26/3/2008 el Periódico

El cobrament de quotes irregulars encara persisteix a l’escola concertada

1. • Un dels 17 col.legis visitats per aquest diari demana fins a 4.625 euros per escolaritzar un nen
2. • Diversos centres sol.liciten aportacions “voluntàries però del tot necessàries” a les seves fundacions

RAFA JULVE
BARCELONA

Aportació al centre escolar: 107 euros. Donació a la fundació: 850 euros. Serveis generals: 140 euros… Encara que la Conselleria d’Educació prohibeix rotundament que les escoles concertades reclamin pagaments obligatoris per altres conceptes que no siguin les activitats complementàries (l’hora addicional d’ensenyament que als centres públics es denomina sisena hora), diversos col.legis persisteixen en tot tipus d’estratagemes per augmentar les quotes que han d’abonar els pares. Bé perquè no avisen de la “voluntarietat” d’algunes activitats o bé perquè fan creure a les famílies que no tenen més remei que abonar-ho tot, algunes escoles sumen a les subvencions de la Generalitat ingents quantitats, tal com ha pogut certificar aquest redactor d’EL PERIÓDICO en visites a 17 centres concertats amb la suposada intenció de matricular una nena de 3 anys.
Aprofitant les jornades de portes obertes i les entrevistes individualitzades organitzades abans de la preinscripció, que va començar ahir i s’acaba el 4 d’abril, aquest pare principiant ha comprovat que la majoria dels centres concertats aborden el “tema econòmic” de forma molt succinta. Només es tracta després de sotmetre les famílies a un qüestionari (¡quant en pagarien les empreses de bustiada!) i d’haver-los ensenyat les instal.lacions en un recorregut d’almenys una hora. Més d’un visitant està anestesiat quan es parla de diners.

INTERROGATORI
Al col.legi L’Horitzó (Sarrià-Sant Gervasi), al passeig de la Bonanova de Barcelona, l’exhaustiu interrogatori pel qual ha de passar el pare (se li arriba a preguntar on va estudiar i a què es dedica) dóna pas a una breu explicació sobre què li costarà escolaritzar allà la seva filla. L'”administrador” entrega al visitant un paperet amb tres xifres escrites de pròpia mà: 4.625 euros, 3.100 euros i 152,50 euros. “La primera es refereix al que costa l’escolarització des del març fins al mateix mes de l’any següent. La segona, 3.100 euros, és el que vostè hauria de pagar per la seva filla el primer any, ja que començaria al mes de setembre. La tercera és la quota mensual pel menjador”.
“Perdoni, L’Horitzó és una escola concertada, ¿oi?”, li pregunta tot seguit l’inexpert pare a l’adjunta a la direcció. “Sí, sí –li respon, sense referir-se mai al tema econòmic–. Seguim el procés de matriculació que marca Educació, però per a aquest any ja només ens queden abans del període de preinscripció sis places”.
El pare se’n va de L’Horitzó sense obtenir cap mena de desglossament per conceptes dels 4.625 euros de la factura –aclariment que tampoc aconsegueix ni per e-mail ni per telèfon– i es troba al davant el col.legi La Salle-Bonanova, on un cartell anuncia una jornada de portes obertes per al cap d’uns quants dies. Decideix anar-hi, però la visita només li serveix perquè una guia li apunti que la quota mensual ronda “els 300 euros, menjador inclòs”. Tot i que posteriorment una treballadora de secretaria no té cap mena de problema a enviar-li per correu electrònic la descripció de despeses. En aquestes despeses s’hi inclouen, sense indicar mai que són voluntaris, els 88,80 euros mensuals d'”ajuda al funcionament i manteniment del centre” i els 163,20 euros anuals per aspectes com per exemple l’assegurança d’accidents, el fons de solidaritat i el servei d’orientació escolar.

