nou sistema operatiu
====================================
EDITORIAL: ‘La responsabilitat del sistema educatiu’
El sistema educatiu d’aquest país respon a unes circumstàncies històriques que van venir determinades pel període de la transició democràtica, quan es van marcar unes dinàmiques de les quals avui encara som deutors. Amb la Constitució, es va establir el dret a gaudir d’una educació obligatòria i gratuïta, que havia d’estar garantida per l’Estat. Davant del repte d’una escolarització universal, en plena crisi econòmica, amb uns antecedents d’inversió paupèrrims i amb la missió de posar al dia (en recursos humans, peda- gògics i materials) les escoles públiques, l’Administració va optar de manera progressiva per entronitzar un doble sistema: les escoles públiques i les concertades, anomenades així com a fruit del conveni (del concert) gràcies al qual l’Estat amplia la garantia d’escolarització amb places que no genera directament, i gràcies al qual el sector privat es troba en condicions de sobreviure per les ajudes que rep en forma de subvenció.
A Catalunya, el procés va ser més intens que a la resta d’Espanya, perquè part del sistema educatiu s’havia fonamentat, en una llarga tradició històrica i més en- llà de les confessionals, en escoles de caire laic i catalanista el concert de les quals va servir per pal- liar el dèficit de places ofertes per la Generalitat.
Allà on ara s’ha de centrar la reflexió política i ciutadana és en la correcta utilització dels fons públics. En uns moments de gran efervescència sobre el model educatiu, amb problemes tan reals i delicats com són el de la immigració, els centres sostinguts d’una manera o d’una altra per l’Administració han de posar sobre la taula tot el que estigui a la seva mà per garantir criteris de solidaritat i esforç col.lectiu. Ni l’Administració ha de considerar la concertació com una subcontractació empresarial a seques, ni hi ha dret que els centres concertats s’evadeixin de les responsabilitats assumides amb subterfugis econòmics (fundacions, activitats extraescolars, aportacions volun- tàries) com les que avui es publiquen a EL PERIÓDICO.
Una inspecció eficaç, la denúncia d’irregularitats, la definició d’un mapa educatiu estable, una informació més gran dels drets del ciutadà han de redundar en un estat més o menys ideal de les coses: la confluència de les dues xarxes educatives en un únic sistema públic que advoqui per un ensenyament de qualitat, universal i amb igualtat d’oportunitats per a tothom.
el Periódico 26/3/08
======================================
el periódico
LES FUNCIONS DELS DIRECTORS DELS CENTRES EDUCATIUS
L’alumne invisible
Com si visquéssim 100 anys enrere, l’escola s’articula anteposant els horaris rígids i la uniformitat als mètodes
Les famílies volen comunicació, bona conducta, il.lusió i veure que els seus fills aprenen a gust
- CABA
FERRAN Ruiz Tarragó 1/3/2008
El director d’un centre educatiu públic explica la seva feina dient que té dues missions essencials. La primera és assegurar-se que l’important volum de diners dels contribuents posats a la seva disposició es gasten amb la màxima correcció i eficàcia. El director assenyala que pot administrar el pressupost amb autonomia i criteri empresarial, seguint unes directrius nítides que li donen força marge de maniobra. Naturalment, com que el seu és un país democràtic i rigorós, ha de retre comptes de la seva gestió i dels resultats que obté a les autoritats que l’han nomenat.
Per al director, la seva segona missió també és molt clara i taxativa: ha de garantir que en el seu centre es fa efectiu el dret de cada alumne a gaudir d’una bona educació. Aquest dret és inseparable del de cada famí- lia perquè el seu fill o filla sigui atès d’una manera òptima. Els pares tenen dret a esperar del centre docent que posi les màximes expectatives en l’aprenentatge i el desenvolupament personal del seu fill. Per al director, aquest és un dret fonamental, que s’ha de materialitzar sempre, sense excepcions, ja que cada nen només té una oportunitat única i irrepetible de gaudir i aprofitar la seva etapa escolar. No és admissible que un alumne fracassi en els seus aprenentatges perquè l’escola no li proporciona tota l’atenció que necessita. Malauradament, les coses no sempre van bé, però en cap cas és perquè la institució no ha fet tot el que era necessari.
El director afirma que aquest objectiu requereix molt esforç de part seva així com de la resta de l’equip docent, malgrat que treballen en un centre molt ben organitzat, preparat i dotat. Considerant el seu propi paper com a responsable, assenyala que no podria aconseguir els dos objectius si es limités a ser simplement un bon gestor. Pensa que el director d’un centre educatiu és molt més que un executiu o un administrador, ja que ha d’entendre profundament l’educació i ser capaç d’exercir un lideratge pedagògic real i efectiu, així com influir en les pràctiques professionals i en el funcionament de tota l’organització per mirar d’aconseguir que cada alumne aprengui i desenvolupi totes les seves capacitats. Posar l’atenció en l’alumne davant de tot és la missió més important, que justifica la primera. No concep l’una sense l’altra.
FORMULAR
AIXÍels objectius, amb un discurs clar i directe que s’adreça a les persones, és des- afortunadament del tot inhabitual en els debats educatius del nostre país, malgrat que fer de l’èxit de cada alumne el fil conductor de l’evolució del sistema educatiu podria arribar a obtenir un ampli consens social. En els nostres debats, l’alumne com a persona és invisible i només sembla existir com a rerefons, com a matèria primera del treball del professorat i com a justificació de l’existència d’un poderós conglomerat d’agents socials, d’empreses, d’institucions i d’administradors que viuen de l’ensenyament. Els portaveus d’aquests estaments massa sovint parlen de l’alumnat com si fos una entitat abstracta, com un mer input de la indústria educativa.
