D’on partim.
Fóra bo que en aquests temps, que de nou es torna a parlar tant de currículum, de competències, de capacitats i rendiments, no oblidéssim que en educació l’important de debò és cada nen i cada nena que estan a les nostres aules. De fet, el discurs educatiu està, sortosament, tenyit del concepte que el centre de l’acció pedagògica ha de ser l’infant.
El que volem plantejar però, en aquest article, no és on posem la mirada sinó des d’on ho fem. Els itineraris es descriuen en funció de la fita, però també es descriuen en funció del lloc de partida. Els camins traçats ens expliquen el que en educació és possiblement el més rellevant, és a dir “el com ho fem”, més que no pas “el què fem”.
L’acció educativa no és més que la voluntat i l’acció de fer-se càrrec de l’altre, voler-ne tenir cura. Per tant, en el cas que ens ocupa, el lloc de partida és el mestre, és a dir, aquell qui té encarregada la cura dels infants. Proposem doncs una mirada al mestre com a origen i condició de l’acte d’educar.