Una migdiada de dotze anys
Carles Capdevila / Periodista
Educar deu ser una cosa semblant a espavilar els marrecs i frenar els adolescents. Just al contrari del que fem: no és estrany veure nanos de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és veure’n de catorze sense hora de tornar a casa.
N’hem dit sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l’insti sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s’ha passat a la coca.
Sorprèn que hi hagi tanta literatura mèdica i psicopedagògica per afrontar l’embaràs, el part i el primer any de vida, i es faci un buit fins als llibres de socors per a pares d’adolescents de títols suggerents com El meu fill em pega o El meu fill es droga. Els nens d’entre dos i dotze anys no tenen qui els escrigui.
Des que abandonen el bolquer (ja era hora!) fins que arriben les compreses (i que durin), des que els desenganxes del xumet fins que t’ensumes que s’han enganxat al tabac, els pares fem una cosa fantàstica: descansem. Reposem forces de l’estrès d’haver-los parit i ensenyat a caminar i ens en desentenem fins que tocarà anar-los a buscar de matinada a la disco. Ara que per fi tornem a poder dormir, i fins que la por a l’accident de moto ens torni a desvetllar, fem una migdiada educativa de deu o dotze anys.
Algú s’esgarrifarà pensant que aquest període és precisament el moment clau per educar-los. Tranquil, que per alguna cosa els portem a l’escola. I si arriben immadurs a primer d’ESO que ningú no pateixi, allà els esperen els colfllegues de batxillerat que ens els sobreespavilaran en un curs i mig, màxim dos. Al model de pares que sobreprotegeix els petits i abandona els adolescents ningú no els podrà acusar d’haver fracassat educant els seus fills. No ho han ni intentat.
Els mestres fan alguna cosa més que vaga o vacances, i l’educació és bastant més que un problema.
Demano perdó tres vegades: per col·locar en un títol tres paraules tan cursis i passades de moda, per fer-ho per parlar dels mestres, i, sobretot perquè la meva idea és -ho sento-parlar-ne bé.
Sé que la meva doble condició de pare i periodista, tan radical que les seves sigles són PP, em convida a criticar-los per fer massa vacances (com a pare) i em suggereix que parli de temes importants, com la llei d’educació (és el mínim que li escauria a un periodista aquesta setmana).
Però n’estic fart que la paraula més utilitzada al costat d’escola sigui -fracàs” i al davant d’educació hi acostumi a aparèixer sempre el concepte -problema”, i que -mestre” acostumi a compartir titular amb -vaga”. L’escola fa alguna cosa més que fracassar, els mestres fan alguna cosa més que fer vaga (i vacances) i l’educació és bastant més que un problema. De fet és l’única solució, però això ens ho tenim molt calladet, no fos cas.
El meu procés, íntim i personal, ha estat el següent: vaig començar sent pare, a partir dels meus fills vaig aprendre a estimar-me el fet educatiu, la feina de criar-los, d’encarrilar-los, i, ves per on, ara m’estimo els mestres, els meus còmplices. Com no m’he d’estimar una gent que es dedica a educar els meus fills?
Per això em dol que es malparli per sistema dels meus estimats mestres, que no són tots els que cobren per fer-ne, és clar, sinó els que en són, els que sumen a la professió les tres paraules del títol, els que mentre molts pares se’ls imaginen en una platja de Hawaii són tancats en alguna escola d’estiu, fent formació, buscant eines noves, mètodes més adequats.
Us desitjo que aprofiteu aquests dies per rearmar-vos moralment. Perquè cal molta moral per ser mestre. Moral en el sentit dels valors i moral per afrontar un dia a dia feixuc sense sentir l’estima i la confiança imprescindibles. Ni els de la societat en general, i a vegades ni tan sols els dels pares que us transferim la canalla però no l’autoritat.
¿Us imagineu un país que deixés el seu material més sensible, les criatures, en els seus anys més importants, dels zero als setze, i amb la missió més decisiva, formar-los, en mans d’unes persones en qui no confia?
Les lleis passen, i les pissarres deixen d’embrutar-nos els dits de guix per convertir-se en digitals. Però la força i influència d’un bon mestre sempre marcarà la diferència. El que és capaç de penjar la motxilla d’un desànim justificat al costat de les motxilles dels alumnes i, ja alliberat de pes, assumeix de bon humor que no serà recordat pel que li toca ensenyar-los, sinó pel que aprendran d’ell.