I, en canvi, en un contrast radical amb la fredor institucional i l’interès comercial o corporatiu, per a mares i pares els fills són el més concret, únic, important i estimat. Pares i mares volen que, a llarg termini, l’educació posi les bases per a l’èxit individual, de manera que siguin capaços de fer-se càrrec de la seva vida amb profit i felicitat. A curt termini, en el dia a dia, les famílies volen comunicació, bon comportament, il.lusió, veure que els seus fills aprenen i que ho fan de gust. Això, que no s’avalua ni es mesura, és tanmateix un element clau del benestar de l’estudiant i de la seva família, i, alhora, el més positiu que un professor pot esperar. Per a l’alumne, ser capaç d’aprendre i gaudir fent-ho és la millor credencial per a les feines riques en coneixement, iniciativa i interacció de les economies avançades.
TOTS
AQUESTStemes preocupen els ciutadans molt més que no pas la selecció dels directors, la gestió dels centres, els objectius educatius de la Unió Europea, la reducció del fracàs escolar, la formació del professorat, l’augment del seu prestigi… Aquests assumptes són importants, però emmascaren tant la necessitat de centrar el debat educatiu en el dret dels alumnes a gaudir d’un entorn d’aprenentatge efectiu i amatent a les seves característiques com la dramàtica incapacitat d’aconseguir-ho amb els actuals plantejaments curriculars, d’organització i gestió. Com si visquéssim 100 anys enrere, la institució escolar s’articula anteposant les matèries d’horaris rígids i la instrucció uniforme als mètodes d’aprenentatge i de seguiment personalitzats, i a potenciar tot l’alumnat atenent la seva àmplia i creixent diversitat.
És molt difícil millorar quan cadascú pensa que està fent el que ha de fer i que són els altres els que han de canviar. Potser aquell director finlandès de qui parlà- vem podria explicar com liderar i gestionar els canvis necessaris per fer visible cada alumne, anteposant a qualsevol altra consideració que es faci efectiu el seu dret a ser objecte d’una atenció exigent i a gaudir de les màximes expectatives i oportunitats.
* Autor de La nueva educación, premi d’Assaig 2006 de la Fundació Everis.
======================================
REFORMA DEL PROGRAMA DE PRIMÀRIA
L’escola francesa enterra les tècniques modernes d’educació
• El pròxim curs es recuperarà l’antic manual de gramàtica i l’ensenyament cronològic de la història
• El 35% dels estudiants acaben el primer cicle sense haver adquirit coneixements bàsics
ELIANNE ROS
PARÍS
Tornar a l’aprenentatge dels coneixements bàsics mitjançant els mètodes tradicionals. Sota aquest credo, el Govern francès ha culminat la reforma del programa escolar d’educació Primària (de 6 a 10-11 anys). Primer va ser el sistema sil.làbic –l’ema amb la a, ma–, que ha desterrat el global per aprendre a llegir; després la tornada de l’ortografia, el càlcul mental, la disciplina, les notes de conducta… i, a partir del pròxim curs, el retorn dels cursos de gramàtica, l’augment de l’esport i l’assignatura de moral en comptes de l’actual educació cívica.
S’ha acabat l’ús de termes abstrusos per designar els components d’una frase. Tornada al subjecte, el verb i el predicat. Ja no hi haurà més acusatius a les aules franceses. El complement directe i l’indirecte estan formalment de tornada, encara que alguns professors no han arribat a desterrar-los mai del tot. En la reforma empresa el 1996, els cursos de gramàtica amb tots els ets i uts van ser substituïts per classes en què l’aprenentatge de l’estructura del llenguatge es portava a terme a partir de la lectura de textos. La matèria es va rebatejar com a Organització reflexiva de la llengua i es va desmarcar de l’ensenyament tradicional en la convicció que aquest feia poc atractiu l’estudi i motivava cert rebuig per part dels alumnes.
AJUDA DE PARES I AVIS
¿Per què tornar ara a les velles receptes? França ha descobert amb horror que el 25% dels alumnes arriben a l’institut amb problemes d’expressió oral i escrita, dels quals el 15% manifesta greus dificultats en el domini del llenguatge. I les autoritats educatives han arribat a la conclusió que “no es pot economitzar en l’aprenentatge quan es tracta de la llengua, s’han d’aprendre i memoritzar les regles”. Alguns experts consideren que la reforma servirà, sobretot, perquè els pares i especialment els avis –que moltes vegades són els que són presents a l’hora de fer els deures– puguin ajudar els nens en les tasques escolars.
Una altra novetat destacada de la reforma ideada per Nicolas Sarkozy és que els alumnes faran a partir d’ara una hora més d’esport a la setmana. No es tracta només de millorar la forma física dels estudiants, sinó també d’assentar bé aquells valors inherents a l’esport, com poden ser la cultura de l’esforç i la superació d’un mateix.
CULTURA DEL RESULTAT
Després de descobrir que el 35% dels escolars acaben el primer cicle sense haver adquirit coneixements bàsics, l’objectiu de la reforma consisteix a centrar-se en els aspectes fonamentals. És a dir, en el domini de la llengua, “reforçar” el càlcul mental i tenir clars determinats conceptes. La història, per exemple, s’haurà d’explicar de forma cronològica. “S’ha d’assumir que l’escola no es pot ocupar de tot, no pot respondre a tots els problemes de la societat actual, des de l’educació sanitària fins a la seguretat viària”, assenyala Claude Lelievre, professor d’Història de l’educació.
