L’Ángelica Sátiro i en Félix de Castro ens han fet arribar una proposta didàctica per a treballar l’exposició Diàleg visual Catalunya – Brasil.

Ens sembla interessant reproduir un fragment que parla del diàleg per a poder-lo compartir amb tots vosaltres.

Diàleg

El diàleg no és una conversa espontània, no implica perdedors ni guanyadors, no suposa presa de decisions. Tampoc no busca només escoltar diferents perspectives, ni en té prou amb entendre i convèncer-se del valor d’una idea. Implica explorar conjuntament idees tot partint del respecte, del coneixement i de la comprensió mútua. Per aprofundir en aquesta idea mostrem les característiques fonamentals del diàleg.

– Construeix un espai “entre”. Etimològicament, la paraula diàleg ve de dues paraules gregues, dia i logos, i significa que algun cosa circula entre dues racionalitats. És a dir, els humans involucrats són vistos des de la seva dignitat d’éssers capaços de pensar, argumentar, escoltar i parlar raonablement. Degut a aquestes capacitats, són éssers en situació d’intercanvi i no de jerarquia.

– Es manifesta com a mancança. Es fàcil adonar-se de la mancança de diàleg a les nostres societats. Normalment, uns parlen i d’altres escolten, tant a les famílies i a les escoles com a les organitzacions públiques, polítiques i acadèmiques. Existeix un gran monòleg generalitzat. Segons Hannah Arendt, filòsofa contemporània “on impera la violència amb caràcter absolut, tot i tots han de guardar silenci“. Tant si volem superar la violència absolutista com el dogmatisme, és necessari trencar el silenci i superar aquesta carència de comunicació i d’intercanvi ciutadà. I com no és possible aprendre a dialogar escoltant monòlegs, l’única forma de suplir aquesta mancança és generant espais dialògics.

– Rescata el valor de la paraula. Plató creia que la paraula era un pharmakon, paraula grega que significava tres coses: remei, verí i cosmètic. Cosmètic quan s’utilitza per manipular, dissimular, ocultar. Verí quan la seva utilització és destructiva, nociva, agressiva. I remei quan ens cura de la nostra pròpia ignorància i ens ajuda a ampliar la consciència que tenim de nosaltres mateixos i del món. El diàleg és una forma curativa d’utilitzar la paraula. Segons Federico Mayor Zaragoza a La fuerza de la palabra: “La paraula porta implícita la idea de diàleg, de nexe racional amb el proïsme, fa que sigui un mecanisme vinculant, una potència de socialització”. Les paraules són poderoses, no només perquè tenen poder per destruir i construir realitat, sinó perquè són nuclis de significats, síntesis, símbols i valors que interpreten tot allò que ens envolta dintre i fora de nosaltres mateixos. I, perquè en l’intercanvi del diàleg, els humans donen sentit a la seva experiència com a humans i com a ciutadans.

–És tenir cura. Dialogar implica descobrir com tenir cura de l’altre i de si mateix, i permetre que els altres ens cuidin. Segons el filòsof brasiler Leonardo Boff, la cura permet la revolució de la tendresa per fer sorgir un ésser humà complex, sensible, solidari, cordial i connectat amb tot i tots a l’univers. Tenir cura és estar atent a les necessitats en el moment en que es mostren. Com deia Sòfocles: “quan les hores decisives passen, és inútil córrer per agafar-les”.

– És lluita respectuosa. El diàleg és una invitació per afrontar les diferències i aprendre a créixer amb elles i això ni és fàcil, ni simple, ni senzill. Quan es presenten les diferències en un diàleg cal confrontar amb fermesa les idees que són presentades pels altres, però no per això s’ha d’intentar destruir les persones que les defensen. És una “lluita” raonable entre arguments i raons, no una lluita entre persones que han de vèncer destruint els altres. El diàleg és una relació guanya-guanya, en la qual els guanys d’alguns no poden significar la pèrdua dels altres. Tots guanyen quan aprenen a treure partit positiu de les diferències i es permeten enriquir-se amb perspectives diferents.

– Implica reciprocitat. Ser recíproc vol dir tenir en compte els altres i alhora que els altres em tinguin em compte. És respecte mutu, reconeixement de la dignitat de cadascú.

– És mirall. Cadascú es veu a través de la mirada i de la paraula de l’altre, mentre li ofereix una visió i un discurs sobre si mateix. El diàleg fa de mirall per cada individu, per les relacions interpersonals i per la col·lectivitat que s’esforça en veure’s a si mateixa.

– És com la respiració. És com l’aire que entra, surt, circula, neteja, desbloqueja i salva els que s’ofeguen. És com obrir finestres i fer circular sentits i significats entre els interessats en seguir vius. Diu David Bohm: “el diàleg no està vinculat a la veritat sinó al significat i aquests no és resultat d’una opció individual sinó d’una construcció social.” És l’aire que es respira de forma compartida i defineix els sentits i significats de la vida social. Les diferents instàncies socials són l’expressió d’un significat compartit i quan aquest es dilueix tenim una societat buida de sentit, som orfes (individus i grups) de significat i s’imposa la violència com a mecanisme privilegiat per la realització de la voluntat individual o col·lectiva.” De la mateixa manera que l’aire és vital per la vida dels humans, el diàleg ho és per la vida social i per la participació ciutadana. A més, el diàleg és “aire” per la ment que es desenvolupa mentre escolta i posa veu a les idees que tramen un diàleg. Cal aprendre a respirar dialògicament.

– És com l’agulla, el fil i l’acte de cosir. En dialogar les persones poden construir la xarxa de significats d’allò que pensen, parlen, senten i perceben. El diàleg no és un exercici discursiu i/o contemplatiu, sinó generatiu. Existeix diàleg quan aquesta xarxa de significats compartits aconsegueix transformar el pensament col·lectiu. Segons David Bohmn: “el diàleg cerca penetrar en el procés de pensament i transformar el procés del pensament col·lectiu.”

En resum, el diàleg és un procés creatiu. L’aspecte generatiu del diàleg marca el seu caràcter creatiu, perquè actua en el procés de pensar. Mentre les idees s’estructuren en forma de discurs i d’escolta atenta, transforma els humans. No es tracta d’intercanviar informacions sinó de transformar el pensament, és a dir, de construir nous significats que integrin expectatives diferents, tot i que a voltes contradictòries. Es tracta de generar la xarxa de significats que ajudarà a construir un imaginari col·lectiu sobre alguna cosa, a partir de les aportacions de les diferents veus que hi participin. Per això és un exercici obert de flexibilitat i implica originalitat.

És una obra oberta, perquè un bon diàleg no s’acaba en si mateix i

sempre crea espai per la continuïtat. Sempre hi ha més de què parlar quan se sent que existeix una escolta activa, una ampliació i/o aprofundiment d’allò que es parla. No es sacia mai del tot, és desig de seguir pensant que es reinstaura i que mou qui vol nodrir-lo.  Exercita la flexibilitat, perquè ser flexible implica no actuar, ni pensar, ni jutjar amb rigidesa. Quan algú desenvolupa la flexibilitat com a valor, no jutja precipitadament ni s’apega a les seves seguretats i certeses. Ser flexible implica buscar distintes alternatives per afrontar els problemes. I implica originalitat ja que la utilització de la capacitat creativa suposa la producció de la novetat i del desenvolupament de coses/idees diferents i inusuals. Pensar en idees que ningú mai no ha pensat es fer/produir quelcom diferent. L’originalitat permet trobar respostes i sortides innovadores a problemes. Dialogar es buscar aquesta originalitat de manera constant.