El Circ del Sol. Desfilada del dimecres 23 de juliol. EXPO Saragossa 2008

L’agost va ser a Catalunya més sec del que és habitual

OCTAVI PLANELLS

Sec, però de calor suportable. Aquest és, en resum, el balanç meteorològic del mes d’agost que va donar dimecres el Servei Meteorològic de Catalunya. El més destacat de l’últim mes va ser l’escassetat de pluges a la majoria de comarques catalanes excepte en algunes zones de la Catalunya central. En conjunt, la precipitació va quedar bastant per sota de la mitjana de referència que utilitza el Servei, que correspon a la mitjana del període comprès entre el 1961 i el 1990.
Les comarques costaneres i prelitorals, la plana de Lleida, el Pirineu occidental i l’interior de la província de Tarragona, van recollir a grans trets uns 20 litres per metre quadrat, encara que algunes zones de la Ribera d’Ebre, el Priorat i les Garrigues no van arribar als cinc litres. Un altre dels aspectes que va destacar el servei de la Generalitat és la irregularitat de les precipitacions, característica de les pluges estiuenques. Així, la quantitat més gran de pluja es va recollir en només tres breus períodes: la tarda del dia 14 i la matinada del 15, el dia 22 –les més generalitzades i abundants, sobretot en zones muntanyoses–, i la nit del 31.
L’única regió on la pluja va excedir la normalitat va ser en bona part de la Catalunya central, sobretot al Solsonès, l’Anoia i la Segarra. Tot i això, la precipitació màxima registrada va ser la del dia 22 a Olot (Garrotxa), amb 68,1 litres per metre quadrat, seguit del Santuari de Queralt (Berguedà), amb 56,9 litres, i Sant Pau de Segúries (Ripollès), amb 56,2, també durant la mateixa jornada.

CALOR NORMAL
La temperatura mitjana a gran part del territori va ser d’entre 20 i 26 graus, registres que no s’aparten dels valors de referència, tret de la zona de la Costa Brava, on aquests van estar al voltant d’un grau per sota de la mitjana. D’aquesta manera, el Servei cataloga el mes d’agost de normal o lleugerament càlid, tret de la fresca excepció.
Entre el 3 i el 7 d’agost una onada de calor va disparar les temperatures, que van tocar sostre el dia 4 amb els 39 graus de Tornabous (Urgell) i Serós (Segrià). La setmana que va seguir a la canícula, el mercuri va baixar de tal manera que el fred va fer acte de presència en zones de muntanya. Llavors les mínimes van ser els -1,8 graus de Boí (Alta Ribagorça) i els -1,7 de Salòria (Pallars Sobirà).

el Periódico. 6/9/2008

elPeriódico.cat. 25/5/2008

LA REPERCUSSIÓ DEL MODEL OCCIDENTAL EN LA CRISI ALIMENTÀRIA

Poseu-vos a dieta

El nostre món pot alimentar 9.000 milions de persones, però no de qualsevol manera

JOSEP Borrell* De sobte hem redescobert la importància de l’agricultura com a sector estratègic de l’economia globalitzada. L’havíem oblidat des que la Revolució Verda va millorar els rendiments i va aturar el creixement de la fam al món. Però ara estem prenent consciència que el màxim desafiament d’aquest segle serà alimentari. I la solució a aquest repte ofereix una gran oportunitat a les terres agrícoles, tal com recordava a Lleida durant el pregó de les festes. Després de 40 anys de tendència a la baixa dels preus dels cereals, dos anys d’un dèficit inferior al 10%, just quan augmentava la demanda dels països emergents i els accidents climàtics havien disminuït els estocs, han provocat una alça dels preus amplificada per l’especulació financera. En aquests moments, 100 milions de persones més es poden afegir als 850 milions de mal nodrits. El 2050, quan la població arribi als 9.000 milions, s’haurà d’alimentar un 50% més d’éssers humans. I la millora del nivell de vida i l’emergència de noves classes mitjanes en països de gran població estan canviant la dieta alimentària i la demanda agrícola. A la Xina, per exemple, la població urbana, que augmenta en 15 milions o 20 milions de persones a l’any, consumeix tres vegades més de carn que la rural. Això és així, però s’ha d’anar amb molta cura en com es diu, i evitar confondre culpa amb causa. Pot semblar que responsabilitzem de l’escassetat i de la carestia dels aliments els pobres de la terra que amb prou feines ara poden començar a menjar, no només més, sinó més bé. Així ha passat amb l’agra polèmica entre els Estats Units i l’Índia, que va començar quan el president nord- americà Georges Bush va citar com una de les causes de l’augment de preus la prosperitat de la classe mitjana índia. La resposta va ser recordar-li que els nord- americans consumeixen de mitjana un 50% més de calories que els indis, que amb el que es gasten els nord- americans en liposuccions per eliminar l’excés de greix es podria alimentar l’Àfrica subsahariana, i suggerir-los que es posin a dieta per acabar amb la fam al món. I ÉS CERT, els nord-americans consumeixen 3.770 calories al dia, més que en cap altre país, i els indis, 2.440. També són els que consumeixen més carn de boví per càpita, la que és més costosa de produir en termes d’aigua i calories. De manera que la responsabilitat del problema no es pot atribuir a l’últim que exerceix el dret a l’alimentació, sinó als que fa temps que ho fan en excés. El mateix es pot dir respecte al canvi climàtic, que afectarà dra- màticament els països en desenvolupament quan el problema l’han creat els que van protagonitzar la revolució industrial. Per a la classe política i acadèmica de l’Índia, la seva prosperitat no és la causa de l’actual crisi alimentaria. Hi ha altres raons que són tant o més importants, i totes són responsabilitat dels occidentals: el declivi del dòlar causat per un excés de consum a crèdit, l’augment del preu del petroli que malgastem, l’ús de terra cultivable als Estats Units i a Europa per a la producció de biocombustibles, els tripijocs especulatius del sistema financer que controlem i les subvencions a les exportacions que han destruït la producció agrícola a l’Àfrica. Totes aquestes causes hi influeixen en més o menys mesura, però la irada crida a posar-se a dieta dels indis als nord-americans reflecteix un altre problema: ¿és possible que tota la humanitat adopti una dieta alimentària tan rica en proteïna animal com la nostra? Sembla que no. La producció de carn s’ha multiplicat per cinc des del final de la segona guerra mundial i s’estima que es doblarà els pròxims 20 anys. Però els nostres sistemes de ramaderia industrial ja consumeixen el 60% de la collita mundial de cereals, bàsicament blat de moro i soja, que podrien resoldre de sobres el problema dels 850 milions de desnodrits. SI MALTHUS aixequés el cap es pensaria que la competició pels aliments escassos no és entre éssers humans, sinó entre humans i animals. I, a més a més, ens diria que la producció de carn no és “rendible” en termes de balanç de recursos (terra, aigua, calories vegetals). A la cria i producció d’aliments per al bestiar hi dediquem tres quartes parts de les terres agrícoles mundials, per produir 100 grams de boví fan falta 25.000 litres d’aigua i una caloria d’aquesta carn necessita 17 calories vegetals. Encara que altres carns són menys exigents (per al pollastre i el porc la relació és de 4 a 1), sembla evident que 9.000 milions de persones no poden menjar els 100 quilos de carn a l’any que consumim en el món desenvolupat. I, a més a més, aquest consum de carn és el triple del que aconsella consumir l’Organització Mundial de la Salut i que ens causa diverses malalties relacionades amb la sobrealimentació, com per exemple les cardiovasculars, i els problemes d’obesitat. De manera que l’exigència dels indis als nord-americans perquè es posin a dieta reflecteix molt bé la realitat dels límits físics del nostre món. Un món amb capacitat, en termes de superfície i de tecnologia, per poder alimentar 9.000 milions de persones, però no de qualsevol manera. Aquesta crisi es pot superar, però ens recorda que la nostra manera de viure occidental, la d’una molt petita part de la humanitat que fins ara ha tingut la supremacia política, s’haurà de modificar, de bon grat o per força, perquè no és sostenible en termes ecològics ni polítics. * President de la Comissió de Desenvolupament del Parlament Europeu.