Més controvertida entre el professorat és la introducció de la cultura del resultat. No només els alumnes seran avaluats amb més assiduïtat –les notes de conducta són mensuals–, sinó també els centres, que seran classificats en funció de les taxes d’èxit o fracàs dels seus alumnes. Perquè aquest sistema deixi el mínim d’alumnes endarrerits a la cuneta, els centres hauran d’impartir cursos de recuperació durant les vacances.
elperiódico.cat 26/2/2008
======================================
MANIFESTACIÓN Y HUELGA DE MAESTROS
Más de 50.000 personas piden en Barcelona la retirada del borrador de la Ley de Educación
La mayoría de los alumnos dejan las aulas vacías ante la huelga por el documento del conseller | Los sindicatos hablan de un seguimineto masivo y Maragall lo minimiza y lo cifra en el 50% | Montilla pide vencer inercias corporativistas y ofrece diálogo
Una masiva manifestación de más de 50.000 docentes y estudiantes en Barcelona ha puesto la guinda a una jornada de paro generalizado en la enseñanza pública no universitaria de Catalunya con la que los sindicatos intentan poner en jaque la política educativa del Govern.
Barcelona. (Agencias).- La gran mayoría de los alumnos de los centros públicos catalanes, tanto de primaria como de secundaria, no han acudido a clases debido a la jornada de huelga convocada por los sindicatos en contra de la política educativa del departament de Educació y concretamente contra el documento de bases de la Ley de Educació de Catalunya auspiciada por el conseller, Ernest Maragall.
El paro ha sido secundado, según los sindicatos, por entre el 90% y el 100% de los centros de infantil y primaria y por el 70% de los de secundaria, cifras que la Generalitat reduce al 50% (con datos del 100% de los centros). Educació rebaja la participación al 39% en secundaria y la deja en el 63% en primaria. Según la conselleria de Educació, el seguimiento de la movilización bajaría hasta el 40% si se tiene en cuenta la participación de los centros privados concertados.
La conselleria ha destacado que la huelga ha sido seguida de forma “parcial” y “desigual”, de manera que ha tenido más incidencia en la primaria que en secundaria, y más en las comarcas del Vallès Occidental (57,73%), Terres de l’Ebre (57,43%), Tarragona (54,28%) y Girona (53,5%), y menos en Barcelona ciudad (44,47%) y el resto de la provincia de Barcelona (50,78%).
Los convocantes del paro -Ustec-Stes, CCOO, Aspepc-Sps, Fete-Ugt y CGT- han vaticinado más movilizaciones y no descartan otra convocatoria de huelga si Educación no retira el documento que, a su juicio, abre la puerta a la privatización de la enseñanza pública y puede empeorar las condiciones de trabajo de los docentes. Estos rechazan también la evaluación de la tarea docente que prevé este documento, así como se oponen a dotar de autonomía a las direcciones de los centros para seleccionar a su propio profesorado.
Masiva manifestación
La culminación de la jornada de paro ha sido la masiva manifestación de Barcelona, en la que han participado entre 50.000 docentes y estudiantes (según la Guardia Urbana) y 60.000 (según los sindicatos), una de las más concurridas que se recuerdan.
La marcha ha discurrido en un clima festivo y reivindicativo desde la plaza Universitat hasta la de Sant Jaume, donde la dirigente de Ustec-Stes, Rosa Cañadell, ha reclamado la retirada del documento de bases y ha advertido al conseller de Educación, Ernest Maragall, que sería “suicida” tirar adelante el proyecto.
La manifestación, que ha salido poco más tarde de las 12.00 horas de la plaza Universitat, iba encabezada por una gran pancarta con el lema “Retirada de las bases de la LEC. En defensa de la enseñanza pública y de calidad”, que portaban, entre otros, los secretarios generales de CCOO, Joan Coscubiela, y UGT, Josep María Álvarez.
Durante la larga marcha, los participantes, docentes y muchos estudiantes de secundaria, han utilizado mucho los silbatos y han ido coreando frases como “Ernest, tozudo, no pasamos por el embudo” y “Maragall, no nos engañes, no es autonomía, es privatización”. También se distinguían pancartas con otros lemas como “Expertos: pisad la calle”, “Queremos una escuela pública, no un gueto” y “Respeto para el profesorado, exigimos una ley con participación”.
Maragall minimiza la huelga
Maragall, contra el que hoy iban dirigidos la mayoría de los dardos dialécticos que se han lanzado en la manifestación, ha admitido, en declaraciones a los periodistas, que la huelga ha sido “significativa” pero “en ningún caso masiva”. A continuación, ha asegurado que “naturalmente se toma nota del malestar” expresado y que, según él, tiene diferentes motivos “y no todos corresponden a los motivos de la convocatoria”.
El paro, al que estaban convocados más de 60.000 docentes del sector público, ha chocado con la oposición de sectores tan representativos como las asociaciones de padres, la de directores y los movimientos de renovación pedagógica.
El paro y la manifestación masiva de Barcelona, importantes también en las otras capitales de provincia, han certificado así hoy, justamente el día de San Valentín, el fin de la luna de miel entre la administración y los sindicatos que ha durado dos años, cuando se acordó el Pacto Nacional para la Educación.
Los centros escolares que han secundado el paro han acogido a los alumnos que han acudido al centro y que han sido atendidos por los docentes que integraban los servicios mínimos dictados por Trabajo.
La afluencia de alumnos, sin embargo, ha sido reducida ya que las direcciones de los centros habían recomendado a los padres que no llevaran a los niños al centro, si podían buscar alternativas, ante la duda de que la atención que pudieran prestar fuera la adecuada.
Servicios mínimos
La orden de servicios mínimos fijaba que en las escuelas debían trabajar un miembro de dirección y un maestro por cada 4 grupos.