Carles Capdevila
M’ha agradaria afegir a aquest escrit tan adient, que la meva experiència a l’escola La Llacuna, és que tenim la sort de que el equip directiu i de mestres, dediquen molt de temps a la seva formació, capacitació I actualització pedagògica.
La prova és que tots el dilluns per la tarda es dediquen a fer formació. A més a més de la formació addicional que fan. Jo no sé si les famílies realment s’ha adonen de la extraordinària feina del mestres. Planificar, crear, innovar, escoltar, adaptar-se a las noves situacions de la classe i de cadascú dels seus estudiants (al nens no són números a la Escola Llacuna, cadascú és una persona diferent i els mestres atenen a les seves necessitats col•lectives e individuals). Es molta la feina.
A més a més, la clara intenció de obrir la escola a les famílies, de escoltar, de debatir de consensuar (el exemple més clar ha estat la decisió de no canviar l’horari escolar) es també més feina.
I jo crec que el mestres ten ben merescudes les seves vacances (part de aquestes vacances és mes feina i són per la seva formació). De fet, s’hauria de plantejar, espais i temps per la “recreació” dels mestres (ioga o qualsevol activitat pel descans i la recuperació d’energia dels mestres). No oblidem que tenen la més important missió: educar els nostres fills.
Voldria fer una reflexió a les famílies: Posem la energia per construir l’escola, una construcció positiva. No perdem el temps, ni el nostre, ni els de l’escola ni el de nostres fills en accions que no siguin constructives”. Tenim la sort de tenir una escola on el débat i el diàleg és propiciat per la escola mateixa. Tenim la sort de tenir una escola que fa viva la democràcia.
M’he emocianat un dia que el meu fill de tant sol 6 anys volia posar a votació familiar un tema de casa. Això, es una escola viva. Una escola que té un Consell de Petits que és reuneix amb els mestres I director. Una escola que ensenya que el camí és el diàleg sincer, el debat. Una escola que ensenya des de l’accionar.
Paula Cravello
Mare de l’Ignacio Jamardo (1º B)
Moltes gràcies.
Jordi C.
REFLEXIÓ SOBRE LA FEINA DELS MESTRES
(Després de llegir el escrit del Carles Capdevile “Els mestres fan alguna cosa més que vaga o vacances, i l’educació és bastant més que un problema”, publicat a la web de l’escola.)
Tenim la sort de que l’equip directiu i de mestres de l’escola La Llacuna, dediquen molt de temps a la seva formació, capacitació i actualització pedagògica.
La prova és que tots el dilluns per la tarda es dediquen a fer formació, a més a més de la formació addicional que fan. Jo no sé si les famílies realment s’ha adonen de la extraordinària feina del mestres. Planificar, crear, innovar, escoltar, adaptar-se a les noves situacions de la classe i de cadascú dels seus estudiants (al nens no són números a l’escola La Llacuna, cadascú és una persona diferent i els mestres atenen a les seves necessitats col•lectives e individuals). Es molta la feina.
A més a més, la clara intenció de obrir l’escola a les famílies, de escoltar, de debatir de consensuar (el exemple més clar ha estat la decisió de no canviar l’horari escolar) és també més feina.
I jo crec que el mestres tenen ben merescudes les seves vacances (part de aquestes vacances és mes feina i són per la seva formació). De fet, s’hauria de plantejar, espais i temps per la “recreació” dels mestres (ioga o qualsevol activitat pel descans i la recuperació d’energia dels mestres). No oblidem que tenen la més important missió: educar els nostres fills.
Voldria fer una reflexió a les famílies: Posem l’energia per construir l’escola, una construcció positiva. No perdem el temps, ni el nostre, ni els de l’escola ni el de nostres fills en accions que no siguin constructives. Tenim la sort de tenir una escola on el débat i el diàleg és propiciat per la escola mateixa. Tenim la sort de tenir una escola que fa viva la democràcia.
M’he emocianat un dia que el meu fill de tant sol 6 anys volia posar a votació familiar un tema de casa. Això, es una escola viva. Una escola que té un Consell de Petits que és reuneix amb els mestres i el director. Una escola que ensenya que el camí és el diàleg sincer, el debat. Una escola que ensenya des de l’accionar.
Paula Cravello
Mare de l’Ignacio Jamardo (1º B)