LLARGA LLISTA
Igual de transparents, almenys això sí, es mostren a l’escola Sant Nicolau de Sabadell (Vallès Occidental), on l’administradora, al gran menjador de l’escola habilitat per a la xerrada informativa, enumera davant una trentena de famílies una llarga llista de pagaments. D’aquests, el més sorprenent és l'”aportació a la fundació” que han d’abonar els que inscriuen per primera vegada els seus fills al centre. Ni més ni menys que “850 euros” pel que més d’un qualificaria de matrícula encoberta.
“Perdoni, aquestes aportacions a la fundació de 850 euros són voluntàries, ¿oi?”, li pregunta, al.lucinat, aquest pare. “Bé, sí, tot és voluntari, però totalment necessari. És el que em toca dir, nosaltres funcionem així. Però ja en parlarem quan vingui a matricular la seva filla”, arrufa el nas l’administradora mentre la resta de les famílies assenteixen sense immutar-se. En totes les visites, cap pare protesta ni pregunta mai per temes econòmics; fa la sensació que tots assumeixen els pagaments, sense plantejar-se si són obligatoris o voluntaris.
“Voluntari, però totalment necessari”. La mateixa cançó ressona al Virolai Petit, una escola situada al districte barceloní de Gràcia. “A part de les mensualitats, hi ha una aportació a la fundació del centre de 350 euros la primera vegada que el nen s’inscriu en aquesta escola… És voluntària, certament, però totalment necessària”, explica una empleada mentre entrega un foli. En aquest DIN A4 s’hi indica el cost real de les diferents activitats complementàries (64 euros al mes) i de l'”aportació per poder cobrir la diferència entre el cost real i el calculat per la subvenció”; és a dir, “67,3 euros mensuals” més.

ACCELERAR TRÀMITS
Els termes utilitzats per alguns centres concertats a l’hora de reclamar quotes afegides són tan diferents com els imports que s’arriben a exigir. A l’escola Augusta (Sarrià-Sant Gervasi) no es demanen diners per la inscripció, però sí una “aportació anual al fons escolar” de 107 euros que “és obligatòria”. En aquest cas, a més a més, la directora aprofita perquè els interessats s’afanyin. “Això de la preinscripció és molt lent i angoixant per als pares, potser es podrien entregar a Educació les primeres sol.licituds que recollim”, comenta. “Escolti, però això no va així, tenen les mateixes possibilitats els que les entreguen el primer dia que els que ho fan l’últim. ¿No hi ha un sorteig?”, li replica una mare. “És veritat, és veritat, però esperem no haver de fer-lo, i recordin que no posar el centre en primera opció els fa perdre possibilitats”, contesta la responsable del centre.
Als Maristes La Immaculada (Eixample), en canvi, el que es demana és una donació mensual a la Fundació Champagnat de 43,63 euros, una quota que al col.legi Sant Josep Oriol (Eixample) es redueix als 11 euros. “Aquesta donació a la fundació Escoles Parroquials és voluntària. El que passa és que som una escola petita i aquests diners ens serveixen per arreglar coses, millorar les instal.lacions…”, aclareix una treballadora d’un col.legi que s’emmarca en un nombrós grup de centres en els quals les peticions de fons als pares resulten molt més mesurades.
És un cas semblant al de l’escola Closa (Nou Barris), on la diferència radica en el fet que la factura no admet cap mena de distinció. “La mensualitat costa 94 euros per totes les activitats del centre, tant per als que les utilitzen totes com per als que no. Aquí funcionem com en una comunitat de veïns, l’ascensor el paguem tots, els del cinquè i els del primer”, resumeix un dels dos professors encarregats de mostrar les aules.
Dues mestres són també les encarregades d’explicar la idiosincràsia de l’escola Labouré (Ciutat Vella). Després de dues setmanes de visitar col.legis, el ja experimentat pare descobreix en aquest lloc dues novetats. La primera, que el nombre d’alumnes immigrants que hi estan matriculats s’assembla més al que es pot trobar a l’escola pública. La segona, que les activitats complementàries són gratuïtes. Segons la directora, costen zero euros gràcies al concert amb Educació. És a dir, no tenen preu.

L’alumne invisible

Com si visquéssim 100 anys enrere, l’escola s’articula anteposant els horaris rígids i la uniformitat als mètodes

Les famílies volen comunicació, bona conducta, il.lusió i veure que els seus fills aprenen a gust

