EL PERIÓDICO. 23/12/2007
JUAN-JOSÉ López Burniol
El dia de Nadal de l’any 800, Carles –conegut com a Carlemany— va anar a l’església engalanat amb un llarg vestit blanc, una capa vermella i unes sabates romanes. Tota la missa va estar postrat davant l’altar. Molts francs van formar al seu darrere amb les armes. La capella del Laterà estava atapeïda de gent. Acabada la missa, el papa Lleó III se li va acostar i li va posar una corona damunt del cap. Llavors el poble va aclamar Carles com a emperador. Amb aquell acte va semblar que renaixia l’Imperi Romà, desaparegut el 476 després de les invasions germàniques, que van donar pas a una època fosca en què les guerres van assolar Europa. Només l’Església va preservar la memòria de l’Imperi, de manera que Roma va continuar sent el centre del món occidental. És cert que els invasors germànics erigien regnes a les antigues províncies, però aquests regnes eren cristians, i el cristianisme hi empeltava la tradició romana.
Carles va unir, sota la corona dels francs i com a continuador de Roma, els diversos pobles germà- nics, dotant les seves terres d’idèntiques bases jurídiques, religioses i culturals, i facilitant un desenvolupament polític i social similar, que va arribar fins a les planes del nord de la Península Itàlica i fins als confins de la Marca Hispànica, l’actual Catalunya. Per això és just el seu títol de rex pater Europae.
No és gaire diferent la situació actual. El nucli dur de la Unió Europea segueix sent francogermànic, mentre que hi ha dos àmbits més que, sent plenament europeus, miren més cap a l’Oest, cap a Amèrica: les Illes Britàniques i la Península Ibèrica. Alemanya, en canvi, mira cap a l’Est, a través de la plana polonesa, i es projecta cap a Orient baixant per la conca del Danubi. En tot cas, el que de veritat aglutina aquest mosaic europeu són unes arrels culturals comunes, de les quals forma part destacada la tradició cristiana. Per això es pot dir que a Europa li passa una cosa semblant al que li passava a aquell personatge de Molière que parlava en prosa sense saber-ho: Europa és cristiana encara que no ho digui. Per això té sentit que avui els desitgi a vostès un bon Nadal.