L’alumne invisible
Com si visquéssim 100 anys enrere, l’escola s’articula anteposant els horaris rígids i la uniformitat als mètodes
Les famílies volen comunicació, bona conducta, il.lusió i veure que els seus fills aprenen a gust
- CABA
FERRAN Ruiz Tarragó
El director d’un centre educatiu públic explica la seva feina dient que té dues missions essencials. La primera és assegurar-se que l’important volum de diners dels contribuents posats a la seva disposició es gasten amb la màxima correcció i eficàcia. El director assenyala que pot administrar el pressupost amb autonomia i criteri empresarial, seguint unes directrius nítides que li donen força marge de maniobra. Naturalment, com que el seu és un país democràtic i rigorós, ha de retre comptes de la seva gestió i dels resultats que obté a les autoritats que l’han nomenat.
Per al director, la seva segona missió també és molt clara i taxativa: ha de garantir que en el seu centre es fa efectiu el dret de cada alumne a gaudir d’una bona educació. Aquest dret és inseparable del de cada famí- lia perquè el seu fill o filla sigui atès d’una manera òptima. Els pares tenen dret a esperar del centre docent que posi les màximes expectatives en l’aprenentatge i el desenvolupament personal del seu fill. Per al director, aquest és un dret fonamental, que s’ha de materialitzar sempre, sense excepcions, ja que cada nen només té una oportunitat única i irrepetible de gaudir i aprofitar la seva etapa escolar. No és admissible que un alumne fracassi en els seus aprenentatges perquè l’escola no li proporciona tota l’atenció que necessita. Malauradament, les coses no sempre van bé, però en cap cas és perquè la institució no ha fet tot el que era necessari.
El director afirma que aquest objectiu requereix molt esforç de part seva així com de la resta de l’equip docent, malgrat que treballen en un centre molt ben organitzat, preparat i dotat. Considerant el seu propi paper com a responsable, assenyala que no podria aconseguir els dos objectius si es limités a ser simplement un bon gestor. Pensa que el director d’un centre educatiu és molt més que un executiu o un administrador, ja que ha d’entendre profundament l’educació i ser capaç d’exercir un lideratge pedagògic real i efectiu, així com influir en les pràctiques professionals i en el funcionament de tota l’organització per mirar d’aconseguir que cada alumne aprengui i desenvolupi totes les seves capacitats. Posar l’atenció en l’alumne davant de tot és la missió més important, que justifica la primera. No concep l’una sense l’altra.
FORMULAR
AIXÍels objectius, amb un discurs clar i directe que s’adreça a les persones, és des- afortunadament del tot inhabitual en els debats educatius del nostre país, malgrat que fer de l’èxit de cada alumne el fil conductor de l’evolució del sistema educatiu podria arribar a obtenir un ampli consens social. En els nostres debats, l’alumne com a persona és invisible i només sembla existir com a rerefons, com a matèria primera del treball del professorat i com a justificació de l’existència d’un poderós conglomerat d’agents socials, d’empreses, d’institucions i d’administradors que viuen de l’ensenyament. Els portaveus d’aquests estaments massa sovint parlen de l’alumnat com si fos una entitat abstracta, com un mer input de la indústria educativa.
I, en canvi, en un contrast radical amb la fredor institucional i l’interès comercial o corporatiu, per a mares i pares els fills són el més concret, únic, important i estimat. Pares i mares volen que, a llarg termini, l’educació posi les bases per a l’èxit individual, de manera que siguin capaços de fer-se càrrec de la seva vida amb profit i felicitat. A curt termini, en el dia a dia, les famílies volen comunicació, bon comportament, il.lusió, veure que els seus fills aprenen i que ho fan de gust. Això, que no s’avalua ni es mesura, és tanmateix un element clau del benestar de l’estudiant i de la seva família, i, alhora, el més positiu que un professor pot esperar. Per a l’alumne, ser capaç d’aprendre i gaudir fent-ho és la millor credencial per a les feines riques en coneixement, iniciativa i interacció de les economies avançades.
TOTS
AQUESTStemes preocupen els ciutadans molt més que no pas la selecció dels directors, la gestió dels centres, els objectius educatius de la Unió Europea, la reducció del fracàs escolar, la formació del professorat, l’augment del seu prestigi… Aquests assumptes són importants, però emmascaren tant la necessitat de centrar el debat educatiu en el dret dels alumnes a gaudir d’un entorn d’aprenentatge efectiu i amatent a les seves característiques com la dramàtica incapacitat d’aconseguir-ho amb els actuals plantejaments curriculars, d’organització i gestió. Com si visquéssim 100 anys enrere, la institució escolar s’articula anteposant les matèries d’horaris rígids i la instrucció uniforme als mètodes d’aprenentatge i de seguiment personalitzats, i a potenciar tot l’alumnat atenent la seva àmplia i creixent diversitat.
És molt difícil millorar quan cadascú pensa que està fent el que ha de fer i que són els altres els que han de canviar. Potser aquell director finlandès de qui parlà- vem podria explicar com liderar i gestionar els canvis necessaris per fer visible cada alumne, anteposant a qualsevol altra consideració que es faci efectiu el seu dret a ser objecte d’una atenció exigent i a gaudir de les màximes expectatives i oportunitats.
* Autor de La nueva educación, premi d’Assaig 2006 de la Fundació Everis.