elPeriódico.cat. 10/5/2008 METEOMANIA // ALFRED RODRÍGUEZ PICÓ

HAN ARRIBAT LES PLUGES: Els últims anys, el maig ha estat molt sec

Imatge captada ahir a la tarda a Barcelona. Foto: EFE / XAVIER BERTRAL

Alfred Rodríguez Picó Aquesta vegada no hi ha hagut decepció: la pertorbació ni s’ha desviat, ni s’ha debilitat, ni ha passat de llarg. Per fi un temporal de pluges general com no teníem des de l’abril de l’any passat, encara que esperarem com va evolucionant, perquè fins i tot podria ser una situació tan important com la del maig del 1977, quan les precipitacions van superar els 200 litres per metre quadrat en moltes comarques, amb temporals de llevant de gran intensitat. Últimament els mesos de maig han estat anormalment secs. A la ciutat de Barcelona, la precipitació mitjana per a aquest mes és de 58 litres i el maig de l’any passat només van caure 29 litres; el del 2006, tan sols dos litres; el 2005, 45 litres; el 2004, 30 litres, i el 2003, 48. Mentre escrivim aquestes línies (ahir, a les sis de la tarda), el temps sobre Barcelona presenta tots els símptomes d’un temporal de llevant: uns núvols molt baixos que amaguen Collserola, amb estrats que viatgen a gran velocitat impulsats per un vent del nord-est que s’acosta als 50 quilòmetres per hora al centre de la ciutat i els 70 km/h a l’Observatori Fabra; una pluja espessa que pica les finestres orientades a l’est, i una foscor notable. Per fi els parcs de la ciutat rebran aigua en abundància. Estem molt contents, ja que la pluja també cau amb generositat a les capçaleres dels rius Ter i Llobregat. Aquest cap de setmana, equipats convenientment, poden passejar per algun parc o pel camp o el bosc i compartir amb la natura les propietats vivificadores del temporal. ¡Per fi han arribat les pluges!

elPeriódico.cat. 16/3/2008

METEOMANIA // MÒNICA LÓPEZ

MES DE MARÇ VARIABLE: Els refranys expliquen la inestabilitat

Fort onatge al Cantàbric, dimarts passat.

Mònica López Finalment arriba un mes que està fent exactament el temps que li toca fer. Al mes de març li toca marcejar i, encara que sembli mentida, en el diccionari trobaran la definició de marcejar: “Fer el temps variable propi del mes de març”. Març marceja i boig bogeja. Una de les mostres d’inestabilitat és la facilitat amb què bufa el vent. Una nova prova d’això ha estat el vendaval al Cantàbric: Març, marçot, ronca fins que és mort. Va ser un temporal de l’oest que va batre tots els rècords d’altura d’onades. Aquí el ponent no actua de la mateixa manera. A diferència d’aquella zona, al litoral mediterrani bufa un vent de terra, és a dir, no té recorregut a sobre del mar i per això no aixeca gaire onatge. Hi ha una expressió quotidiana que té el seu origen en aquest fet: A un mismo viento, aquí le dicen bueno y allí malo. (D’un mateix vent, aquí en diuen bo i allà dolent). El vent de l’oest pot arribar aquí sec i molt reescalfat i fer disparar les temperatures: Viento de poniente, viento caliente. (Vent de ponent, vent calent). El cert és que no té bona fama. Un adagi sentencia: De poniente, ni viento ni gente. (De ponent, ni vent ni gent). Fixin-se si és malvat el vent de l’oest que: El ponent, va deixar morir sa mare de talent. Parlant de mares, i per tancar el cercle, explica una llegenda que la mare de març volia anar a rentar roba al safareig. Li va demanar al seu fill si faria bon temps i ell li va contestar que sí. El tercer mes de l’any és tan traïdor que fins i tot a la seva mare li va enviar una pedregada: Març marcer, apedregà sa mare en lo llavaner. ====================================

