Category Archives: Història

EXCAVACIÓ DE L’ANTIC EGIPTE. El temple funerari de Tuthmosis III a Luxor revela els seus secrets

24/10/2009 DIRECCIÓ ESPANYOLA EN UNA EXCAVACIÓ DE L’ANTIC EGIPTE

el periódico

  1. «Els colors són molt vius, com si s’haguessin pintat ahir», va dir l’arqueòloga a Barcelona
  2. L’egiptòloga Myriam Seco detalla la troballa de 4.000 fragments amb relleus i inscripcions
L'egiptòloga Miriam Seco, ahir. Foto: ÁLVARO MONGE
L’egiptòloga Miriam Seco, ahir. Foto: ÁLVARO MONGE
Un fragment recuperat del temple. Foto: ÁLVARO MONGE
Un fragment recuperat del temple. Foto: ÁLVARO MONGE
El temple de Tuthmosis III on l’equip de Myriam Seco ha recuperat fragments. Foto: mYRIAM SECO
El temple de Tuthmosis III on l’equip de Myriam Seco ha recuperat fragments. Foto: mYRIAM SECO
ANNA ABELLA
BARCELONA

Acabada d’arribar d’Egipte, on viu des de fa 11 anys, en un vol que va aterrar al Prat amb més de tres hores de retard, l’arqueòloga i doctora en Història Myriam Seco (Sevilla, 1967) entrava ahir a la tarda al Museu Egipci de Barcelona disposada a presentar en una conferència els resultats dels treballs arqueològics que l’equip que dirigeix ha realitzat a Luxor, a l’antiga Tebes, al temple funerari de Tuthmosis III, faraó de la XVIII dinastia que va regnar al segle V aC.
«Hem trobat uns 4.000 fragments de gres i pedra calcària amb relleus i inscripcions en molt bon estat de conservació i que permeten veure l’exquisidesa del treball dels artesans. Els colors són variats i molt vius, com si els haguessin pintat ahir mateix. Les troballes representen ofrenes religioses i escenes militars, rituals i polítiques que ajudaran a conèixer millor la història de l’època», relatava ahir, abans de l’acte, aquesta dona de llarg i treballat currículum abans de concretar la importància de la missió que dirigeix. «Mai s’havia trobat tant de material en una primera campanya. A més a més, és gairebé insòlit que fins ara no s’hagués començat a posar en valor un temple d’un faraó tan important; el de Tuthmosis III era un temple oblidat». Posar en valor, explica, «significa acabar d’excavar la zona, extreure de les troballes tota la informació possible, restaurar-les i fer que el lloc sigui visitable pels milers de turistes que recorren el país». Aquest és l’objectiu.
Aquest temple no es va excavar mai del tot. S’hi van realitzar tres campanyes molt curtes i poc fructíferes, el 1886, el 1906, i als anys 30 del segle passat, ara fa més de 70 anys. Des d’aleshores, estava abandonat i cobert de runa.

CENT OBRERS / El projecte és fruit de la col·laboració entre l’ambaixada espanyola, el Servei d’Antiguitats egipci, l’Academia de Bellas Artes Santa Isabel de Hungría de Sevilla i compta amb el patrocini de la petrolera Cepsa. L’1 de novembre començarà la segona campanya, que durarà un mes i mig, i encara n’hi ha prevista una tercera, l’any que ve, malgrat que en realitat «farien falta campanyes més llargues, de tres mesos, i durant 10 o 12 anys» per acabar tota la feina, opina Seco.
Dirigeix un equip multidisciplinari d’arqueòlegs, topògrafs, dibuixants, restauradors… entre els quals hi ha vuit espanyols a part d’un alemany, un japonès i dos libanesos. En col·laboració amb cent obrers egipcis, treballen sis dies a la setmana, de 7 a 14 hores a l’excavació. A la tarda segueixen amb el treball de documentació i de base de dades.

EL PILÓ / El recinte, a l’interior del qual hi ha, a més a més, una tomba encara no excavada i que pertany a una època anterior, queda dividit en un extrem per la carretera que porta a la Vall dels Reis. A l’altre costat, s’ha trobat el piló, que és com la façana principal del temple, i sobre el qual actualment hi ha cases i factories on els egipcis fabriquen les reproduccions d’alabastre que venen als turistes i que provoquen escalfor i humitats que poden perjudicar les restes antigues. El Servei d’Antiguitats egípcies ja ha ordenat que siguin derruïdes.
Aquesta edificació de Tuthmosis III és l’únic temple funerari dels que hi ha a la Vall dels Reis que està construït en diferents terrasses o nivells, igual que el de Dayr al-Bahri, construït per la seva tia i madrastra, la reina Hatsepsut. I es tracta també d’un dels primers casos de l’època en què temple i tomba no estan junts. La tomba de Tuthmosis III es pot veure a la vall.