En los institutos, la orden limitaba la movilización de personal al director o jefe de estudios y a un empleado de administración o servicios, así como se exigía la presencia del 25% de la plantilla en las guarderías.
Montilla ofrece diálogo y pide vencer “inercias corporativistas”
El president de la Generalitat, José Montilla, ha ofrecido diálogo “franco y abierto” a los sindicatos que están llevando a cabo una huelga contra el documento de bases de la futura ley de Educación, y ha pedido que se venzan las “inercias corporativistas” para negociarla.
Montilla ha querido dejar claro que la educación no sólo necesita recursos, sino otras cosas que ese documento “pone de relieve”, como la forma de gobierno del sistema educativo, la autoridad de los equipos directivos, las reformas en la carrera docente, la mayor autonomía de los centros o la evaluación de la actividad y el rendimiento de éstos y de sus equipos.
Algunos de estos aspectos, ha proseguido, “no gustan” a los sindicatos, que en algunos casos “hablan de privatización”, algo que, según Montilla, no ha planteado la Generalitat en ese documento.
A su juicio, el papel de las administraciones “no se puede resumir en poner más dinero y callar”, ya que la educación “es tan importante que no se puede dejar solo a los maestros y a los padres, sino que ha de ser una cosa más compartida por el conjunto de la sociedad, que es quien la paga”.
Por ello, ha opinado que será necesario vencer “inercias corporativistas”, además de aclarar “malos entendidos si los hay”, a la vez que ha mostrado la disposición de su Gobierno a un “diálogo franco y abierto con todos los interlocutores, también con los sindicatos”.
Ha recordado que la iniciativa del Ejecutivo también ha tenido apoyos, como el de las juntas de directores de centros, y ha insistido en que se trata solo de un documento de bases que será discutido con todos los afectados.
También se ha referido Montilla a las actuaciones llevadas a cabo en esta materia y ha dicho que se ha acabado con el paro en el sector con la contratación de más de 6.000 maestros el año pasado y 5.000 este año.
LA VANGUARDIA.es
14/2/2008
======================================
El paro de maestros logra un amplio respaldo, pero no paraliza las escuelas
50.000 personas marchan en Barcelona contra la propuesta de reforma educativa
“La educación es un derecho, no una mercancía”. Así rezaba una de las pancartas de la manifestación de docentes de ayer en Barcelona. La huelga de maestros y de profesores de secundaria convocada por los sindicatos mayoritarios de la enseñanza tuvo un seguimiento amplio. Los sindicatos, sin embargo, no lograron paralizar la totalidad de los centros.
Los convocantes -USTEC, UGT, CC OO, Aspepc y CGT- sacaron a la calle en Barcelona a decenas de miles de personas, entre docentes y estudiantes, contra el documento de bases de la futura Ley de Educación de Cataluña que ha presentado el consejero de Educación, Ernest Maragall. Según cálculos de EL PAÍS, a la manifestación de Barcelona acudieron 50.000 personas. Este cálculo está efectuado contando una superficie ocupada por los manifestantes de 25.000 metros cuadrados en los que había una media de dos personas por metro cuadrado. Los convocantes estimaron en 60.000 los manifestantes y la Guardia Urbana, en 50.000. Varios miles de profesores y estudiantes se manifestaron también en Tarragona, Lleida y Girona.
Algunas de las propuestas que hace el documento de la Generalitat no gustan a los sindicatos: mayor autonomía de los centros, refuerzo del poder de las direcciones, evaluación de los profesores y la posibilidad de gestión privada por entidades sin ánimo de lucro de centros públicos. Además, muchos docentes se sienten quemados, creen que ha habido un deterioro de la escuela pública durante más de dos décadas y dicen tener baja autoestima.
La Generalitat y los sindicatos se enzarzaron en una guerra de cifras. El Departamento de Educación destacó que sus cifras estaban sacadas de las propias respuestas de 2.783 centros, el 96,7% del total. Con estas respuestas, señaló que el paro fue seguido por el 50,5% de los docentes de los centros públicos. En los centros de primaria secundaron el paro el 63% de los maestros y en los de secundaria el 39%, informó Educación. De 73.860 personas afectadas teóricamente por el paro, secundaron la huelga 37.305 y no la apoyaron 36.555. En los centros concertados, la incidencia fue mínima, señaló Educación. “La huelga no ha sido secundada y la mayoría de personas están ocupando su sitio de trabajo con responsabilidad”, dijo Maragall, que destacó que sólo en el 18% de los centros de secundaria y en el 24% de primaria hay una situación de “huelga total”.
Los sindicatos, en cambio, cifraron el paro en el 90% de los docentes en las escuelas públicas y en el 70% en los institutos. En las guarderías para niños de tres años y en los centros privados concertados el paro fue seguido por el 30% de los trabajadores, explicaron los sindicatos.
Para evitarse problemas, muchas familias optaron por no llevar sus hijos al colegio. Ello comportó que en algunos centros hubiera más docentes que estudiantes. Los sindicatos amenazaron ayer mismo con un nuevo paro si Maragall no retira el documento de bases de la ley.
EL PAIS
15/2/2008
======================================
DIVENDRES, 15/02/2008 – 16:24h
Dotze signants del Pacte Nacional per a l’Educació demanen que Maragall els rebi en deu dies
Des de la FaPaC a CC OO, la UGT i les dues associacions d’ajuntaments, però no la USTEC, que no el va subscriure
Dotze entitats que van signar el Pacte Nacional per a l’Educació el 2006 demanen al conseller Ernest Maragall que convoqui la comissió de seguiment abans de deu dies per debatre sobre la nova llei que vol aprovar i contra la que més de la meitat dels col·legis van fer vaga ahir. Volen concretar-ne el procés de debat i tramitació, aclarir quin grau de participació hi tenen i fer el seguiment dels acords a què van arribar fa dos anys.
