UN TRESOR DESCOBERT

27/01/08. EL PERIÓDICO

• Trobades tres caixes amb més de 3.000 negatius que un diplomàtic va rebre a França el 1940

• Els 127 rotllos conserven imatges de personatges i escenes de combat de la guerra civil espanyola

DESOLACIÓ I GUERRA. Un tanc abandonat a la cuneta d’una carretera de Terol, el gener de 1938.

EL FRONT DEL SEGRE Soldats republicans a prop de Fraga, el 7 de novembre de 1938. Foto: FOTO: ROBERT CAPA / COPYRIGHT: CORNELL CAPA / MAGNUM PHOTOS

JUAN
Villoro

El Sant Grial de la fotografia. Així defineix Brian Wallis, director del Centre Internacional de Fotografia de Nova York, les imatges de la guerra civil espanyola perdudes per Robert Capa el 1940. EL PERIÓDICO DE CATALUNYA i The New York Times publiquen avui per primer cop algunes d’aquestes instantànies. L’escriptor Juan Villoro, col.laborador d’aquest diari, va poder veure aquest tresor abans que sortís de Mèxic i n’explica la història.

Robert Capa acceptava perdre en el joc a canvi de guanyar en l’amor. Va viure amb la intensitat d’un apostador compulsiu. El 1954, als 40 anys, va fer al Vietnam la seva última fotografia i va ser arrastrat per la metralla. El seu excepcional tracte amb la fortuna s’havia acabat. En aquella carrera marcada pel perill, salvar la pell mai va ser tan important com salvar els negatius.

El 1940, tres capses amb 127 rotllos de la guerra civil espanyola van arribar a mans del general mexicà Francisco Javier Aguilar González, que era diplomàtic a França. No se sap qui l’hi va confiar. Mèxic havia donat asil als republicans espanyols i s’oferia a rebre pròfugs de la segona guerra mundial. El general ajudava a recuperar objectes perduts en el naufragi de la història. Algú va considerar que s’havia de fer càrrec dels negatius presos a Espanya per Gerda Taro, David Seymour (Chim) i Robert Capa.
Durant gairebé 70 anys les capses van patir els avatars de l’exili. Els especialistes les van donar per perdudes. El 2001 Richard Whelan va publicar Robert Capa. The Definitive Collection. L’arxiu del fotògraf semblava tancat. Whelan va morir a finals del 2007. El seu correu electrònic tenia un missatge que no va arribar a llegir. Provenia de Mèxic i l’enviava la curadora i cineasta Trisha Ziff. S’havia produït una cosa insòlita: després de 70 anys, més de 3.000 negatius, molts d’ells de Capa, tornaven a la llum.

LA TROBALLA
Ziff va localitzar les capses a través dels descendents del general Aguilar González, un home colorit que va lluitar a la Revolució sota les ordres de Pancho Villa i que va ser diplomàtic a l’Extrem Orient i França. La seva família coneixia les seves proeses com a genet (va domar un cavall per a la filla de Hiro Hito) però ignorava que havia salvat un excepcional passatge de la fotografia. És possible que ell també ignorés l’abast d’aquells negatius i que els conservés com una muda obligació cap al passat.
A principis dels anys 90, ja mort el general, els seus familiars van vendre casa seva i hi van trobar tres capses a les quals van trigar a donar importància. Allà hi havia les fotografies de Capa, Chim i Taro.
Les obres pertanyen als hereus dels fotògrafs i s’han de conservar en condicions especials. En conseqüència, el desembre del 2007 van ser enviades al Centre Internacional de Fotografia de Nova York, fundat per Cornell Capa, el germà de Robert Capa, que encara és viu. “Els negatius desprenien aroma de nitrat però estan en molt bon estat”, afirma Ziff.
“¡És com trobar el Sant Grial!”, comenta Brian Wallis, director del centre: “Coneixíem 500 fotos de Capa de la guerra civil i ara en tenim unes 3.500. Trigarem a establir quines van ser fetes per Capa, Taro o Chim, però al final tindrem el panorama complet del que van fer en la guerra civil”, afegeix.
Els tres fotògrafs reunits a la capsa van caure en fronts de guerra (Taro, a Espanya; Chim, a Suez, i Capa, al Vietnam). “Si la foto no funciona, és que no hi ets prou a prop”, deia Capa. Cadascuna de les imatges va sobreviure de miracle i va patir els descuits amb què es tracta un material urgent (un precipitat encarregat d’un laboratori va arruïnar la seva feina més intrèpida, precisament el desembarcament a Normandia).

EL LLEGAT FOTOGRÀFIC
Per protegir la seva obra, Chim i Capa van fundar l’Agència Magnum en companyia de Cartier-Bresson. Tenien una idea clara de la conservació de negatius, però no van poder trobar els de la guerra civil.
Chim va viatjar a Mèxic en el Sinaya per cobrir el desembarcament dels refugiats espanyols i Capa hi va ser el 1940. No se sap si allà hi van buscar les fotos d’Espanya o si van parlar del tema amb l’impressor, Emerico Weisz, que vivia a Mèxic, casat amb la pintora Leonora Carrington. «La meva hipòtesi és que van pensar que això s’havia perdut per sempre i ho van deixar de buscar», comenta Wallis. ¿Qui podia suposar que el tresor s’havia salvat gràcies al mexicà que va domar un cavall per a la filla de l’emperador japonès?
Vaig veure les capses en companyia de Ziff, poc abans que les portés a Nova York: un rotllo dedicat a la Pasionaria, la perenne joventut de García Lorca, Barcelona en el fragor republicà.
«Aquí es narra la història de l’exili –comenta Ziff–. Aquests negatius són refugiats; van aparèixer a Mèxic per una raó política, l’asil que es va donar als perseguits; per això és tan important que se’n faci una exhibició aquí». Wallis coincideix: «Mèxic va jugar un paper crucial en aquesta història: va ser el lloc de refugi per a una Europa que es trencava; és molt important que les fotografies es mostrin a Mèxic i a Espanya».
André Friedmann, l’inventor de si mateix que es va fer dir Robert Capa, va portar una llegendària vida breu: va conquistar Ingrid Bergman, va saltar en paracaigudes, va viatjar a Moscou amb Steinbeck, va beure amb Hemingway, va estimar Gerda Taro i no es va refer de la seva mort prematura.
Entre els negatius hi ha poques fotos íntimes. En una, Gerda dorm amb el pijama de Capa. ¿En què somiava? La pregunta és ja incontestable. Queda l’altre somni, el de les fotos que es van salvar i que parlen de la follia de la guerra. Tres rebels van morir per poder transmetre aquest missatge. Les seves imatges no deixen de lluitar.