ZAHI HAWAS / Per Myriam Seco, Zahi Hawas, el director del Consell Suprem d’Antiguitats d’Egipte, sense el permís del qual no es belluga ni una sola pedra en tot el país i que manté una autèntica croada per recuperar el patrimoni escampat per museus i col·leccions d’arreu del món, és «una persona molt compromesa amb el passat egipci. Amb la seva forta personalitat i les seves decisions ha donat una injecció d’energia fins ara insòlita a la institució que coordina». Seco, que valora el seu interès per «conservar, posar en valor i recuperar el patrimoni», és partidària que «les peces que hagin sortit il·legalment d’Egipte han de ser retornades», malgrat que admet que en molts casos és molt difícil determinar aquesta legalitat.

Encuentran el palacio de la reina de Saba en Etiopía

8/5/2008

elPeriódico

Arqueólogos alemanes desvelan en la localidad de Axum uno de los mayores misterios de la antigüedad

Berlín. (EFE).- Arqueólogos alemanes han encontrado los restos del palacio de la legendaria reina de Saba en la localidad de Axum, en Etiopía, y desvelado con ello uno de los mayores misterios de la antigüedad, según anunció la Universidad de Hamburgo.

“Un grupo de científicos bajo la dirección del profesor Helmut Ziegert ha encontrado durante una investigación de campo llevada a cabo esta primavera el palacio de la reina de Saba, datado en el siglo X antes de nuestra era, en Axum-Dungur”, señala un comunicado de la citada universidad.

La nota subraya que “en ese palacio pudo estar custodiada durante un tiempo el Arca de la Alianza”, donde, según fuentes históricas y religiosas, se guardaban las tablas con los Diez Mandamientos que Moisés recibió de Dios en el monte Sinaí.

Los restos de la residencia de la reina de Saba fueron hallados bajo el palacio de un rey cristiano. “Las investigaciones han revelado que el primer palacio de la reina de Saba fue trasladado poco después de su construcción y levantado de nuevo orientado hacia la estrella de Sirius”, destacan los arqueólogos de la Universidad de Hamburgo.

Estos presumen que Menelik I, rey de Etiopía e hijo de la reina de Saba y del rey Salomón de Jerusalén, fue quien ordenó levantar el palacio en su lugar final.

Los arqueólogos alemanes destacan que en ese palacio había un altar, en el que probablemente reposó el Arca de la Alianza, que según la tradición era un cofre de madera de acacia recubierto de oro.

Las numerosas ofrendas que los científicos germanos encontraron en torno al lugar donde debió de estar el altar han sido valoradas por los expertos como una clara señal de que la especial relevancia del lugar se ha transmitido a lo largo de los siglos.

El equipo en torno al profesor Ziegert estudia en Axtum desde 1999 la historia de los principios del reino de Etiopía y de la iglesia ortodoxa etíope.

“Los resultados actuales indican que, con el Arca de la Alianza y el judaísmo, llegó a Etiopía el culto a Sothis, que se mantuvo hasta el siglo VI de nuestra era”, afirman los arqueólogos germanos. Dicho culto, relacionado con la diosa egipcia Sopdet y la estrella Sirius, traía consigo que “todos los edificios de culto se orientasen hacia el nacimiento” de esa constelación, comenta la nota universitaria. Finalmente revela que “los restos encontrados de sacrificios de reses vacunas son una característica también” del culto a Sirius practicado por los descendientes de la reina de Saba.

Berlín

Un equip d’arqueòlegs alemanys afirma que ha trobat el palau de la reina de Saba

Actualitzat a les 11:14 h   09/05/2008. 3cat24.cat

Un grup d’arqueòlegs de la Universitat d’Hamburg assegura que ha localitzat les restes del palau de la reina de Saba a prop de la ciutat santa d’Axum, al nord d’Etiòpia. En concret, sota el palau d’un rei cristià. Els arqueòlegs, a més, estan convençuts que a l’altar que hi ha al palau es va guardar durant molt de temps l’Arca de l’Aliança, que contenia les Taules de la Llei de Moisès. Si es confirmés l’origen de la troballa es revelaria un dels misteris més grans de l’antiguitat.