Expliquen que Maragall els va enviar una carta el 29 de gener dient que convocaria la comissió, però no va marcar ni dia, ni hora, ni lloc. És per això que ara el conviden a què ho faci abans de deu dies, un termini que consideren raonable després de la jornada de vaga que més de la meitat dels mestres i professors van protagonitzar ahir.
Subscriuen la demanda l’Associació Catalana de Municipis i Comarques i la Federació de Municipis de Catalunya; les federacions de pares d’alumnes de Primària i Secundària; CC OO, UGT, USOC i les respectives federacions d’ensenyament; la Federació de Moviments de Renovació Pedagógica i l’Associació de Joves Estudiants de Catalunya. El sindicat majoritari, la USTEC, no va signar el pacte i, per tant, tampoc subscriu la demanda.
Els sindicats no descarten una altra vaga
El conseller d’Educació, Ernest Maragall, va dir que avui mateix obriria un procés de diàleg i de reflexió per a pactar el document de bases (pdf) de la futura llei d’educació. Però els sindicats convocants de la vaga vaticinen més mobilitzacions, i fins i tot una de nova, si Educació no retira el document. La vaga d’ahir fou important: segons el govern, un 52% dels mestres van seguir-la (63% a la primària i 39% a secundària); segons els sindicats, un 90%.
Sigui com sigui, desenes de milers de mestres van participar en les manifestacions que es van fer ahir a migdia a Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa.
La dirigent del sindicat USTEC-STES, Rosa Canyadell, va confiar a VilaWeb que ‘sindicats i mestres esperaven aviat una resposta contundent del conseller Maragall, consistent a retirar el document i a obrir un marc de negociació’. Però no va posar dates a aquesta resposta. Per Maragall, la vaga no va ser multitudinària, però sí carregada d’elements de reflexió que caldria analitzar. No va estar-se de dir, tanmateix, que la vaga havia estat una reacció desmesurada a uns problemes que constituïen el nucli del debat en la comunitat educativa, segurament motivada per un malestar acumulat de molts anys i que, per tant, no anava del tot contra el document de bases.
Document de bases controvertit
El govern va presentar el document de bases de la futura llei d’educació per a establir unes línies d’actuació contra l’augment del fracàs escolar, revelat per alguns informes (per exemple, el PISA). Entre més coses, el document proposa que els centres puguin explorar formes de gestió indirecta que en alguns països han funcionat, i que els equips directius puguin triar els mestres que més s’ajustin al seu projecte… En definitiva, que l’actual model centralitzat se substitueixi per un altre en què els centres tinguin més autonomia. Segons els sindicats, aquests propòsits obren la porta a la privatització dels centres, perquè adopten una gestió empresarial i empobreixen les condicions laborals dels docents.
Educació replica que el document de bases no aposta per cap privatització progressiva dels centres, sinó per un debat de la comunitat educativa amb vista a pactar la futura llei educativa.
VilaWeb
======================================
Catalunya supera la media española de alumnos por clase en estudios primarios y secundarios
Las aulas catalanas encabezan el número de estudiantes de ESO por aula, seguida de Andalucía
Barcelona. (EUROPA PRESS).- Catalunya supera el promedio español de número de alumnos por aula tanto en educación Primaria, como en ESO y en Bachillerato, así como en la Educación Especial, y en los ciclos formativos de grado medio y superior, según el avance de 2008 de ‘Las cifras de la Educación en España. Estadísticas e Indicadores’ del Ministerio de Educación y Ciencia (MEC).
En concreto, Catalunya cuenta con el mayor número de alumnos por clase en la ESO, donde tiene un promedio de 27,2 jóvenes, mientras que la media española es de 24,5. El mejor resultado en este sentido es el País Vasco, con unos 20 alumnos por aula.
Catalunya, con 264.810 alumnos, es la segunda comunidad con más estudiantes matriculados en la ESO, lista que encabeza Andalucía con más de 400.000, y que tiene 26 jóvenes por aula. Casi mil alumnos menos de bachillerato
Por otro lado, Catalunya cuenta con más de 22 alumnos de media en Primaria respecto al promedio español de 20,8. Sin embargo, la peor cifra en este caso la obtiene Melilla, con 22,5 estudiantes por aula. Asimismo, Catalunya supera las medias de alumnos por clase en Bachillerato, con 24,3 alumnos frente a los 24,1 estatal; de Educación Especial –6,5 alumnos respecto a 5,6– y en los ciclos formativos de grado medio y superior, con 21,2 y 20,2 estudiantes por aula frente a una media que ronda los 18 alumnos en ambos casos. Catalunya incrementó en 30.869 alumnos el número de matriculados este año respecto al anterior. Los incrementos más significativos se dieron en la educación Infantil, con 11.362 nuevos alumnos y en Primaria, con 13.276 más, pero hubo un descenso en Bachillerato, con 972 alumnos menos.
LA VANGUARDIA.es
======================================
Els batxillers podran cursar un any a l’estranger
EL PERIÓDICO
Els alumnes catalans de Batxillerat podran estudiar a l’estranger durant tot un curs gràcies al Programa d’Aprenentatge Permanent (PAP) 2007-2013 de la Unió Europea, en què participarà la Conselleria d’Educació. No obstant, de moment no s’ha concretat quin any es començarà a aplicar aquesta mesura, que serà similar a l’Erasmus universitari. Aquesta iniciativa, segons va informar la conselleria que dirigeix Ernest Maragall, permetrà als joves, a més d’aprendre un nou idioma, conèixer altres sistemes d’ensenyament i conviure en un altre país europeu.