La producció d’energia eòlica arriba a un nou rècord

EL PERIÓDICO. 5/3/2008 La producció d’energia eòlica va aconseguir ahir un nou màxim de potència instantània, al generar 10.032 megawatts, cosa que va representar el 28% de la demanda elèctrica peninsular, segons Red Eléctrica de España. També durant la jornada es va registrar un màxim de producció eòlica horària de 9.803 megawatts hora entre les tres i les quatre de la tarda. A l’anterior màxim, de 9.563 megawatts de potència instantània, s’hi va arribar el 16 de gener passat. La demanda peninsular d’energia elèctrica d’a- hir a les 15.53 hores era de 34.185 megawatts i va quedar coberta, a part de per l’eòlica, pels cicles combinats en un 25% i per la nuclear en un 20%. ====================================

DIES JA MÉS LLARGS

Els refranys alerten del xaloc

METEOMANIA // MÒNICA LÓPEZ

Queda poc més d’un mes per canviar d’estació astronòmica. Al matí del proper 20 de març arribarà la primavera, serà el dia de l’equinocci. De moment, ja es nota que els dies es van allargant de mica en mica. Aquesta setmana ens ho feia notar el Xavier Coll, des d’Ivars d’Urgell: tenim més d’una hora més que fa un parell de mesos. Per això hi ha una expressió que diu: El febrer és jornaler. Com que hi ha més hores de sol també n’hi ha més per treballar. Hi ha una altra versió, que diu així: A mig febrer, jornal sencer. A banda de disposar de temps per a feinejar, aquesta setmana se celebrava el sant carinyós importat, Sant Valentí. Al marge de l’aura amorosa, pel 14 de febrer també disposem d’adagi meteorològic: Per Sant Valentí, els vents aquí. La veritat és que no va ser ben bé dijous, però sí que aquests dies el vent és qui mana. Bufa del sud-est, xaloc. Quan l’aire ve d’aquesta direcció, acostuma a aixecar molt onatge i complica les tasques del pescador: Xaloc, molta mar i peix poc. I, sobretot, és molt marejador per als qui no hi estan avesats: Vent de xaloc, vent avorrit, a la mar basques i al terra humit. L’altra conseqüència del xaloc són les precipitacions. Al nostre país si l’aire ve de Tunísia les pluges poden arribar a afectar moltes comarques i ser força intenses: Xaloc, vent de fora i aigua prop. Per acabar, una fórmula que ens parla dels efectes nocius del xaloc a mar i a terra: Xaloc, per la mar no és bo, i pel camp tampoc. Aquest any, la primera part potser sí que continua sent certa, però pluja i de la que cau amb ganes, i tant que seria beneficiosa per als camps . ====================================

LA VANGUARDIA.es

Vender la piel del oso antes de cazarlo

Lluís Foix | 14/02/2008 – 22:48 horas No es prudente hacer quinielas sobre la próxima Liga si no sabemos ni siquiera el calendario. La expresión castellana dice que no se puede vender la piel del oso antes de cazarlo. Estamos en precampaña todavía y ya se hacen y deshacen gobiernos y coaliciones. Con precios y peajes incluidos. Pienso que habría que tener mayor respeto al votante para no desconcertarle. Es a partir de la noche del 9 de marzo cuando se abrirán negociaciones si las urnas no dan una mayoría suficiente a los socialistas o al PP. Pero no antes. Artur Mas, presidente de CiU, ha vaticinado que si tras las elecciones los socialistas dependen de los votos de la federación nacionalista representará el fin del tripartito catalán. Pere Macías, número dos de la lista de CiU, en ausencia de Duran Lleida que se recupera de una intervención quirúrgica, ha precisado algo más y ha dicho que si el PSOE les necesitara, Montilla podría tener que abandonar en sólo dos meses la presidencia de la Generalitat. Sorprende que las acusaciones de sucursalismo que con tanta frecuencia se ha dirigido a los socialistas catalanes, sean los propios nacionalistas de CiU los que propongan cambiar un gobierno en Catalunya como consecuencia de un pacto en Madrid. Lo lógico es que los gobiernos en Catalunya los decidan los catalanes de acuerdo con el sistema parlamentario vigente. Sería un mal precedente que un gobierno catalán dependiera de la aritmética parlamentaria de un partido de ámbito nacional. En todo caso, se perfila una situación interesante por no decir inédita. Tantos debates sobre el Estatut y el autogobierno en Catalunya no deberían conducir a que el gobierno de Catalunya fuera decidido por un presidente del gobierno español. El president Montilla no parece interesado en este trueque que le podría costar el cargo. En la conferencian pronunciada hoy en Madrid ha dicho que no subordinará la política catalana a la lógica de la política española. El mensaje tenía dos destinatarios: el presidente Zapatero y CiU. Los cánones de la política, afortunadamente, no son dogmáticos y todo es posible. Incluso que Mariano Rajoy tenga más diputados y llame a la puerta de CiU, cerrada a cal y canto para el PP, y ofrezca el oro y el moro con tal de gobernar. Que cada partido convenza al electorado y consiga cuantos más diputados mejor. Que hablen primero los ciudadanos y después que lo hagan los políticos electos. Es comprensible que se quieran celebrar bodas sobre el papel. Hay que contar primero con los contrayentes, con el electorado, y no aventurar chascos que luego duelen mucho. ====================================