L’enigmàtic personatge bíblic de la reina de Saba ha estat font d’inspiració de cinema i literatura. Al Primer Llibre dels Reis, la reina de Saba s’acomiada d’Israel i el que quedava per resoldre era en quin enclavament s’instal·lava, tenint en compte que anava carregada de mercaderies i del que se suposa que li va regalar el rei Salomó.

Amb aquesta descoberta, es podria confirmar que el palau de la reina Makeda, que era com es deia la reina de Saba, està situat al nord de la ciutat santa d’Axum, al nord d’Etiòpia i no al Iemen, tal com asseguraven alguns experts.

En concret, s’ha localitzat sota els murs del palau d’un antic rei cristià a la capital ortodoxa etíop. Els arqueòlegs, a més, estan convençuts que a l’altar que hi ha al palau s’hi va guardar durant molt de temps l’Arca de l’Aliança, que contenia les Taules de la Llei de Moisès.

var modGaleria278224 = new ModGaleriaItem(“Galeria”); var vo278224 = new VO(); vo278224.foto = new Array(); vo278224.titol = new Array(); vo278224.alt = new Array(); vo278224.foto[0] = “/multimedia/jpg/7/0/1210317330207.jpg” vo278224.titol[0] = “El palau de la reina de Saba s’hauria construït fa 3.000 anys. (Foto: Universitat d’Hamburg)” vo278224.alt[0] = “El palau de la reina de Saba s’hauria construït fa 3.000 anys. (Foto: Universitat d’Hamburg)” vo278224.size = vo278224.foto.length; vo278224.actual = -1;

El palau de la reina de Saba s'hauria construït fa 3.000 anys. (Foto: Universitat d'Hamburg)

El palau de la reina de Saba s’hauria construït fa 3.000 anys. (Foto: Universitat d’Hamburg)

EL PAIS. CULTURA

ANÁLISIS: Bicentenario del Dos de Mayo

La verdad histórica contra las pasiones

JOSÉ ÁLVAREZ JUNCO 02/02/2008

Introducir matices en la comprensión de aquellos hechos es percibido como traición a la patria

guerra-del-frances.jpg

Hace doscientos años que comenzó aquella guerra que luego se llamaría “de independencia” y sobre nosotros van a llover -están lloviendo ya- libros, películas, novelas históricas… ¿Aportarán mucho a nuestro conocimiento del pasado? ¿Aprenderemos cosas importantes sobre aquellos acontecimientos? El problema no es que haya pasado demasiado tiempo, que poseamos ya libros “definitivos” sobre el tema o que las fuentes documentales estén agotadas. Siempre se pueden descubrir datos nuevos y, sobre todo, leerlos de otra manera, con otro método y a la luz de otras preguntas. Lo previsible es que las referencias políticas y militares básicas de aquel conflicto en que hoy nos apoyamos no varíen sustancialmente en los seis próximos años, pero también que, sobre todo gracias a los estudios locales, poseamos una visión más realista y cercana de lo que ocurrió en la vida diaria de la gente.

Un auténtico avance en el conocimiento historiográfico de aquellos hechos requerirá, sin embargo, algo más importante que el hallazgo de nuevas fuentes y datos. Será preciso que el tema deje de ser tratado como un mito y lo sea, en cambio, como un periodo histórico -no, desde luego, uno más, sino uno crucial, cargado de consecuencias para las décadas siguientes-. Por “mito” entiendo aquí narración legendaria o fábula alegórica sobre el origen y los valores o principios en los que fundamenta su cohesión una determinada sociedad. Cuando el mito versa, como en este caso, sobre la fundación de la nación, y la nación sigue hoy siendo objeto de agria polémica, cualquier intento de explicación racional de aquella coyuntura histórica, cualquier esquema innovador que pretenda introducir complejidad o matices en la comprensión de aquellos hechos, es inevitablemente percibido como un ataque contra las esencias colectivas, como una traición a la patria.

La interpretación de la guerra de 1808-1814 fue conflictiva desde el momento mismo en que se produjo. Compitieron, obviamente, las versiones de los “patriotas” y de los afrancesados, como compitieron las de los liberales (para quienes los españoles habían luchado por su libertad contra cualquier despotismo, fuera de origen interno o foráneo) y los absolutistas (según los cuales, la defensa del rey y de la religión había sido la motivación fundamental de los combatientes antinapoleónicos, traicionados alevosamente por los constituyentes gaditanos).

