Els alumnes haurien de saber que si el seu comportament no és acceptable tindran un càstig immediat

26/01/2008. CRISI EN EL SISTEMA ESCOLAR

EL PERIÓDICO/Opinió

IRENE Boada*

La cortesia i les bones maneres són més importants que les mateixes lleis, assegurava el filòsof Edmund Burke. Són el que ens fa enfadar o el que ens cura, el que ens corromp o el que ens purifica, el que ens fa millors o el que ens degrada, el que ens banalitza o el que ens refina, deia l’irlandès. Certament, hi ha una enorme diferència entre tractar amb una persona amable i educada o bé amb una que no ho és, i, sorprenentment, aquesta virtut està perdent valor.
D’un sistema disciplinari ferotge a l’escola durant el franquisme vam passar a un preocupant abandonament de la qüestió del comportament a les escoles, i les conseqüències d’aquest error han estat importants. Entre els docents, hi ha una sensació de frustració i poca autoestima. Un de cada quatre mestres que estan de baixa laboral ho està per depressió. Els mestres es troben desemparats enfront dels nens violents i amb mal comportament. Un dels problemes és que, davant d’actituds agressives a la classe, els mestres no saben ben bé què han de fer, quines mesures concretes han de prendre, a qui han de recórrer.

COM A conseqüència, davant d’actituds de mala conducta, sovint el mestre acaba fent els ulls grossos, fet que causa que les actituds antisocials proliferin i els bullyings es puguin donar amb més impunitat, mentre que els més febles, que també són sovint els més nombrosos, en paguen les conseqüències. Tots hem sentit casos d’atacs als patis o a les sortides de les escoles, normalment on les persones vulnerables són les víctimes, en alguns casos fins i tot infants amb discapacitats mentals, i els mateixos pares no saben què fer ni on recórrer ja que els mestres no se senten capacitats per donar-hi resposta i se senten impotents.
El problema possiblement va més enllà de les nostres fronteres, s’estén pel món occidental i va més enllà de les escoles, cap a altres sectors professionals. De fet, es parla d’una crisi d’autoritat generalitzada que també afecta el món policial, sanitari, polític. Però crec que és especialment preocupant al nostre país. Durant uns anys i encara ara, estava mal vist posar límits als fills, quan l’autoritat també és un instrument del tot necessari per educar, a més de la persuasió i el diàleg. Una societat massa permissiva, que no ofereixi pautes clares, pot generar una joventut perduda i desorientada.
A l’escola els infants haurien de saber que si el comportament no és acceptable, hi haurà un càstig immediatament. Les escoles haurien de posar-hi tots els mitjans que siguin possibles: psicòlegs, aules especialitzades per a nens violents, etcètera. Fins i tot potser hauríem de contemplar l’expulsió com a darrera opció quan hi ha una seriosa indisciplina greu o bé s’ha fet mal a algú, i òbviament quan hi ha escoles especials per a tots aquests nens que presenten una conducta antisocial extrema. Fins ara tots aquests límits han quedat poc definits i el resultat ha estat de poca eficiència en l’aprenentatge i poca preparació entre els joves a tenir un comportament social i saber comportar-se en una democràcia on el respecte pels drets de tota la ciutadania és fonamental.

DE BEN POC servirà la nova assignatura d’Educació per a la Ciutadania a la secundària, si a la primària no s’han après unes mínimes formes de comportament social, vers els companys, vers els mestres. Podem tenir moltes lleis d’educació, però, per molt sofisticades que siguin, si no hi ha una cura del comportament a l’escola, serà difícil millorar.
L’objectiu hauria de ser, doncs, força clar: comptar amb un professorat amb autoritat, tolerància zero a l’abús verbal o físic per part dels escolars i a la interrupció del des- envolupament normal de les classes. Per tant, caldria establir unes mesures concretes que s’haurien de promoure des de la Conselleria d’Educació i que haurien d’assegurar que totes les escoles segueixen les polítiques de promoció de bon comportament entre els alumnes. Per descomptat, la direcció de les escoles hauria de tenir un paper totalment protagonista i hauria de garantir el bon comportament dels infants a l’escola, a través d’uns protocols, revisats cada any. S’haurien de publicar regularment, de manera clara, les mesures concretes que s’apliquen a l’escola per promoure el bon comportament i caldria assegurar-se que qualsevol persona de la comunitat educativa ho rep. Aquests protocols haurien de contenir temes com el bullying i l’assetjament sexual o racial.

CAL assegurar-se que tothom té clar com es pot denunciar el bullying a l’equip de l’escola i quines són les accions per aturar-lo que es poden portar a terme, legals en darrera instància. Seria imprescindible assegurar que els límits del que és acceptable queden ben clars per a tothom, les sancions que es podrien aplicar i com s’apliquen.
És fonamental que l’escola adquireixi l’autoritat que li correspon. Saber parlar bé als altres, no ofendre, no molestar, no fer servir un llenguatge abusiu i tenir una actitud de cooperació; tot plegat hauria de ser gairebé com aprendre a caminar. No és necessari que un dia vinguin periodistes danesos o suecs a les nostres aules per filmar-hi imatges esperpèntiques de criatures que boicotegen la classe perquè així es parli d’aquest tema. Nosaltres, mares, pares, mestres, ciutadans, sabem molt bé quin és el problema. Únicament d’una manera decidida des de l’Administració i sempre amb la col.laboració del professorat podrem aconseguir tenir una joventut més motivada, més amable i amb més preparació.

* Periodista i filòloga.