el Periodico.cat

METEOMANIA // MÒNICA LÓPEZ

DE LA CANDELERA I SANT BLAI

Tres cigonyes al parc dels Aiguamolls de l’Empordà. Foto: ROBIN TOWNSEND

Per Mònica López Aquest cap de setmana consta de dos dels dies més prolífics pel que fa a refranys meteorològics. Ahir se celebrava la Candelera i avui és sant Blai. La primera és una data que suposa un punt d’inflexió en el calendari climàtic. Es creu que el temps que faci el dia 2 de febrer ens indicarà quant temps li queda a l’estació freda. La variant més coneguda de l’adagi és la que diu: Si la Candelera plora, l’hivern és fora; si la Candelera riu, l’hivern és viu; o sigui, que si el cel deixa anar llàgrimes (forma francament poètica de dir que plou) significa que li podem preparar la liquidació, en canvi, si el cel està clar, quedarà encara lluny l’enyorada primavera. A Menorca trobem una altra manera de dir el mateix: Candelera clara, fred hi ha encara; Candelera espessa, guarda’t sa cabeça. L’aire que corri aquest dia també dóna pistes del futur: Si per la Candelera el vent no apaga la llumenera, bon any espera. En aquest dia es commemora la purificació de la Verge Maria, acabada la quarantena després del naixement de Jesús. Se’n diu Candelera perquè se solien beneir espelmes o candeles. Hom diu que és un bon presagi que el vent no les apagui. El dia tres del mes més curt de l’any (tot i que aquest any és bixest i en té 29) també té tot un seguit de refranys que vénen a dir ben bé el mateix que la Candelera: Si plou per Sant Blaiet, el darrer dia de fred; Sant Blai nevat, hivern acabat o Sant Blai serè, busca llenya i fes braser i Si per Sant Blai glaça, trenta dies més l’hivern s’allarga. També n’hi ha un que ens parla d’un dels ocells clàssics que anuncia la fi del fred: Sant Blai mullat, les cigonyes aviat; Sant Blai eixut, les cigonyes no han vingut.

REPORTAJE. EL PAIS

El vino lleva mal el calentamiento

El cambio climático alterará las características del viñedo – Las bodegas estudian cambiar de variedades y alguna planta ya en zonas frías – El calor da vinos duros y con más alcohol

MARÍA R. SAHUQUILLO – Vilafranca del Penedès – 10/02/2008 Hace sol, pero el camino que lleva hacia los viñedos de la bodega Torres en Tremp (Lleida) está helado. Los árboles y las desigualdades del terreno impiden que le dé el sol durante todo el día. Aún conserva el fresco de la noche. A su vera, en pleno pre-Pirineo catalán, transcurren hectáreas de viñas todavía sin hojas. Crecen en un clima ideal: calor diurno y noches frías. Este viñedo, el más alto de Cataluña con 900 metros, fue plantado en esa zona para escapar de un posible aumento del calor y de las consecuencias que el cambio climático pueda tener en el vino. Caldos con mayor graduación alcohólica, menor acidez y que probablemente durarán menos tiempo en botella. La subida de temperaturas y la irregularidad en las lluvias que provocará el calentamiento global cambiarán los vinos españoles. Bodegas y enólogos buscan fórmulas para frenar sus efectos. Cambio de variedades, modificación de técnicas de cultivo o traslado de cepas. Prácticas que pueden alterar las denominaciones de origen. “Este calor en pleno invierno no es normal y no es bueno”, dice un agricultor de Tremp. Poda cuidadosamente las viñas mientras mira al cielo. Casi 20 grados de temperatura. No es el único en preocuparse. “Hasta ahora el aumento del calor ha favorecido al vino, pero subirán aún más las temperaturas y esto perjudicará a toda la agricultura. También al viñedo”, dice Fernando Zamora, decano de la Facultad de Enología de la Universidad de Tarragona. El calentamiento ya se nota. Un estudio realizado en 27 regiones vinícolas -de España, sólo Rioja- por el geógrafo Gregory Jones, de la Southern Oregon University, revela una subida de 1,2 grados de la temperatura media. La vendimia se ha adelantado 10 días en la mayoría de regiones españolas. Esa maduración acelerada causada por el aumento de las temperaturas y la falta de lluvia perjudica al vino. “La pulpa de la uva madura más rápido y alcanza altas concentraciones de azúcar, bajas concentraciones de ácidos y un pH alto. Se producirá un desfase entre la madurez de la pulpa y la de la piel y semillas. Esto dará vinos más duros”, asegura Zamora. “Un vino de calidad necesita maduración lenta”, explica Vicente Sotés, profesor de Viticultura de la Universidad Politécnica de Madrid y presidente del grupo de expertos en medio ambiente vitícola y cambio climático de la Organización Internacional de la Viña y el Vino. Un pH alto aclara el color de los vinos tintos y hace que los caldos tengan más riesgo de desarrollar microorganismos. Además, el exceso de alcohol, fruto de una maduración rápida, afecta a la calidad aromática del vino. También resulta más caro. Algunos países gravan fiscalmente los vinos de alta graduación. En el interior de los viveros que las bodegas Torres tienen en Vilafranca del Penedès el aire es casi irrespirable. Dentro de las paredes de grueso plástico se cultivan nuevas variedades de uva y se ensayan formas de cultivo. “No descartamos usar tipos que aguanten mejor el calor y la falta de agua, y que hoy se cultivan en otras zonas”, explica Miguel Torres, presidente de las bodegas. Buscar y seleccionar esas variedades resistentes no es la única solución. También cambiar la manera de cultivo, modificar la densidad de plantación o no deshojar la planta para paliar su exposición al sol. Junto a una carpa dedicada a recuperar variedades de viña casi extinguidas, Torres reserva un terreno para estudiar cómo se comportará el viñedo si las previsiones sobre cambio climático se cumplen. “Cubriremos con mallas parte de las cepas para observar las diferencias de su exposición al sol”, explica Torres. Además, plantarán viñas en dos torretas y las someterán a distintas exposiciones de CO2. Torres asegura que no descarta mover sus cepas. Un ascenso de 100 metros supone un descenso de 0,6 grados. “Hay que estudiar la altitud y la latitud del terreno y buscar no sólo el clima ideal, también el terruño”, dice. Tan importante para las características de un vino son el clima, el agua, la uva y el terreno. Sin embargo, esas variaciones entrañan un gran coste para las bodegas. También un cambio en la industria. “Estas prácticas pueden llevar a una alteración en las denominaciones de origen. Además, habrá que revisar las políticas agrarias, tanto españolas como comunitarias”, asegura Pascal Chatonnet, enólogo y asesor de bodegas como Vega Sicilia o La Rioja Alta. Algunas de las medidas que se estudian chocan con la legislación. La falta de agua, por ejemplo, puede ocasionar que algunas zonas necesiten regar, algo prohibido en denominaciones como Rioja. España, con 1,2 millones de hectáreas destinadas al cultivo de la uva, es el país con mayor extensión de viñedo de la UE. También será uno de los que más notará los efectos del cambio climático. “Hay que adaptarse y cambiar muchas cosas para enfrentarse a lo que vendrá”, asegura Sotés. El grupo de expertos que preside prepara un borrador sobre los efectos del cambio climático y las posibles soluciones para evitar que afecte al vino. También las bodegas se están moviendo. Una treintena de ellas -Torres, Matarromera, en Ribera del Duero, Rodas en Rioja y Juvé & Camps y Gramona en Cava, entre otras- han ideado un proyecto de investigación para estudiar soluciones.