Pero había elementos comunes a ambos. Su relato básico se articulaba sobre una serie de pautas o patrones que, a partir del momento en que fue eliminada la única versión alternativa -la de los josefinos o “afrancesados”-, todo el mundo aceptó como la “realidad” de los hechos -como “memoria histórica”, según el tópico actual-: el levantamiento contra los ejércitos franceses había sido popular, espontáneo, unánime e inspirado por la defensa de la identidad e independencia españolas contra un intento de dominación extranjera; el pueblo, abandonado por sus élites, había reaccionado al unísono para defender su tradicional “manera de ser”, forjada a lo largo de milenios; una manera de ser que, por cierto, quedaba reafirmada por el mero hecho de producirse la rebelión, pues uno de sus rasgos esenciales (manifestado ya dos milenios antes en Sagunto y Numancia) consistía en defenderse de manera obstinada y feroz frente a los repetidos intentos de invasión de la Península por pueblos extraños.

Las investigaciones actuales tienden a alejarse de esta epopeya heroica para analizar con frialdad y detalle los conflictos concretos, con el fin de conjeturar las motivaciones de los sublevados; y lo que se encuentra, más que predisposición innata a sacrificar bienes y vidas por “España”, son luchas políticas locales y abusos inmediatos de las tropas invasoras. Otro aspecto importante subrayado por muchos trabajos recientes es la dimensión transatlántica de la crisis, que inserta la sublevación española en la serie de revoluciones que recorrieron América y Europa en las décadas cercanas a 1800. Aquel imperio colonial que se concebía a sí mismo como una “monarquía” católica o universal se vio obligado, ante la ausencia y las renuncias de la familia real, a redefinirse como nación moderna; pero al incluir, coherentemente con su visión de sí mismo, a todos los “españoles de ambos hemisferios”, aunque discriminando a los americanos en el reparto de escaños, llevó a éstos, también en coherencia con los principios soberanistas que para sí estaban defendiendo las juntas peninsulares, a reclamar la independencia.

Estos nuevos planteamientos, recibidos con santa ira por los historiadores alentados por el españolismo, son en cambio aplaudidos por quienes inclinan sus simpatías políticas hacia el catalanismo o el vasquismo, felices ante cualquier dato que rebaje la antigüedad histórica o solidez del sentimiento nacional español -unos historiadores que se guardarían mucho de aplicar ese mismo análisis crítico a los mitos fundacionales de los entes ideales con los que se identifican-. Con lo que el debate político actual se mezcla, de manera espuria, con el historiográfico. Si el bicentenario se deja dominar por este tipo de pasiones, nuestro saber histórico habrá dejado pasar esta oportunidad sin obtener ganancias sustanciales.

José Álvarez Junco es historiador y director del Centro de Estudios Políticos y Constitucionales.

EL PAIS. CULTURA

REPORTAJE: Bicentenario del Dos de Mayo

1808: nacen las dos Españas

 

Los ensayos sobre la Guerra de la Independencia resaltan la división del país

MIGUEL ÁNGEL VILLENA – Madrid – 02/02/2008

Los ilustrados apoyaban a Francia, pero rechazaban la ocupación militar

“Fueron algunos fernandistas los que instigaron el Dos de Mayo”, dice Fraser

La participación de Inglaterra fue clave en la derrota de las tropas de Napoleón

Ni el pueblo fue una piña en su lucha contra el invasor francés, ni todos estaban en contra de Napoleón, ni el conflicto discurrió igual en unas zonas de España que en otras, ni los guerrilleros respondían a unos mismos objetivos, ni las élites estaban de acuerdo sobre el régimen político a apoyar. La Guerra de la Independencia (1808-1814), cuyo bicentenario empieza a conmemorarse, figura entre los periodos más marcados por mitos, por tópicos o por versiones políticas interesadas. De cualquier modo, los historiadores que más han estudiado la época coinciden en que el país se dividió entre absolutistas y liberales, entre Ejército regular y guerrillas, entre afrancesados y patriotas…

Algunos ilustrados, como Goya o Jovellanos, sufrieron en sus carnes y en sus almas el desgarro entre su simpatía por las ideas reformadoras de los franceses y su condena por los abusos de esos mismos ocupantes. Un baile de coronas (Carlos IV, Fernando VII y José I) en medio de una guerra en la que resultó decisiva la intervención de Inglaterra. En una palabra, un conflicto muy alejado de esquematismos y que es abordado por novelas y ensayos que han aparecido recientemente en las librerías o que lo harán durante los próximos meses, junto a exposiciones y debates.