El PAP s’estructura en quatre programes: el Comenius, per a docents i alumnes des d’Educació Infantil a Secundària; el Leonardo da Vinci, per a estudiants, professors i organitzacions d’FP; el Grundtvig, per a estudiants, docents i institucions de formació d’adults; i l’Erasmus, per a universitaris, que depèn de la Conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa.
Des que es van crear aquests programes fa 13 anys, més d’1,2 milions de persones hi han participat d’una manera o una altra. A Catalunya els programes Comenius i Grundtvig compten amb un pressupost d’1,5 milions d’euros.
======================================
EDITORIAL: ‘Ensenyar anglès necessita recursos’
EL PERIÓDICO. 31/01/2008
La pretensió que un coneixement suficient de l’anglès sigui condició sine qua non per obtenir un títol universitari pot estar carregada de bones intencions, però amaga no poques incògnites i genera bastantes desconfiances. El simple enunciat de la iniciativa de la Conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa no especifica com és possible assolir l’objectiu, quins recursos hi destinaran les universitats públiques i com s’avaluarà el domini de l’anglès. Són aspectes essencials de la proposta que no estan definits, però no són els únics que indueixen a desconfiar.
En primer lloc, perquè sembla summament ambiciós aspirar al coneixement universal de l’anglès en el món universitari, quan els informes relatius a les ensenyances primària i secundàriasubratllen un insuficient domini de català i castellà. És a dir que, sense posar en dubte la impor- tància de l’anglès, convé començar la casa pels fonaments i assegurar la desimboltura en els idiomes locals, la qual cosa està molt lluny de ser una realitat com s’explicava aquest dilluns a EL PERIÓDICO.
En segon lloc, la difusió de l’anglès no ha de ser l’ocasió per trencar les regles de l’ensenyament públic, que inclou impartir totes les disciplines amb càrrec a una mateixa matrícula. Seria força discutible, fins i tot des del punt de vista legal, que durant els quatre anys d’estudis en una universitat pública, els alumnes haguessin d’assumir una despesa afegida –els estudis d’anglès– per aconseguir el nivell exigit. Perquè aquesta situació no es doni, és imprescindible que la conselleria precisi quins recursos posarà a disposició de les universitats públiques perquè, per la força dels fets, no es privatitzi un segment de l’ensenyament.
En tercer lloc, és imprescindible definir els estàndards de qualitat i idoneïtat per evitar que l’exigència de l’anglès no es transformi en un nou mecanisme de diferenciació social. Seria lamentable que, buscant una millora en la preparació dels nostres universitaris, el resultat fos agreujar la segmentació social a causa de l’aprenentatge i el domini de l’anglès. Qualsevol persona que ha passat per l’experiència d’aprendre un idioma sap que amb classes presencials i exercicis a casa no n’hi ha prou, i els cursos d’immersió i les estades a l’estranger no són a l’abast de tothom. En resum: fa falta saber si entra en els pressupostos garantir la igualtat acadèmica també en aquest camp.
________________________________________________________
L’autoritat a l’escola
Els alumnes haurien de saber que si el seu comportament no és acceptable tindran un càstig immediat
26/01/2008. CRISI EN EL SISTEMA ESCOLAR
EL PERIÓDICO/Opinió
IRENE Boada*
La cortesia i les bones maneres són més importants que les mateixes lleis, assegurava el filòsof Edmund Burke. Són el que ens fa enfadar o el que ens cura, el que ens corromp o el que ens purifica, el que ens fa millors o el que ens degrada, el que ens banalitza o el que ens refina, deia l’irlandès. Certament, hi ha una enorme diferència entre tractar amb una persona amable i educada o bé amb una que no ho és, i, sorprenentment, aquesta virtut està perdent valor.
D’un sistema disciplinari ferotge a l’escola durant el franquisme vam passar a un preocupant abandonament de la qüestió del comportament a les escoles, i les conseqüències d’aquest error han estat importants. Entre els docents, hi ha una sensació de frustració i poca autoestima. Un de cada quatre mestres que estan de baixa laboral ho està per depressió. Els mestres es troben desemparats enfront dels nens violents i amb mal comportament. Un dels problemes és que, davant d’actituds agressives a la classe, els mestres no saben ben bé què han de fer, quines mesures concretes han de prendre, a qui han de recórrer.
COM A conseqüència, davant d’actituds de mala conducta, sovint el mestre acaba fent els ulls grossos, fet que causa que les actituds antisocials proliferin i els bullyings es puguin donar amb més impunitat, mentre que els més febles, que també són sovint els més nombrosos, en paguen les conseqüències. Tots hem sentit casos d’atacs als patis o a les sortides de les escoles, normalment on les persones vulnerables són les víctimes, en alguns casos fins i tot infants amb discapacitats mentals, i els mateixos pares no saben què fer ni on recórrer ja que els mestres no se senten capacitats per donar-hi resposta i se senten impotents.
El problema possiblement va més enllà de les nostres fronteres, s’estén pel món occidental i va més enllà de les escoles, cap a altres sectors professionals. De fet, es parla d’una crisi d’autoritat generalitzada que també afecta el món policial, sanitari, polític. Però crec que és especialment preocupant al nostre país. Durant uns anys i encara ara, estava mal vist posar límits als fills, quan l’autoritat també és un instrument del tot necessari per educar, a més de la persuasió i el diàleg. Una societat massa permissiva, que no ofereixi pautes clares, pot generar una joventut perduda i desorientada.