L’ENTREVISTA AMB ABEL ANTÓN, MARATONIÀ

“El primer atleta va ser aquell home que fugia del lleó”

Foto: LAURA GUERRERO

EMILIO PÉREZ DE ROZAS Pocs han estat tan grans com ell. És a Barcelona per córrer demà la mitja marató i guiar 45 atletes solidaris, que, si l’acaben, aconseguiran diners (150 euros cadascun) per intentar curar nens sord d’Etiòpia –Perquè es faci càrrec del tipus d’entrevista: vostè ho sap, segur, que l’atletisme deu ser el primer esport que es va inventar, però ¿qui el va inventar? –És evident que l’atletisme el va inventar aquell primer home que va fugir davant del lleó. Estic segur que tot va començar així, corrent davant d’un lleó o fugint de qualsevol altre animal. No tenien més remei que sortir corrent. –Sí, és clar, vist des d’aquesta perspectiva és evident que així va ser. Però, si és així, ¿em pot dir de què fugen els milers i milers de practicants anònims que corren al matí, a la tarda, a la nit, de matinada, pels nostres carrers? –No fugen de res: han descobert l’atletisme. Bé, no del tot, el que han descobert és que córrer, fer exercici, és sa. –I barat, segur que també és l’esport més barat que existeix. –Doncs miri, sí, és el més barat. No costa ni un duro. Ni tan sols es necessiten vambes. Tots aquests etíops i kenyans que ens guanyen, bé, que guanyen a tothom, serien capaços de guanyar-nos descalços, perquè és així com van aprendre a córrer. –I hi ha qui diu que també és l’esport o exercici més pràctic. –Doncs sí, també, perquè està demostrat que tu surts de casa, corres mitja hora i tornes a casa. I tot el temps que has utilitzat, l’has destinat a córrer. L’atletisme és l’esport en què perds menys temps i més esforç fas. –N’hi ha que fins i tot es moren corrent. Bé, entengui’m, que pateixen un atac de cor per córrer tant. –Si vol, li dono els tres consells bàsics que dono sempre en les meves xerrades o que comento amb els nois que preparo o dirigeixo. –Digui, digui, no els posaré en pràctica perquè, la veritat, jo ja estic molt gran per a això, però els anotaré, sí. –El primer de tot és fer-se una revisió mèdica abans de posar-se a córrer o entrenar-se per a alguna cosa, no fos cas que, de bon principi, tinguéssim un disgust. Després s’ha de buscar un entrenador. No dic un entrenador personal, com aquests famosos de Hollywood, però sí algú que ens aconselli i ens aconselli bé, per exemple, no barrejant pesos i altres ja que això ens acaba destrossant la columna vertebral. I, tercer, divertir-se corrent, no posar-se metes impossibles o reptes inabastables. És a dir, no voler córrer 15 maratons a l’any. –¿Però existeix gent així? –Sí, sí, i tant que hi ha gent així. Jo conec tipus que corren 10 maratons a l’any i fins i tot carreres de 100 quilòmetres. Però això acaba passant-los factura. –Però, m’imagino, no ho sé, que deuen ser una minoria. El més normal és córrer per rebaixar panxeta, posar-te en forma o lluir-te a la costellada de futbol sala amb els col.legues, ¿no? –Hi ha de tot. Jo crec que la febre de córrer té diferents procedències. Sol ser gent que ha practicat un esport de jove i que, per culpa dels estudis, la feina o la nòvia, ho ha deixat. De cop i volta, s’adona que pot tornar a fer exercici i s’apunta a córrer. Gairebé tots els atletes que he preparat per a la carrera de demà tenen més de 30 anys i, sí, és veritat, la gent corre per perdre quilos, perquè és una manera ràpida d’aconseguir-ho. Si corres, cada dia et sents més a gust amb tu mateix. –Vostè té 45 anys, en va passar 18 a l’elit mundial; digui’m ¿com és el mur de la marató? –Un suplici. No es pot explicar. La marató, ja ho sap, té 42 quilòmetres i 195 metres… –Exacte, la distància que hi havia entre Marató i Atenes i que Filípides va recórrer per anunciar la victòria sobre l’exèrcit persa… –Això mateix. Doncs bé, es calcula que xoques amb el mur al quilòmetre 34. Si tens possibilitats de guanyar, pateixes, però el travesses; si vas endarrerit, malament, despenjat, lluny dels teus temps, et mors, ho passes fatal. –¿Què entenen vostès, els maratonians, per passar-ho fatal? –Doncs el mateix que qualsevol altre mortal: passar-ho fatal, patir. ¿Sap què té d’increïble aquest instant? –Ni idea ni penso experimentar-ho. –A l’arribar a aquest punt passa una cosa impressionant: el cor et va de meravella, però els músculs se t’encarcaren, et quedes sense glucosa, se’t tensen les cames i no vas ni endavant ni endarrere. –M’han dit que demà es vestirà de curt i sortirà a córrer. –I tant, també formo part del Widex Marathon Team. Com més corredors acabem, més diners tindrem per a Etiòpia, on hi ha més de 250.000 sords, 100.000 dels quals són nens en edat escolar. Espero que els meus 45 voluntariosos atletes, una experiència que vam iniciar el mes de maig corrent la carrera popular Desde Santurce a Bilbao, de 16 quilòmetres, travessin la meta demà després d’empassar-se 21 quilòmetres. _______________________________________________________ dilluns, 28 de gener de 2008 >Vila Web- El Punt