CABA

FERRAN Ruiz Tarragó

El director d’un centre educatiu públic explica la seva feina dient que té dues missions essencials. La primera és assegurar-se que l’important volum de diners dels contribuents posats a la seva disposició es gasten amb la màxima correcció i eficàcia. El director assenyala que pot administrar el pressupost amb autonomia i criteri empresarial, seguint unes directrius nítides que li donen força marge de maniobra. Naturalment, com que el seu és un país democràtic i rigorós, ha de retre comptes de la seva gestió i dels resultats que obté a les autoritats que l’han nomenat.
Per al director, la seva segona missió també és molt clara i taxativa: ha de garantir que en el seu centre es fa efectiu el dret de cada alumne a gaudir d’una bona educació. Aquest dret és inseparable del de cada famí- lia perquè el seu fill o filla sigui atès d’una manera òptima. Els pares tenen dret a esperar del centre docent que posi les màximes expectatives en l’aprenentatge i el desenvolupament personal del seu fill. Per al director, aquest és un dret fonamental, que s’ha de materialitzar sempre, sense excepcions, ja que cada nen només té una oportunitat única i irrepetible de gaudir i aprofitar la seva etapa escolar. No és admissible que un alumne fracassi en els seus aprenentatges perquè l’escola no li proporciona tota l’atenció que necessita. Malauradament, les coses no sempre van bé, però en cap cas és perquè la institució no ha fet tot el que era necessari.
El director afirma que aquest objectiu requereix molt esforç de part seva així com de la resta de l’equip docent, malgrat que treballen en un centre molt ben organitzat, preparat i dotat. Considerant el seu propi paper com a responsable, assenyala que no podria aconseguir els dos objectius si es limités a ser simplement un bon gestor. Pensa que el director d’un centre educatiu és molt més que un executiu o un administrador, ja que ha d’entendre profundament l’educació i ser capaç d’exercir un lideratge pedagògic real i efectiu, així com influir en les pràctiques professionals i en el funcionament de tota l’organització per mirar d’aconseguir que cada alumne aprengui i desenvolupi totes les seves capacitats. Posar l’atenció en l’alumne davant de tot és la missió més important, que justifica la primera. No concep l’una sense l’altra.

FORMULAR
AIXÍels objectius, amb un discurs clar i directe que s’adreça a les persones, és des- afortunadament del tot inhabitual en els debats educatius del nostre país, malgrat que fer de l’èxit de cada alumne el fil conductor de l’evolució del sistema educatiu podria arribar a obtenir un ampli consens social. En els nostres debats, l’alumne com a persona és invisible i només sembla existir com a rerefons, com a matèria primera del treball del professorat i com a justificació de l’existència d’un poderós conglomerat d’agents socials, d’empreses, d’institucions i d’administradors que viuen de l’ensenyament. Els portaveus d’aquests estaments massa sovint parlen de l’alumnat com si fos una entitat abstracta, com un mer input de la indústria educativa.
I, en canvi, en un contrast radical amb la fredor institucional i l’interès comercial o corporatiu, per a mares i pares els fills són el més concret, únic, important i estimat. Pares i mares volen que, a llarg termini, l’educació posi les bases per a l’èxit individual, de manera que siguin capaços de fer-se càrrec de la seva vida amb profit i felicitat. A curt termini, en el dia a dia, les famílies volen comunicació, bon comportament, il.lusió, veure que els seus fills aprenen i que ho fan de gust. Això, que no s’avalua ni es mesura, és tanmateix un element clau del benestar de l’estudiant i de la seva família, i, alhora, el més positiu que un professor pot esperar. Per a l’alumne, ser capaç d’aprendre i gaudir fent-ho és la millor credencial per a les feines riques en coneixement, iniciativa i interacció de les economies avançades.

TOTS
AQUESTStemes preocupen els ciutadans molt més que no pas la selecció dels directors, la gestió dels centres, els objectius educatius de la Unió Europea, la reducció del fracàs escolar, la formació del professorat, l’augment del seu prestigi… Aquests assumptes són importants, però emmascaren tant la necessitat de centrar el debat educatiu en el dret dels alumnes a gaudir d’un entorn d’aprenentatge efectiu i amatent a les seves característiques com la dramàtica incapacitat d’aconseguir-ho amb els actuals plantejaments curriculars, d’organització i gestió. Com si visquéssim 100 anys enrere, la institució escolar s’articula anteposant les matèries d’horaris rígids i la instrucció uniforme als mètodes d’aprenentatge i de seguiment personalitzats, i a potenciar tot l’alumnat atenent la seva àmplia i creixent diversitat.
És molt difícil millorar quan cadascú pensa que està fent el que ha de fer i que són els altres els que han de canviar. Potser aquell director finlandès de qui parlà- vem podria explicar com liderar i gestionar els canvis necessaris per fer visible cada alumne, anteposant a qualsevol altra consideració que es faci efectiu el seu dret a ser objecte d’una atenció exigent i a gaudir de les màximes expectatives i oportunitats.