Ronald Fraser, historiador nacido en Hamburgo en 1930 y formado en Inglaterra y en Estados Unidos, un gran especialista en la España contemporánea, resume así las claves del debate. “Lo más importante”, explica, “es deshacer los mitos de aquella guerra, esa supuesta espontaneidad de los levantamientos populares del 2 de mayo de 1808, cuando en realidad fueron grupos de partidarios de Fernando VII los que instigaron las revueltas. Desde el comienzo de la ocupación, los viejos ilustrados eligen la modernización que representaban los franceses, frente a los fernandistas, que eran más bien reaccionarios. Bien es cierto que los dos bandos confluyen en algunas cosas cuando se discute la Constitución de Cádiz en 1812”.

A juicio del profesor que más ha estudiado la historia social de aquella guerra, “el mito de una reacción unánime contra Napoleón fue alimentado por los liberales a lo largo del siglo XIX para crear el concepto de una nación española”. Fraser sonríe cuando reconoce que una de las grandes paradojas de la Guerra de la Independencia y de las Cortes liberales gaditanas fue el posterior regreso al absolutismo que encabezó Fernando VII. A partir de un cierto momento, según Fraser, se extiende el rechazo popular a la invasión napoleónica y a la imposición de su hermano José Bonaparte como rey. “No obstante, las clases dirigentes se debaten entre la condena de la invasión, el apoyo a las ideas ilustradas y la desconfianza ante una plebe incontrolada. Para muchos españoles, tomar partido en aquella contienda fue un grave dilema moral”.

El profesor Javier Fernández Sebastián, otro experto en la época, también coincide en que el liberalismo, muy distinto y más endeble que el francés o el inglés de la época, creó el mito de la nación española. “Además”, afirma, “hay que reseñar que las ideas de patria o de independencia tenían un significado muy distinto del que podemos interpretar hoy, y en el análisis histórico siempre resulta fundamental ponerse en el lugar de los agentes sociales de cada momento. No podemos alinearnos con liberales, absolutistas o afrancesados desde actitudes actuales y cada vez más la historia apunta a buscar la razón de cada cual”.

Después de manifestar que la Constitución de Cádiz, que se elaboró en mitad de la guerra y en plena efervescencia liberal, fue demasiado avanzada para la época, Fernández Sebastián subraya que esa revolución que alumbró el conflicto contra el francés se extendió a la América española, cuyos países empezaron a proclamar sus independencias de la Corona española en aquel periodo. “José I nunca fue reconocido como rey en la América hispana”, subraya este catedrático de Historia del Pensamiento Político en la Universidad del País Vasco.

Aunque en el imaginario popular de algunos españoles y en lemas patrióticos de la política de hoy se olvida la participación extranjera en la Guerra de la Independencia, el papel de Inglaterra fue crucial en el desenlace de aquella contienda. Así lo ponen de relieve todos los especialistas, que, en mayor o menor grado, destacan que el hostigamiento de la guerrilla, el desplazamiento de tropas de Napoleón al frente ruso y el apoyo del Ejército inglés de Wellington a los españoles fueron los tres factores básicos para explicar la primera derrota seria del hasta entonces todopoderoso emperador francés.

Miguel Artola, uno de los historiadores más respetados y premiados de España, ha sido uno de los que más han investigado los aspectos militares de aquella guerra. Desde ese conocimiento, Artola relata que en 1808 la desproporción en favor de la milicia francesa en perjuicio de la española era abrumadora. “Napoleón”, comenta el profesor, “había introducido novedades organizativas y mejoras en el armamento que convertían a su Ejército en muy poderoso. Francia puso en marcha, por ejemplo, la división como una parte del Ejército que integraba a todas las armas, es decir, infantería, caballería y artillería, y que permitía una gran movilidad de tropas. Aparte de esto, no conviene olvidar que el soldado francés de la Revolución y, luego, del Imperio estaba muy motivado desde el punto de vista ideológico. Además, cualquier soldado podía llegar a ser mariscal porque estaba integrado en un Ejército popular, no en una milicia profesional”.

Otro de los mitos de la Guerra de la Independencia pasa por atribuir un hilo conductor, unos rasgos comunes, a todos los movimientos guerrilleros que surgieron contra el francés cuando se disolvió parte del Ejército regular español, mandado por oficiales que procedían de la nobleza. Lo bien cierto es que la guerrilla -que inventó una forma de hacer la guerra y acuñó una palabra que se utiliza en castellano en todo el mundo- estaba integrada por desertores cercanos al bandidaje, por campesinos o curas absolutistas o por artesanos liberales. “Había de todo”, resume Artola, “en las partidas de guerrilleros, que jugaron un papel esencial al privar a los franceses del dominio del territorio. En ocasiones colaboraron con los restos del Ejército y en otras actuaron por su cuenta”. Una multitud de situaciones, reflejo, en fin, de la conocida también como guerra del francés.