El Consell Consultiu avala el projecte de llei de contractes de conreu

EP.. Barcelona. El projecte de llei de contractes de conreu arribarà al Parlament el 6 de febrer després que ha estat avalat pel Consell Consultiu, que l’ha examinat a petició de CiU i el PP, que es van mostrar contraris als articles 44 i 45, que en determinades compravendes estableix el dret de tempteig i de retracte de la Generalitat. Quan va demanar el dictamen, CiU va explicar que els dos articles «coaccionen la llibertat» dels catalans que es vulguin vendre finques, una mesura que considera «intervencionista». Per la seva banda, el PP va considerar que aquesta mesura vulnera el dret constitucional de la propietat. Totes dues formacions van comparar aquests dos punts amb l’article 42.6 de la llei de dret a l’habitatge, que preveu l’expropiació forçosa de l’usdefruit dels pisos que faci més de dos anys que estiguin buits. El Consell Consultiu considera, en aquest cas, que els articles 44 i 45 del projecte de llei de contractes de conreu «s’adeqüen a les premisses constitucionals i estatutàries». El Parlament farà en el pròxim ple el debat i votació del dictamen de la llei, de les esmenes reservades i de les subsegüents al dictamen del Consell Consultiu. __________________________________________________

Crean el primer robot sumiller

LA VANGUARDIA

Tokio. (EFE).- La empresa japonesa NEC y la Universidad de Mie han desarrollado conjuntamente un robot sumiller capaz de distinguir entre diferentes tipos de vino gracias a un sistema de infrarrojos. El robot, que se llama PaPeRo, es capaz también de analizar otro tipo de alimentos y comunicar, por ejemplo, si una manzana está madura o cuánto azúcar tiene una taza de café. El padre de este robot es el profesor Atsushi Hashimoto, que ha dotado a su criatura del vocabulario propio de un experto en vinos para que PaPeRo pueda emitir sus veredictos con frases como: “Se trata de un vino tinto de cuerpo medio con un sabor profundo”. La capacidad de análisis de PaPeRo todavía es limitada, porque se limita a analizar el vino con el sistema de infrarrojos que lleva en la mano, por lo que por ahora puede distinguir simplemente una decena de tipos de caldos. El objetivo de NEC System Tecnology y la Universidad de Mie es que en el futuro puedan existir robots-sumiller en restaurantes de gama media y baja que no cuenten con un experto humano. Además, la tecnología que emplea PaPeRo podría ser empleada en el análisis de alimentos en Japón, cuya sociedad está cada vez más preocupada por la seguridad alimenticia a causa de problemas como el de las vacas locas. Aplicaciones como la dietética también son posibles para esta tecnología, ya que en el futuro un robot podrá comunicar a su dueño diabético qué alimentos puede consumir. Por el momento PaPeRo no está a la venta, pero sus creadores consideran que en el futuro la tecnología que utiliza podría ser comercializada por medio de diferentes productos. ___________________________________________________

Ciberpaís

El año de la patata

CARLOS ÁLVAREZ 03/01/2008 EN REALIDAD, según la ONU, de donde ha partido la iniciativa, 2008 es, en la versión española, el Año de la Papa, por aquello de que este tubérculo procede de un país andino. Se trata, según explican en Agroinformación, de destacar “los beneficios del cuarto alimento más consumido del mundo y su utilidad como herramienta para combatir el hambre en el planeta”. Una decisión que quizá tiene algo (o mucho) que ver con la crisis mundial de los cereales por su aplicación ecoenergética. www.agroinformacion.com/leer-noticia.aspx?not=46103 Concretamente, de esta celebración hay página monográfica, en varios idiomas, de la misma ONU. Y la dirección en la Red del International Potato Center, con detalles como un atlas mundial y una galería fotográfica. www.potato2008.org www.cipotato.org Para conocer a fondo las características y virtudes de un alimento tan modesto como sabroso, siempre está Wikipedia. Allí, bajo el apéndice Solanum Tuberosum, hay páginas y páginas sobre la papa, o patata, que abarcan desde la descripción, composición e historia hasta sus variedades y las plagas que la amenazan. es.wikipedia.org/wiki/Patata La información se puede ampliar, porque en Internet no falta ni una Red Electrónica de la Papa en español. Un sitio latino con mucho más de lo que usted siempre quiso saber sobre el mundo de la patata y su difusión. www.redepapa.org Encontramos hasta un curso digital sobre el cultivo de la patata, con todo lo necesario para conseguir plantas sanas y alimentacias. Y también otro, éste en MailxMail, donde explican cómo seleccionar su compra o condimentarla. www.infoagro.com/hortalizas/patata.htm www.mailxmail.com/curso/vida/patatas En Botanical se ocupan de sus propiedades y ventajas como planta medicinal, y también de los peligros de la planta que la produce. www.botanical-online.com/patatas.htm En inglés, Global Potato News informa de las noticias generadas en el planeta por este producto alimenticio. Y existe hasta The Potato Museum. www.potatonews.com www.potatomuseum.com Aunque posiblemente nos interesen más las direcciones que incluyen recetas para cocinarla. Como las del portal ARecetas, con ejemplos de todo el mundo, las españolas de Euroresidentes y la treintena reunida en el sitio Gastronomía. www.arecetas.com/patatas www.euroresidentes.com/Recetas/patatas gastronomia.aforo.com/patata.htm