* Autor de La nueva educación, premi d’Assaig 2006 de la Fundació Everis.

el periódico 1/3/2008

REFORMA DEL PROGRAMA DE PRIMÀRIA

eperiodico.cat 26/2/08

El pròxim curs es recuperarà l’antic manual de gramàtica i l’ensenyament cronològic de la història

El 35% dels estudiants acaben el primer cicle sense haver adquirit coneixements bàsics

El president francès, Nicolas Sarkozy, durant la seva visita a una escola de Périgueux (sud-oest), el dia 15. Foto: AFP / REGIS DUVIGNAU

ELIANNE ROS
PARÍS

Tornar a l’aprenentatge dels coneixements bàsics mitjançant els mètodes tradicionals. Sota aquest credo, el Govern francès ha culminat la reforma del programa escolar d’educació Primària (de 6 a 10-11 anys). Primer va ser el sistema sil.làbic –l’ema amb la a, ma–, que ha desterrat el global per aprendre a llegir; després la tornada de l’ortografia, el càlcul mental, la disciplina, les notes de conducta… i, a partir del pròxim curs, el retorn dels cursos de gramàtica, l’augment de l’esport i l’assignatura de moral en comptes de l’actual educació cívica.
S’ha acabat l’ús de termes abstrusos per designar els components d’una frase. Tornada al subjecte, el verb i el predicat. Ja no hi haurà més acusatius a les aules franceses. El complement directe i l’indirecte estan formalment de tornada, encara que alguns professors no han arribat a desterrar-los mai del tot. En la reforma empresa el 1996, els cursos de gramàtica amb tots els ets i uts van ser substituïts per classes en què l’aprenentatge de l’estructura del llenguatge es portava a terme a partir de la lectura de textos. La matèria es va rebatejar com a Organització reflexiva de la llengua i es va desmarcar de l’ensenyament tradicional en la convicció que aquest feia poc atractiu l’estudi i motivava cert rebuig per part dels alumnes.

AJUDA DE PARES I AVIS
¿Per què tornar ara a les velles receptes? França ha descobert amb horror que el 25% dels alumnes arriben a l’institut amb problemes d’expressió oral i escrita, dels quals el 15% manifesta greus dificultats en el domini del llenguatge. I les autoritats educatives han arribat a la conclusió que “no es pot economitzar en l’aprenentatge quan es tracta de la llengua, s’han d’aprendre i memoritzar les regles”. Alguns experts consideren que la reforma servirà, sobretot, perquè els pares i especialment els avis –que moltes vegades són els que són presents a l’hora de fer els deures– puguin ajudar els nens en les tasques escolars.
Una altra novetat destacada de la reforma ideada per Nicolas Sarkozy és que els alumnes faran a partir d’ara una hora més d’esport a la setmana. No es tracta només de millorar la forma física dels estudiants, sinó també d’assentar bé aquells valors inherents a l’esport, com poden ser la cultura de l’esforç i la superació d’un mateix.

CULTURA DEL RESULTAT
Després de descobrir que el 35% dels escolars acaben el primer cicle sense haver adquirit coneixements bàsics, l’objectiu de la reforma consisteix a centrar-se en els aspectes fonamentals. És a dir, en el domini de la llengua, “reforçar” el càlcul mental i tenir clars determinats conceptes. La història, per exemple, s’haurà d’explicar de forma cronològica. “S’ha d’assumir que l’escola no es pot ocupar de tot, no pot respondre a tots els problemes de la societat actual, des de l’educació sanitària fins a la seguretat viària”, assenyala Claude Lelievre, professor d’Història de l’educació.
Més controvertida entre el professorat és la introducció de la cultura del resultat. No només els alumnes seran avaluats amb més assiduïtat –les notes de conducta són mensuals–, sinó també els centres, que seran classificats en funció de les taxes d’èxit o fracàs dels seus alumnes. Perquè aquest sistema deixi el mínim d’alumnes endarrerits a la cuneta, els centres hauran d’impartir cursos de recuperació durant les vacances.