Les fotos perdudes de Robert Capa van passar 68 anys ocultes a Mèxic

UN TRESOR DESCOBERT

27/01/08. EL PERIÓDICO

• Trobades tres caixes amb més de 3.000 negatius que un diplomàtic va rebre a França el 1940

• Els 127 rotllos conserven imatges de personatges i escenes de combat de la guerra civil espanyola

DESOLACIÓ I GUERRA. Un tanc abandonat a la cuneta d'una carretera de Terol, el gener de 1938.
DESOLACIÓ I GUERRA. Un tanc abandonat a la cuneta d’una carretera de Terol, el gener de 1938.
<b>EL FRONT DEL SEGRE </b> Soldats republicans a prop de Fraga, el 7 de novembre de 1938. Foto:  FOTO: ROBERT CAPA / COPYRIGHT: CORNELL CAPA / MAGNUM PHOTOS
EL FRONT DEL SEGRE Soldats republicans a prop de Fraga, el 7 de novembre de 1938. Foto: FOTO: ROBERT CAPA / COPYRIGHT: CORNELL CAPA / MAGNUM PHOTOS

JUAN
Villoro

El Sant Grial de la fotografia. Així defineix Brian Wallis, director del Centre Internacional de Fotografia de Nova York, les imatges de la guerra civil espanyola perdudes per Robert Capa el 1940. EL PERIÓDICO DE CATALUNYA i The New York Times publiquen avui per primer cop algunes d’aquestes instantànies. L’escriptor Juan Villoro, col.laborador d’aquest diari, va poder veure aquest tresor abans que sortís de Mèxic i n’explica la història.

Robert Capa acceptava perdre en el joc a canvi de guanyar en l’amor. Va viure amb la intensitat d’un apostador compulsiu. El 1954, als 40 anys, va fer al Vietnam la seva última fotografia i va ser arrastrat per la metralla. El seu excepcional tracte amb la fortuna s’havia acabat. En aquella carrera marcada pel perill, salvar la pell mai va ser tan important com salvar els negatius.

El 1940, tres capses amb 127 rotllos de la guerra civil espanyola van arribar a mans del general mexicà Francisco Javier Aguilar González, que era diplomàtic a França. No se sap qui l’hi va confiar. Mèxic havia donat asil als republicans espanyols i s’oferia a rebre pròfugs de la segona guerra mundial. El general ajudava a recuperar objectes perduts en el naufragi de la història. Algú va considerar que s’havia de fer càrrec dels negatius presos a Espanya per Gerda Taro, David Seymour (Chim) i Robert Capa.
Durant gairebé 70 anys les capses van patir els avatars de l’exili. Els especialistes les van donar per perdudes. El 2001 Richard Whelan va publicar Robert Capa. The Definitive Collection. L’arxiu del fotògraf semblava tancat. Whelan va morir a finals del 2007. El seu correu electrònic tenia un missatge que no va arribar a llegir. Provenia de Mèxic i l’enviava la curadora i cineasta Trisha Ziff. S’havia produït una cosa insòlita: després de 70 anys, més de 3.000 negatius, molts d’ells de Capa, tornaven a la llum.

LA TROBALLA
Ziff va localitzar les capses a través dels descendents del general Aguilar González, un home colorit que va lluitar a la Revolució sota les ordres de Pancho Villa i que va ser diplomàtic a l’Extrem Orient i França. La seva família coneixia les seves proeses com a genet (va domar un cavall per a la filla de Hiro Hito) però ignorava que havia salvat un excepcional passatge de la fotografia. És possible que ell també ignorés l’abast d’aquells negatius i que els conservés com una muda obligació cap al passat.
A principis dels anys 90, ja mort el general, els seus familiars van vendre casa seva i hi van trobar tres capses a les quals van trigar a donar importància. Allà hi havia les fotografies de Capa, Chim i Taro.
Les obres pertanyen als hereus dels fotògrafs i s’han de conservar en condicions especials. En conseqüència, el desembre del 2007 van ser enviades al Centre Internacional de Fotografia de Nova York, fundat per Cornell Capa, el germà de Robert Capa, que encara és viu. “Els negatius desprenien aroma de nitrat però estan en molt bon estat”, afirma Ziff.
“¡És com trobar el Sant Grial!”, comenta Brian Wallis, director del centre: “Coneixíem 500 fotos de Capa de la guerra civil i ara en tenim unes 3.500. Trigarem a establir quines van ser fetes per Capa, Taro o Chim, però al final tindrem el panorama complet del que van fer en la guerra civil”, afegeix.
Els tres fotògrafs reunits a la capsa van caure en fronts de guerra (Taro, a Espanya; Chim, a Suez, i Capa, al Vietnam). “Si la foto no funciona, és que no hi ets prou a prop”, deia Capa. Cadascuna de les imatges va sobreviure de miracle i va patir els descuits amb què es tracta un material urgent (un precipitat encarregat d’un laboratori va arruïnar la seva feina més intrèpida, precisament el desembarcament a Normandia).