A l’escola els infants haurien de saber que si el comportament no és acceptable, hi haurà un càstig immediatament. Les escoles haurien de posar-hi tots els mitjans que siguin possibles: psicòlegs, aules especialitzades per a nens violents, etcètera. Fins i tot potser hauríem de contemplar l’expulsió com a darrera opció quan hi ha una seriosa indisciplina greu o bé s’ha fet mal a algú, i òbviament quan hi ha escoles especials per a tots aquests nens que presenten una conducta antisocial extrema. Fins ara tots aquests límits han quedat poc definits i el resultat ha estat de poca eficiència en l’aprenentatge i poca preparació entre els joves a tenir un comportament social i saber comportar-se en una democràcia on el respecte pels drets de tota la ciutadania és fonamental.
DE BEN POC servirà la nova assignatura d’Educació per a la Ciutadania a la secundària, si a la primària no s’han après unes mínimes formes de comportament social, vers els companys, vers els mestres. Podem tenir moltes lleis d’educació, però, per molt sofisticades que siguin, si no hi ha una cura del comportament a l’escola, serà difícil millorar.
L’objectiu hauria de ser, doncs, força clar: comptar amb un professorat amb autoritat, tolerància zero a l’abús verbal o físic per part dels escolars i a la interrupció del des- envolupament normal de les classes. Per tant, caldria establir unes mesures concretes que s’haurien de promoure des de la Conselleria d’Educació i que haurien d’assegurar que totes les escoles segueixen les polítiques de promoció de bon comportament entre els alumnes. Per descomptat, la direcció de les escoles hauria de tenir un paper totalment protagonista i hauria de garantir el bon comportament dels infants a l’escola, a través d’uns protocols, revisats cada any. S’haurien de publicar regularment, de manera clara, les mesures concretes que s’apliquen a l’escola per promoure el bon comportament i caldria assegurar-se que qualsevol persona de la comunitat educativa ho rep. Aquests protocols haurien de contenir temes com el bullying i l’assetjament sexual o racial.
CAL assegurar-se que tothom té clar com es pot denunciar el bullying a l’equip de l’escola i quines són les accions per aturar-lo que es poden portar a terme, legals en darrera instància. Seria imprescindible assegurar que els límits del que és acceptable queden ben clars per a tothom, les sancions que es podrien aplicar i com s’apliquen.
És fonamental que l’escola adquireixi l’autoritat que li correspon. Saber parlar bé als altres, no ofendre, no molestar, no fer servir un llenguatge abusiu i tenir una actitud de cooperació; tot plegat hauria de ser gairebé com aprendre a caminar. No és necessari que un dia vinguin periodistes danesos o suecs a les nostres aules per filmar-hi imatges esperpèntiques de criatures que boicotegen la classe perquè així es parli d’aquest tema. Nosaltres, mares, pares, mestres, ciutadans, sabem molt bé quin és el problema. Únicament d’una manera decidida des de l’Administració i sempre amb la col.laboració del professorat podrem aconseguir tenir una joventut més motivada, més amable i amb més preparació.
* Periodista i filòloga.
__________________________________________________________________
EL PAIS
24/12/2007
EDITORIAL
El desprestigio de la FP
Es hora de fomentar la Formación Profesional y de acabar con los prejuicios en su contra
Cada año salen al mercado más titulados universitarios que de Formación Profesional. Unos 190.000 frente a unos 150.000, respectivamente. Nadie parece haberse parado a pensar o, al menos, a exponer los perjuicios crecientes de esta situación tanto para el equilibrio del mercado laboral como para el desarrollo del país y para los intereses de los afectados de forma más inmediata, los jóvenes. La pirámide se está invirtiendo y si cada vez hay más titulados universitarios que saben, por ejemplo, hacer proyectos, no sucede lo mismo con quién los va a ejecutar.
Lo que cobran los universitarios cuando entran en el mercado laboral se está acercando cada vez más a lo que ganan los jóvenes que han cursado sólo la educación obligatoria, es decir, la ESO. La FP -que es la otra opción al Bachillerato después de conseguir el título de ESO- está en un punto intermedio, pero el 80% de los titulados en ella en muchas comunidades encuentra trabajo en su campo antes de seis meses. No les pasa lo mismo a los universitarios.
La FP sigue considerándose socialmente como la opción para los estudiantes que no están capacitados para ir a la Universidad. El 71% de los padres de alumnos de 16 años quiere que su hijo tenga estudios superiores. La consecuencia es que sólo 3 de cada 20 alumnos que acaban la ESO eligen la FP en lugar del Bachillerato. Esta situación no encaja, además, con que el 30% de los alumnos de esa edad ni siquiera logra el título de ESO.
A estas creencias populares que desprestigian injustamente una opción educativa (compuesta por dos etapas, FP de grado medio y FP de grado superior) que forma profesionales imprescindibles para el sistema productivo español, se une la falta de voluntad política para buscar una solución, más allá de las buenas palabras que siempre expresa el Gobierno de turno sobre la FP. Esta etapa necesita un verdadero vuelco, precisa repensar sus dos conexiones: con el mundo empresarial y con el ciudadano. Sería deseable meterla directamente en las empresas, darla a conocer bien en los colegios e institutos e incentivar su elección. Y no sería mala idea incluso cambiarla de nombre, como proponen algunos expertos.
En otros países, la FP no está desacreditada ni mucho menos. Más bien al revés. Sólo el 36% de los jóvenes españoles ha hecho una Formación Profesional de grado medio, casi la mitad que en Alemania (67%) o en Italia (62%), y estamos a años luz también en este tema del país ejemplar en todas las cuestiones educativas: Finlandia. Allí, el 81% de los alumnos cursan este tipo de formación, muchos de ellos para tener una preparación práctica antes de ir a la Universidad.
