a cadascuna de les persones de l’escola, d’actuar responsablement per a deixar empremta en l’obra col·lectiva, en aportar la pròpia veu al conjunt coral. És a dir, a saber que sense el treball responsable de cadascú no té sentit l’escola, ni la ciutat de la qual formem part. És més, l’escola i la polis existeixen perquè hi ha persones concretes que s’hi han compromès.
En els nostres temps postmoderns sembla que les utopies ja no hi caben, ara bé, si l’educació no té un desig utòpic de transformació, perd el seu sentit de ser i fàcilment pot esdevenir una eina al servei d’interessos productius i economicistes. Per això creiem que cal el compromís de cadascuna de les persones que ens dediquem al món educatiu per tal que les escoles tinguin sentit, perquè els gestos repetits i quotidians que fem a les nostres aules tinguin el valor que volem que tinguin i això només ho aconseguim des del treball compromès i esperançat.
Comunicació, col·laboració, creativitat, crítica i compromís. Cinc paraules que poden ajudar-nos a donar sentit i valor a allò que volem que s’esdevingui en les nostres escoles. De la manera com cadascú es posicioni davant d’elles dependrà en bona mesura la forma que adquireix la nostra tasca educativa. Els mestres, amb la seva mirada i amb la seva acció a l’aula, i els equips directius, amb la seva capacitat de fer-les presents en el dia a dia de l’escola, no podem defugir l’exigència a la que ens menen aquests mots.
Jordi Canelles
Maig 2010