EL LLEGAT FOTOGRÀFIC
Per protegir la seva obra, Chim i Capa van fundar l’Agència Magnum en companyia de Cartier-Bresson. Tenien una idea clara de la conservació de negatius, però no van poder trobar els de la guerra civil.
Chim va viatjar a Mèxic en el Sinaya per cobrir el desembarcament dels refugiats espanyols i Capa hi va ser el 1940. No se sap si allà hi van buscar les fotos d’Espanya o si van parlar del tema amb l’impressor, Emerico Weisz, que vivia a Mèxic, casat amb la pintora Leonora Carrington. «La meva hipòtesi és que van pensar que això s’havia perdut per sempre i ho van deixar de buscar», comenta Wallis. ¿Qui podia suposar que el tresor s’havia salvat gràcies al mexicà que va domar un cavall per a la filla de l’emperador japonès?
Vaig veure les capses en companyia de Ziff, poc abans que les portés a Nova York: un rotllo dedicat a la Pasionaria, la perenne joventut de García Lorca, Barcelona en el fragor republicà.
«Aquí es narra la història de l’exili –comenta Ziff–. Aquests negatius són refugiats; van aparèixer a Mèxic per una raó política, l’asil que es va donar als perseguits; per això és tan important que se’n faci una exhibició aquí». Wallis coincideix: «Mèxic va jugar un paper crucial en aquesta història: va ser el lloc de refugi per a una Europa que es trencava; és molt important que les fotografies es mostrin a Mèxic i a Espanya».
André Friedmann, l’inventor de si mateix que es va fer dir Robert Capa, va portar una llegendària vida breu: va conquistar Ingrid Bergman, va saltar en paracaigudes, va viatjar a Moscou amb Steinbeck, va beure amb Hemingway, va estimar Gerda Taro i no es va refer de la seva mort prematura.
Entre els negatius hi ha poques fotos íntimes. En una, Gerda dorm amb el pijama de Capa. ¿En què somiava? La pregunta és ja incontestable. Queda l’altre somni, el de les fotos que es van salvar i que parlen de la follia de la guerra. Tres rebels van morir per poder transmetre aquest missatge. Les seves imatges no deixen de lluitar.

Trobat un rosegador prehistòric de 1.000 quilos i tres metres de llarg

L’espècie va viure a l’actual Uruguai fa entre quatre i dos milions d’anys

Passava gran part del temps a l’aigua i s’alimentava de plantes i fruits

EL PERIÓDICO Ciència

17/1/2008.

ANTONIO MADRIDEJOS
BARCELONA

g031mr08.pdf

El rosegador més gran conegut fins ara, una immensa rata d’una tona de pes, va viure plàcidament a prop de l’estuari del Riu de la Plata, en el que avui dia és l’Uruguai, i se submergia a l’aigua per menjar plantes i protegir-se dels seus escassos enemics naturals. Tot això va ser fa entre quatre i dos milions d’anys, en l’era anomenada pliocè, i s’ha pogut determinar gràcies a la troballa d’un crani fossilitzat en molt bon estat, segons explica a aquest diari el paleontòleg Andrés Rinderknecht, del Museu d’Història Natural de Montevideo. Els detalls del descobriment es publiquen aquesta setmana a la revista científica Proceedings of the Royal Society B.
Tenint en compte la morfologia actual dels grans rosegadors sud- americans, com el capibara, la paca i el pacaranà, el crani localitzat, que fa 53 centímetres, devia correspondre a un espècimen d’uns tres metres de llarg (del cap a la cua) i un metre i mig d’alt, pràcticament com un petit automòbil. L’espècie, que ha estat batejada com a Josephoartigasia monesi, és representant d’un gènere de rosegadors extint que té com a representant actual més pròxim el ja citat pacaranà, si bé per la mida s’assemblaria molt més a un hipopòtam.

