EDITORIAL

elPeriodico.cat/OPINIÓ

Han estat els regants del canal d’Urgell els que millor han expressat com s’ha de valorar l’escassetat d’aigua: posar un preu als qui la necessiten. No ho han dit amb tanta contundència, però se’ls ha entès de seguida, quan han proclamat que estan disposats a renunciar a una part del cabal del Segre que tenen assignat perquè es proveeixi d’aigua per beure Barcelona i la seva àrea metropolitana.
En aquest missatge, però, s’hi amaga una distinció dels usos de l’aigua, ja sigui per a consum de boca o per al reg, que s’ha de precisar. Si es tracta d’aigua destinada a regar, el seu ús amb freqüència és ineficient: se segueix regant a doll en cultius que donarien resultats idèntics si s’hi apliquessin tècniques d’irrigació modernes. L’única explicació perquè no s’hagin adoptat aquestes millores és que l’aigua per a usos agrícoles segueix sent massa barata i que les administracions que ho han de tallar no ho aconsegueixen mitjançant la fixació de preus o impostos.
Després de quatre anys d’escassetat de pluges, i davant de l’estat precari dels embassaments, és lògic establir les prioritats de l’ús de l’aigua i el repartiment de les restriccions de consum. El primer afectat en la reducció d’accés als cabals serà el sector agrari, que no sempre ha sabut adaptar els seus cultius al bon ús dels excedents d’aigua.
Les comunitats de regants, que dominen el poder de negociació d’un bé escàs com l’aigua, han de ser conscients que s’enfronten a un desafiament nou: han de justificar que no malgasten l’aigua quan reguen els seus cultius davant dels que els adverteixen que falta aigua per a altres usos prioritaris.