EL PERIÓDICO

30/12/2007. FOGONS DE FESTA

El caviar, luxe, moda i talismà

Els més valorats són els ous d’esturió de les espècies beluga, oscietra i sevruga

Per Miguel Sen Menjar el més exquisit forma part de les supersticions que envolten l’últim dia de l’any. A partir del conjur que implica un canapè de caviar, alguns gurmets –o aspirants a gurmet– creuen poder entrar a l’any següent per la porta dels desitjos complerts. És una moda relativament recent a Europa, al contrari que a Rússia, on els ous d’esturió han estat sempre un aperitiu de benvinguda. Els nens de la guerra civil espanyola que van ser enviats a la Unió Soviètica van tenir la sorpresa, per ells força desagradable, d’una rebuda a base de cullerades de caviar. A Europa, la moda de menjar ous d’esturió caviar es va començar a introduir al París dels feliços anys 20, on els germans Petrossian van actuar com a tsars del caviar rus fins a aconseguir que no hi hagués cap festa de prestigi on no s’hi servissin les perles negres del mar Caspi. Durant aquells anys semblava que el tresor mai tindria fi, controlat per l’aparell estatal soviètic en una riba i a costa de la misèria dels pescadors iranians en l’altra, sota control rus fins a l’any 1950. Les grans firmes de caviar busquen la millor qualitat de l’espècie anomenada beluga, encara que també es pesquen l’oscietra i el sevruga, que donen ous més petits, sense la fragilitat del beluga. El problema bàsic del caviar és que les femelles només donen bones qualitats a partir dels vuit anys. Un beluga de vuit metres de llargada i una tona de pes, com es pescaven l’any 1900, forma part de la història. Desgraciadament, actualment, el caviar salvatge escasseja. Amb el xa de Pèrsia a l’exili i l’aiatol.là Khomeini al poder a l’Iran, el país gran venedor de caviar es va replantejar la seva exportació. D’una banda, el negoci era important, però de l’altra, el caviar, segons la llei alcorànica, no era pur, no era halal, perquè l’esturió no tenia escames. Khomeini va encarregar als experts que busquessin escames a l’esturió i aquests van acabar per trobar-les, cosa que va permetre la continuïtat del negoci. En el pròxim Kazakhstan, la producció superava les 30 tones, però la sobrepesca i els furtius han acabat amb el peix dels ous d’or. El beluga disminueix, alhora que el seu preu augmenta en els mercats europeus. Tot i que sota mà, a les repúbliques exsoviètiques es ven a raó de 150 euros la llauna de mig quilogram. És part d’un negoci que maltracta la pesca, i això fa que cada vegada hi hagi menys peixos, i que a més sigui il.legal. Quan arriba a Europa, al contrabandista se’l castiga amb la confiscació de la càrrega i amb una multa. No hi ha altre remei que comprar el caviar als comerços especialitzats, en què el caviar beluga extra pot arribar fins als 6.000 euros el quilogram. La seu de la marca Petrossian es troba en un lloc no identificat de la perifèria parisenca. En aquest lloc es controla la qualitat del gra i s’envasa en les llaunes característiques de diferents mides. Aquesta feina s’efectua en un ambient completament estèril, perquè l’únic conservant utilitzat és la sal. La proporció que s’afegeix és un dels secrets més ben guardats per les cases elaboradores. Petrossian emmagatzema el caviar que ven al llarg d’un any en una habitació blindada i només disposa de dues claus d’accés que estan en possessió de dos empleats d’absoluta confiança. A prop de Bordeus, Prunier i Baïkal elaboren caviar a partir de les seves piscifactories. Recuperen una tradició perduda, ja que al riu Garona, com al Guadalquivir, hi van nedar fa anys els esturions. I a la Vall d’Aran s’està portant a terme una experiència que proporciona un bon caviar sota la marca Necarii. Canviar d’any amb un bon canapè val el que val.

Catalunya és la primera regió agroalimentària europea, per davant de Llombardia

Així consta a l’informe de l’Observatori de Clústers Europeu de l’Escola Econòmica d’Estocolm, finançat per la Comissió Europea Catalunya ocupa la segona posició en el rànquing de clústers agrícoles europeus i també en el d’indústries d’aliments transformats Segons dades de l’Observatori de Clústers Europeu (CSV) de l’Escola Econòmica d’Estocolm, Catalunya és la primera regió agroalimentària europea, seguida de molt a prop per Llombardia. En aquest informe, s’han seleccionat 38 clústers, entre ells els de les indústries agràries (primera transformació agrícola) i el de les indústries alimentàries (transformació d’aliments. De la suma resultant, s’aprecia que Catalunya és la primera regió agroalimentària europea. D’altra banda, Catalunya ocupa la segona posició en el rànquing de clústers agrícoles europeus i també en el d’indústries de transformació d’aliments, seguida per Andalusia i Llombardia, respectivament. L’Observatori de Clústers Europeu es configura com un instrument de gran utilitat per informar al personal de les administracions públiques en relació a les polítiques d’innovació i foment de clústers a nivell europeu. El projecte ha estat finançat per la Comissió Europea dins del programa INNOVA. El Centre per a l’Estratègia i la Competitivitat ha seleccionat 38 clústers, entre ells el d’indústries agràries i el de les indústries alimentàries. El CSV inclou les industries de primera i segona transformació, així com les de servei. La dimensió de cada clúster es defineix a partir de les persones empleades en les indústries de cada clúster. En aquest sentit, el primer clúster de Catalunya segons el nombre de llocs de treball és el de la construcció (dades de 2006), seguit pel clúster d’indústries agrícoles i alimentàries (s’han situat els dos sectors dins un mateix clúster perquè la majoria d’indústries tenen en la mateixa instal·lació els processos de primera transformació agrícola i de transformació d’aliments). Les tres regions més competitives segons dimensió de les indústries de transformació d’aliments són Catalunya, Llombardia i Dinamarca; precisament les primeres del rànquing. Per més informació: http://www.clusterobservatory.eu/ 20 de desembre de 2007