INCISIVES DE 30 CENTÍMETRES
Les seves dimensions són certament sorprenents: per exemple, el capibara o carpincho, el més gran dels rosegadors actuals, arriba als 90 quilos, mentre que la mitjana estimada per a la nova espècie era de 1.008 quilos i se suposa que n’hi podria haver hagut exemplars de fins a 2.500. Pel que fa a les dents, les incisives feien ni més ni menys que 30 centímetres, de les quals una tercera part sobresortien de la boca. L’espècie era tan gran que probablement havia de passar molt temps a l’aigua per reduir l’estrès derivat del seu pes, afegeix Rinderknecht. El crani va aparèixer justament en una zona anomenada platja Kiyú, no gaire lluny de Montevideo.
L’investigador afirma que l’animal vivia en un ambient càlid de bosc deltaic i pantans, pràcticament marí, i s’alimentava de plantes aquàtiques i fruits. Segurament no tenia grans enemics, encara que no es descarta l’atac sobre les cries de grans felins, marsupials i aus no voladores de mida gegant, antecessores de l’actual nyandú. No és clar, però la seva plàcida existència “es devia acabar amb l’arribada de grans felins procedents de l’Amèrica del Nord”, conclou Rinderknecht. L’ésser humà encara trigaria molt temps a arribar.

El llunyà Nadal de l’any 800

EL PERIÓDICO. 23/12/2007

JUAN-JOSÉ López Burniol

El dia de Nadal de l’any 800, Carles –conegut com a Carlemany— va anar a l’església engalanat amb un llarg vestit blanc, una capa vermella i unes sabates romanes. Tota la missa va estar postrat davant l’altar. Molts francs van formar al seu darrere amb les armes. La capella del Laterà estava atapeïda de gent. Acabada la missa, el papa Lleó III se li va acostar i li va posar una corona damunt del cap. Llavors el poble va aclamar Carles com a emperador. Amb aquell acte va semblar que renaixia l’Imperi Romà, desaparegut el 476 després de les invasions germàniques, que van donar pas a una època fosca en què les guerres van assolar Europa. Només l’Església va preservar la memòria de l’Imperi, de manera que Roma va continuar sent el centre del món occidental. És cert que els invasors germànics erigien regnes a les antigues províncies, però aquests regnes eren cristians, i el cristianisme hi empeltava la tradició romana.
Carles va unir, sota la corona dels francs i com a continuador de Roma, els diversos pobles germà- nics, dotant les seves terres d’idèntiques bases jurídiques, religioses i culturals, i facilitant un desenvolupament polític i social similar, que va arribar fins a les planes del nord de la Península Itàlica i fins als confins de la Marca Hispànica, l’actual Catalunya. Per això és just el seu títol de rex pater Europae.
No és gaire diferent la situació actual. El nucli dur de la Unió Europea segueix sent francogermànic, mentre que hi ha dos àmbits més que, sent plenament europeus, miren més cap a l’Oest, cap a Amèrica: les Illes Britàniques i la Península Ibèrica. Alemanya, en canvi, mira cap a l’Est, a través de la plana polonesa, i es projecta cap a Orient baixant per la conca del Danubi. En tot cas, el que de veritat aglutina aquest mosaic europeu són unes arrels culturals comunes, de les quals forma part destacada la tradició cristiana. Per això es pot dir que a Europa li passa una cosa semblant al que li passava a aquell personatge de Molière que parlava en prosa sense saber-ho: Europa és cristiana encara que no ho digui. Per això té sentit que avui els desitgi a vostès un bon Nadal.

LA VANGUARDIA. ´Las hilanderas´, restituidas a su forma original. martes, 20 de noviembre de 2007

´Las hilanderas´, restituidas a su forma original

martes, 20 de noviembre de 2007

Null

Las hilanderas se muestran sin los añadidos del siglo XVIII y junto a la copia que Rubens hizo de El rapto de Europa de Tiziano, el motivo del tapiz que aparece en el cuadro de Velázquez y que Palas (con casco) y Aracne comentan al fondo de la escena. “Tras Tiziano y Rubens, voy yo”, parece decir Velázquez, que se permite el virtuosismo de fijar el movimiento (de la rueca). Pintura dentro de la pintura, como había hecho Cervantes en su Quijote. Está el mito (Aracne fue convertida en araña por retar con su arte a la diosa e ilustrar una aventura erótica de su padre) y también cómo el hilo (de las hilanderas) se convierte en forma creativa, por medio de la obra de arte.