No debe confundirse el derecho de todos los alumnos a ir a la Universidad con la necesidad de que todos lo hagan. El sistema educativo que necesitan los ciudadanos del siglo XXI después de cursar la educación obligatoria debe ser ante todo flexible.
Les escoles catalanes recuperen les notes de l”insuficient’ a l”excel·lent’ per avaluar els alumnes
EL PERIÓDICO
17/12/2007
Les escoles catalanes recuperen aquest curs les notes tradicionals, des de l’insuficient a l’excel·lent, per avaluar les aptituds dels alumnes, mentre que els instituts posaran una qualificació numèrica als seus estudiants amb l’objectiu de fomentar la cultura de l’esforç.
La Conselleria d’Educació de la Generalitat ha elaborat unes ordres que recullen aquestes novetats, previstes ja en la llei estatal d’ordenació de l’educació (LOE), i que suposen un canvi, especialment radical en l’ensenyament primari, en l’avaluació de l’alumne, segons ha informat avui el conseller Ernest Maragall.
D’aquesta manera, els alumnes de primària ja no seran avaluats a partir d’aquest curs amb les fórmules necessita millorar o progressa adequadament, instaurades amb la llei orgànica del sistema educatiu (LOGSE), sinó que rebran les qualificacions d’insuficient, suficient, bé, notable o excel·lent. En l’ensenyament secundari, aquestes qualificacions que ja s’utilitzen aniran acompanyades d’una nota numèrica de l’1 al 10.
Els centres de primària estan obligats des d’aquest curs a utilitzar aquest nou mètode d’avaluació al final de cada un dels tres cicles, però podrien decidir fer més ús d’aquestes qualificacions en l’exercici de la seva autonomia.
“Reforçar els elements d’esforç”
El conseller ha assenyalat que amb aquestes mesures es pretén “reforçar els elements d’esforç” de l’àmbit educatiu i facilitar el coneixement sobre com evoluciona cada alumne i, per extensió, el sistema educatiu.
La nova normativa introdueix també mesures de reforç i recuperació en l’educació secundària per garantir l’adquisició dels aprenentatges a aquells alumnes que tinguin més dificultats.
En concret, els centres hauran d’establir mecanismes per intentar que l’alumne que no progressa adequadament evolucioni cap a l’èxit acadèmic. “No ens hem de conformar amb el fracàs de ningú”, ha subratllat Maragall.
Repetició de curs
L’ordre d’avaluació d’Educació estableix que els alumnes de secundària passaran de curs amb dues matèries suspeses com a màxim i que repetiran amb tres o més, encara que l’equip docent, de manera excepcional, podrà decidir que superi el curs un estudiant amb tres assignatures fallides.
Al finalitzar l’ESO, el centre elaborarà un document orientador per a l’alumne sobre el seu futur acadèmic i professional. Per primera vegada, la norma també preveu la realització d’entrevistes entre el tutor de l’últim cicle de primària i el del primer curs de l’ESO per fer un millor seguiment de cada alumne.
Les noves ordres introdueixen per primera vegada el concepte d’atenció a la diversitat en la regulació de l’avaluació i fa un tractament de l’atenció a la diversitat des d’un plantejament inclusiu.
La bufetada, sense cobertura legal
EL PERIÓDICO. EDITORIAL
24/12/2007
La clatellada, la bufetada, la reprimenda violenta ja no tenen cobertura legal. És cert que la reforma de l’article del Codi Civil on s’esmentava i emparava la correcció “de manera raonable i moderada” ha arribat d’una manera cantelluda, gràcies a la promulgació de la llei d’adopcions internacionals. Aprofitant la circumstància, el legislador ha introduït una variant en l’exercici de la pàtria potestat que “ha d’exercir-se sempre en benefici dels fills, d’acord amb la seva personalitat i amb respecte per la seva integritat física i psicològica”.
D’aquesta manera, i en atenció a les resolucions de la Convenció sobre els Drets Infantils i a les peticions de diversos organismes internacionals, com l’Unicef, l’Estat espanyol se suma a tots aquells en què els maltractaments estan prohibits i explícitament sancionats per la llei.
La polèmica està servida, perquè les opinions en un sentit o en l’altre han estat enfrontades. L’aprovació de la llei ha estat possible gràcies a un bloc al qual podríem dir progressista (PSOE, IU- ICV, ERC i BNG) en contra del criteri del bloc conservador (PP, CiU i PNB), encara que és evident que el tema que ens afecta va més enllà de criteris estrictament ideològics i s’inscriu en una realitat social d’ampli abast, amb visions molt diferents del que significa la relació paterno-filial i dels mecanismes que tenen al seu abast els pares en l’educació dels fills.
La llei no pot, de cap manera, legitimar un maltractament, encara que sigui menor, gairebé anecdòtic. La “raó” i la “moderació” permetien un ampli marge d’interpretació que, en la pràctica, equivalien a donar carta blanca per a la violència domèstica, arrelada en aquesta societat des de fa segles. Per això, és una bona notícia que el Congrés hagi actuat en aquest sentit, encara que no totes les bufetades, per descomptat, signifiquessin un maltractament continuat.
Al mateix temps, també cal preguntar-se si aquesta mesura servirà per canviar els hàbits familiars. És possible que funcioni més com un toc d’atenció, com una crida a una educació responsable, que no pas com una norma de compliment obligat, sota coacció legal, ja que la dificultat de perseguir la infracció que suposa una bufetada és molt alta. La llei, doncs, ens situa en un entorn civilitzat, en el qual, per sobre de tot, els ciutadans han de prendre consciència que educar no és pegar.