LA VANGUARDIA

España ya tiene 45,2 millones de habitantes

Este 2007 acaba con casi 500.000 personas más residiendo en el país

14/12/2007 | Actualizada a las 17:27h Madrid. (EUROPA PRESS).- La población española alcanzó los 45,2 millones de personas en 2007, frente a los 44,7 millones de habitantes que se registraron el año anterior, según las cifras oficiales del padrón municipal aprobadas hoy por el Consejo de Ministros. Estas cifras revisan al alza el avance del Padrón que publicó el Instituto Nacional de Estadística (INE) el pasado mes de junio, cuando se cuantificaron un total de 45,1 millones, con más de 80.000 personas de diferencia. Las comunidades autónomas más pobladas son Andalucía (más de 8 millones de habitantes), Cataluña (7,2), Madrid (6), Comunidad Valenciana (4,8), Galicia (2,7), Castilla y León (2,5), País Vasco (2,1) y Canarias que, por vez primera, supera los 2 millones de personas. En el resto de comunidades, los datos son los siguientes: Aragón (1,2 millones), Asturias (1 millón), Baleares (1 millón), Cantabria (572.824), Castilla-La Mancha (1,9 millones), Extremadura (1 millón), Murcia (1,3 millones), Navarra (605.876), La Rioja (308.968), Ceuta (76.603) y Melilla (69.440). Las autonomía que experimentó un mayor crecimiento fue Melilla (un 3,8 por ciento), seguida de Baleares (3) Castilla-La Mancha (2,3). Canarias (1,5) y Aragón (1,5). Las cifras de población oficiales de cada uno de los municipios españoles serán difundidas por el Instituto Nacional de Estadística, una vez que el Real Decreto sea publicado en el BOE, a través de su página web: www.ine.es.

LA VANGUARDIA

Diario de Beirut

Espejismos de Oriente

Vinos libaneses

Tomás Alcoverro | 20/11/2007 – 16:45 horas Algunas de estas cavas de terrosas paredes húmedas, empapadas de olor a vino, remontan a la época romana. Por azar fueron descubiertas cuando los lugareños, persiguiendo a una zorra que merodeaba alrededor de sus corrales, se escondió en una antigua galería excavada en esta tierra fértil y soleada de la planicie de la Bekaa. Los jesuitas en 1857 comenzaron a plantar viñedos y construyeron nuevos tramos de túneles para guardar este vino del “Chateau Ksa2a”, el más famoso del Líbano. Esta cultura vinícola remonta a la época de los fenicios, hace cuatro mil años. Entre las ruinas romanas, no lejos de estas viñas bien cuidadas, destaca el templo dedicado al dios Baco. Cuando concluyó el mandato francés del Líbano, se supuso que acabaría la producción de este vino local, debido a las costumbres religiosas de la mayoría musulmana chií de la población de la Bekaa. Pero los jesuitas continuaron plantando cepas de Muscat, de Cabernet Sauvignon, ampliando las hectáreas de la superficie de cultivo. En 1973 la Orden de San Ignacio vendió esta propiedad, donde además habían edificado el primer Observatorio del Oriente Medio, a un grupo de hombres de negocios libaneses que la han consolidado y extendido. En otros parajes al norte de Beirut, el monasterio católico armenio de Bzumar produce su propio vino desde el siglo XVIII, así como lo hacen otros conventos maronitas desde fechas mucho más recientes, en una popular tradición monacal muy arraigada. En las cavas largas de dos kilómetros de Ksara reposan los crudos en alineados toneles de madera, hechos en Burdeos, y en miles de botellas, encerradas tras verjas protectoras. En un país tan pequeño como el Líbano, de cuatro millones de habitantes, se venden al año siete millones de botellas, la mitad destinadas a la exportación a países de Europa, como Francia, los Estados Unidos y Canadá. Hay otras marcas como Kefraya, Musar, Domaine de Tourelles, Clos de Saint Thomas…. El famoso dirigente druso Walid Jumblat adquirió durante los años de las guerras, la mayoría de las acciones de Kefraya. Este turbulento y siempre sorprendente político hace gala de estar muy satisfecho con su negocio particular. Ni las guerras, ni la violencia, ni la exacerbación de ciertas costumbres islámicas, han frenado la producción vinícola, aunque haya localidades y establecimientos públicos en el Líbano donde no se consumen bebidas alcohólicas, especialmente en las regiones chiís del sur. La cosecha de este año en la hermosa llanura de la Bekaa, ha sido espléndida. Esta mediterránea tierra goza de trescientos veinte días de sol. Con métodos modernos se efectúa tanto la vendimia como la elaboración del vino y del arak, esta suerte de anisete local muy popular. Muchos vendimiadores son beduinos, kurdos, o vienen de la vecina Siria. Aunque algunas de estas marcas han ganado prestigiosos premios internacionales, los vinos libaneses no tienen todavía la reputación que se merecen. Como me decía un experto beirutí con ironía: “El mundo no sabe que esta no es sólo la tierra bíblica de “leche y miel ” sino también la tierra del vino de buena calidad”.